El 28 de maig és sinònim de memòria

Sempre que comença la setmana del Memorial Sebastià Salellas i Magret és com si iniciés un trajecte vital cap a Cuba. M’agrada pensar que el pare hi viu refugiat de tot aquest món dèspota, de Trumps, Putins, desigualtats i injustícies. A la seva Cuba mentre jau arran de terra, com ell volia. És una setmana que procuro reconnectar amb ell i la seva memòria. Els aprenentatges a prop seu i el llegat col·lectiu que va deixar a la ciutat. Aquesta és també la filosofia del Memorial que, des de fa vuit anys, venim organitzant sempre que s’acosta la data del 28 de maig. Es tracta d’activitats que combinen taules rodones, audiovisuals i presentacions de llibres, tres formats amb què el pare gaudia de la vida i la passió per la política. I ho fem a través de temes que el preocupaven i que ell volia rescatar de l’oblit com ara: les conseqüències de les polítiques de seguretat que vulneren sistemàticament, per exemple, els drets humans de les persones preses o investigades per terrorisme.

estany

En Sebastià Salellas parlava dels aïllaments a les presons, un tema que fa poc el Grup de Periodistes Ramon Barnils va rescatar del silenci mediàtic, de la dispersió dels presos, dels bascos però també dels catalans acusats de col·laboració amb l’islamisme radical, i les conseqüències per les famílies i els amics d’aquestes persones, de la manca de garantia processals que existeixen segons el fets de què se t’acusa o dels maltractaments rebuts a les comissaries i a les mateixes presons. Temes, tots ells, vinculats a les parets més fosques dels Estats i sovint desconeguts per la majoria de ciutadans i ciutadanes. Fins que no et toca a tu, vius tranquil pensant que res d’això és possible en aquesta democràcia liberal tant ben consolidada on vivim. Però sí, és possible i, de fet, és una constant silenciada. Per això enguany hem volgut rescatar el tema.

I ho hem fet amb una programació que comença avui anant a l’expressió més brutal d’aquesta filosofia que va ser el regim nazi-feixista durant la segona guerra mundial. L’acte inaugural és doncs la projecció d’un documental avui a les 22h al Truffaut que repassa la vida d’un gironí, en Pitu Busó que avui té 95 anys, i que va passar molts mesos (mal)vivint en un camp de treball i d’extermini nazi al nord d’Europa. El documental recull una de les èpoques més fosques i dures contra els drets humans del segle XX i vol ser un homenatge a tota una generació que es va alçar i lluitar contra la barbàrie que s’estava imposant en aquells moments. Una lluita que es va endur part dels nostres avis i àvies. Del passat, del qual sempre n’hem d’aprendre, passarem al present amb una taula rodona aquest dijous a les 19:30 al Col·legi d’Advocats sobre «els processos de terrorisme avui en dia» en què juristes de persones acusades d’aquest delicte i periodistes especialistes en aquests casos reflexionaran sobre al voltant d’un tema poc conegut.

D’altra banda, dissabte a les 11:30h presentarem el llibre «Antígona emmordassada», que relata precisament la restricció de drets que hem viscut com a societat en els últims anys a canvi de «garantir» una seguretat que és sempre un pou sense fons. Hi participaran tres dels seus autors: Montserrat Vinyets, advocada i jove de Sebastià Salellas, Mireia Vehí, diputada de la CUP i Mostafà Shaimi, activista de l’Espai Antiracista Girona-Salt. Finalment, el plat fort, des del meu punt de vista, serà la presentació d’un segon documental, «Dixan. Alger-Banyoles-Alger» que recupera el que va ser l’Operació Dixan, un atac als drets més bàsics de diversos gironins d’origen algerià i marroquí acusats dels delictes més greus imaginables pel fet de tenir sabó de rentar a casa seva. I tot en el marc de la justificació de la Guerra de l’Iraq. Aquesta projecció es farà el dijous 1 de juny a les 22h també al Cinema Truffaut i serà l’estrena del projecte.

Diumenge farà nou anys que va morir el pare. Des de llavors, sempre hem volgut recordar-lo d’una manera que fos especialment vital i compromesa, tal com era ell. Hem posat els seus valors a sobre la taula i hem recuperat idees que estem convençuts que ell faria cavalcar per Girona apassionadament i sense por. Barbut per convicció, creiem que és el millor homenatge que li podem fer. I sobretot és la millor aportació que podem fer a la ciutat des de la memòria d’una persona que és en molts de nosaltres des de l’Empordà fins a Cuba.

Brunyols

A tothom qui m’ha fet créixer
Aquesta és una història feta de records i refugis.

El debat sobre quins brunyols eren més bons, els de Viladamat o els de Celrà, marcaven la meva Setmana Santa quan jo era petit. A Celrà el meu avi havia sigut confiter quan era jove i a Viladamat hi posaven l’essència de família de pagès que ho sap tot sense haver estudiat mai res més que la vida del camp, potser l’estudi més complex que qualsevol infant ben estudiat i urbanitzat podria afrontar avui en dia. La vista i l’oïda havia sigut el seu mecanisme d’aprenentatge i posaven els coneixements en pràctica acompanyats de les eines que el segle XX havia fet entrar dins les cases: el gas, l’aigua corrent, la llum,… així anàvem a finals dels vuitanta i a principis dels noranta del segle passat. Si més no, per les contrades on alguns corríem a la vora del Ter. La qüestió per mi, però, era menjar tants brunyols com fos possible i observar quins tardaven més a fer-se durs com una roca per decidir quins avis havien treballat més bé la massa i el gust. Un marrec que es creia el set-ciències dels brunyols. Ja ho veieu quins objectius més humils. I tot, tenint en compte que si aquell any ajudava uns o altres a fer brunyols la balança quedava decantada pel simple fet de voler-me mirar el melic.

brunyols

Aquesta és la tradició que més recordo de quan era petit durant aquests dies. Una setmana que llavors, més que Santa, significava vacances de l’escola mentre els pares continuaven treballant. I encara que alguns pensin que és impossible, la mainada sobrevivíem. I ho fèiem gràcies als més savis de tots. Si anava a Celrà ens escapàvem amb l’àvia Antònia a caçar quatre espàrgols per fer una truita per l’avi i els ajudava, o potser els destorbava, a fer quatre coses a l’hort promiscu de primavera. Si era a Viladamat, veia com l’àvia Llúcia seguia la consigna d’abstinència de carn marcada per l’església mentre la resta fèiem els ulls grossos a unes directrius que semblaven deslligades a l’aire progressista que es volia respirar en aquella casa. Això no impedia, però, que em fessin vestir de vint-i-un botons i anés amb l’àvia a beneir el palmó a l’església de Viladamat, espai social per excel·lència de les dones de poble durant molts segles. Mentrestant, l’avi ens esperava assegut amb el gos de torn sota el porxo mirant l’hort i els xiprers, les pomeres i el Montgrí.

Acabada la missa, l’àvia xerrava pels descosits amb d’altres viladamatenques i jo feia cares encuriosit amb tota aquella parafernàlia. Totes les dones em feien ganyotes i em deien com m’havia fet de gran. En vint minuts havien repassat totes les cases i els motius del poble, especialment d’aquells que no tenien ningú a la rotllana. Tots els noms em sonaven familiars però era incapaç de posar-los cara i casa a tots ells. Coses de no viure al poble cada dia. Després tocava visitar les gallines i els conills, jugar una estona a pilota i menjar un bon àpat. De tortell n’hi havia perquè el meu pare sabia que em feia tocar el cel, però no pas perquè fos tradició a Viladamat. A casa, el tortell es donava per Nadal que era quan els padrins i les padrines el compraven pels seus fillols. Tanmateix, el fet que hi hagués un petit a taula i que, al final, les dulces són llamineres, feia que tinguéssim tortell també per Rams. De fet, que fos el petit de tots els cosins ja s’havia notat amb qui eren els meus padrins. Per primera vegada a la família, els padrins no eren els avis sinó que eren amics dels pares. Tot un canvi de sistema per una família amb un bon peu a la tradició.

Després del dia de Rams i ja que tenia la sort de tenir una tia mestra me n’anava amb ells a Darnius on hi tenien una casa. Allà la vida era plenament menys espiritual i més vacacional entre jocs, lectures i televisió. Anàvem veient arribar la primavera i jo, que era el petit, deixava que el meu cosí gran m’expliqués alguns bàsics de la vida. Tot plegat passava mentre devorava una vegada i una altra els còmics de l’Eric Castel. Eren un parell o tres de nits i posteriorment tornava a Girona. I és que la meva mare feia el Sant sempre el segon cap de setmana  i el divendres vèiem – ho haig de reconèixer – amb certa admiració i des d’un balcó de la pujada de Sant Feliu, la processó de Setmana Santa. M’atreia molt aquell espectacle i aquell silenci forçat als carrers de Girona. M’entretenia buscant persones descalces per poder dir que no érem menys que a aquelles processons de patiment que es veien a la Televisió. La mainada, d’alguna manera, sempre vol espectacle i, per mi, veure algú descalç em provocava aquesta sensació de sorpresa i incomprensió que fascina a qualsevol marrec. 

Tots aquests records, que ara em semblen molt estructurals, no deixen de ser d’un període que, amb perspectiva, representa un espai temporal curt però segurament essencial en la nostra definició com a persones. La meva Setmana Santa d’infant, com la de moltes persones de la meva generació gironina amb parents al camp, era la de la cata de sensacions i vivències d’un món que s’anava esquerdant a poc a poc. Un món de pagès que barrejava la dolçor dels brunyols i la xocolata amb les essències d’un catolicisme a qui mai li ha agradat actualitzar les seves litúrgies. Poc a poc, i de forma natural, nosaltres anàvem creixent i ens quedàvem amb allò que ens semblava més lliure i divertit, els brunyols i la vida de poble, amb la seva gent, mentre ens apartàvem de grans dogmes irreconeixibles com els del catolicisme. No podíem anar més contracorrent: i és que d’alguna manera, la cultura tel·lúrica, de camp i no escrita que ens ensenyaven els nostres avis i àvies es va perdent mentre la religió, en canvi, així com el palmó i els vint-i-un botons, continuen sent el pa de cada diumenge de Rams. 

Del mar, mare. De la mare, tot

Tanco els ulls i penso que no és possible que ja hagin passat 10 anys des d’aquell agost del 2006. Un 26 d’agost d’aquell any, al vespre, a l’hospital Santa Caterina, moria la Glòria Vilar i Farrerós, celranenca, dona treballadora, la meva mare. Un càncer l’havia vençut. Allà hi érem les poques persones que ella havia volgut que visquéssim les seves últimes hores de vida. Perquè ella havia decidit que seríem pocs però escollits. El seu cos s’anava apagant sense que jo, amb vint i un anys, fos capaç de comprendre realment la dimensió de tot plegat. De fet, no tinc clar a hores d’ara que hagi pogut comprendre què significa que es mori la persona que més estimes a la vida. Tampoc em preocupa. Ho visc amb la normalitat que té haver d’acceptar situacions com aquesta. Ara bé, aquell vespre sí que el tinc present. I el recordo sovint. Com també faig amb les hores i els dies que van venir tot després. Les reaccions dels que hi érem. La transparència que va provocar en les relacions familiars. La meva incapacitat de gestionar la mort amb les persones, amics i parella, que jo havia escollit perquè m’acompanyessin en el camí de la vida. Paradoxes de la vida. Bloqueig mental. Unes paraules escrites a raig, que comparaven el mar, que ella estimava, i la mare, a qui jo estimava. Moments pels quals tothom acaba passant un moment o altre a la vida però que, sens dubte, a nosaltres ens va tocar viure massa aviat.

mare

La mare era una dona de conviccions fermes, tossuda, guapa, treballadora, intensa i amb una calidesa que et feia sentir el nen o l’adolescent més afortunat de Girona i comarca. Una inconformista que mai va voler acceptar algunes convencions del moment. Una persona que et feia créixer per un camí recte però amb mostres d’amor constants. Una persona que em va ensenyar a estimar les persones que teníem a prop, a entendre que tots érem iguals, a ser solidari i em va fer descobrir la Costa Brava i el món perquè fos millor persona. Segur que no dic res gaire diferent del que han significat les vostres mares, les autèntiques protagonistes de les vides, les sovint oblidades de la història oficial, les persones que ens han guiat en els primers passos de la nostra vida. Dones amb qui segur que ens hem enfadat i ens hem incorprès desenes de vegades però de les quals hem acabat reconeixent que hem après una manera d’entendre el món. Una base que, evidentment, nosaltres confiem millorar en el transcurs de la vida. Detall rere detall, una persona imprescindible. Per això la mort d’una persona així pren una dimensió que ni tan sols 10 anys després sé acabar de situar de forma racional en el camí de cap lògica. I, de fet, em nego a fer-ho. Hi ha certes emocions que juguen en un terreny propi i que vull que visquin soles, que m’atrapin un dia a la tarda, un vespre d’estiu o en una conversa. Tenir les idees clares no vol dir que no ens puguem deixar endur per aquestes sensacions profundes i commovedores que ens dóna la vida. Que ens donen vida. Que ens revolucionen. Deixar-nos superar de tant en tant. Expressar-nos. Cada cop ho veig més clar. I plorar per la nostra gent encara que faci anys que no hi sigui, recordar-les, estimar-les i fer-les seguir amb nosaltres em sembla fins i tot saludable. Gent que sé que passi el que passi són amb mi i jo amb elles. A prop. Algunes encara hi són físicament, per sort, i d’altres en la memòria. Les imprescindibles.

Per això, avui que fa 10 anys que la Glòria, la mare, el mar, se’n va anar malgrat la seva vitalitat, he decidit que fos el dia que faig públic que a principis de setembre surt el meu segon llibre: “No t’espanti aquest vent” publicat per l’editorial Angle. Un text que busca construir i sumar en la definició d’una esquerra útil i transformadora (redundància) pel nostre país durant aquest segle. Un assaig fet a partir dels aprenentatges que he tingut al costat de molts activistes i de la mà dels col·lectius que ajuden a fer possibles els somnis. Un projecte que seria incapaç d’haver fet si no fos també per tot el que va ensenyar la mare, les estones compartides i els somriures de força que em va regalar. Avui fa 10 anys d’un dels vespres més tristos i impactants que recordo. Però dels vint-u-anys que vaig viure a prop d’aquell mar, me’n vaig endur tantes bones estones que, com a mínim, vaig decidir que viuria amb passió tant com pogués, essent incorformista, somniador i superant els reptes que tenim per davant. Fer aquest llibre, sens dubte, ha sigut un repte dur, però amb el record de la mare i l’estima de tanta gent, avui ja és una realitat. Ara només falta que us el llegiu i us agradi. Per mi, avui és un dia feliç, per haver fet un pas endavant, per dedicar-lo a la mare i perquè espero seguir portant el segell de la Glòria arreu, amb somriures, ganes de transformació i estima. Va per tu, mare.

Puigdemont, Torramadé i el transfuguisme polític

Corria el 2003 i Eduardo Tamayo i Maria Teresa Sáez van deixar el grup parlamentari del PSOE a la Comunitat de Madrid per passar al Grup Mixt des d’on van forçar unes noves eleccions que van permetre al PP governar amb la majoria que no havia obtingut anteriorment. Aquell cas de transfuguisme va ser un escàndol mediàtic del moment, un petit terrabastall i conjuntament amb d’altres casos menys “espectaculars” van provocar lleis i acords contra el transfuguisme polític. Aquests esdeveniments, com d’altres que mostren una pèssima cultura democràtica, s’han mirat massa sovint amb condescendència des de Catalunya. La idea “això és propi de la cultura de l’Estat, però no de la dinàmica política catalana” s’ha anat repetint com un mantra també en aquest cas.

Ai las. Però què passa si mirem en el nostre entorn més proper? I si ho fem aquest 2015? Doncs veurem que tant a Salt com a Girona tenim un greu problema de transfuguisme polític i un partit, que és CiU, a qui sembla agradar-li flitrejar-hi. Amb què? Doncs amb una pràctica que altera de forma èticament reprovable allò que democràticament han situat les urnes. A Salt, tot just després del primer ple l’any 2011, dos dels regidors de la feixista Plataforma per Catalunya van passar al Grup Mixt i des de llavors el senyor Torramadé ha governat amb tranquil·litat gràcies als vots favorables d’aquestes dues persones. Al carrer s’hi diuen moltes coses. I no són pocs els que afirmen haver escoltat per boca dels mateixos regidors escindits que la jugada havia estat pactada abans de les eleccions amb el propi Torramadé. Pudor de socarrim.

I a Girona? Doncs no ens quedem curts. El mandat ha estat mogut en molts dels grups municipals, tres dels quals han perdut regidors per anar-se’n al Grup Mixt: el PP amb en Carles Palomares, la CUP amb en Carles Bonaventura (exercici d’autocrítica necessari) i el PSC, amb la Glòria Plana i després amb 5 persones més de MÉS. Tots els casos han succeït de forma similar. Els Carles i la Glòria dient que deixen el grup (i el programa) per defensar principis però al cap de ben poc tots tres s’han afegit a la pràctica de donar els seus vots a Convergència i Unió atorgant-li la majoria dins el ple. Una majoria que la ciutadania no els va donar fa quatre anys. Tela. Mentrestant, en Puigdemont fa d’alcalde sense buscar complicitats amb cap més grup polític. Pluralitat a dojo. Tot molt propi d’una societat moderna. Ironia fina.

Però si aquesta pràctica és dubtosa en sí mateixa, l’alcalde ha decidit acabar de reblar el clau. A la llista electoral que presenta per governar la ciutat per aquestes eleccions hi ha inclòs tant la Glòria Plana com en Carles Bonaventura i qui sap si a l’últim moment hi veurem també en Carles Palomares. És a dir, més enllà de la nul·la confiança que puguin generar dues persones que s’han mogut per interessos tant individualistes, resulta que CiU no només ha governat gràcies al transfuguisme sinó que a més el premia oferint-los un lloc en un possible govern municipal. Esteu convençuts que aquest és un model vàlid ara que just volem fer el pas per assolir la independència i capgirar-ho tot d’arrel? A mi, personalment, em sembla que l’aposta de CiU pel transfuguisme i el suport del PP (donarà per un altre article) durant els últims quatre anys a Girona i Salt ens demostra que lluny dels cants de sirena som davant una aposta per mantenir les mateixes polítiques i maneres que ens han conduït a aquesta enorme crisi democràtica i social. Com si les places no s’haguessin omplert. Com si no calgués tornar la democràcia a la democràcia.

És hora de posar fi als Tamayo, Bonaventura, Plana i sobretot a aquells que se n’aprofiten per perpetuar-se al poder i dotar-se de majories que el poble no certifica. Canvi, canvi i canvi. Ha arribat el moment de fer net i deixar que corri l’aire. Ha arribat el moment que la transparència i els compromisos d’una ciutat justa, democràtica i sense opacitat s’apoderin de la Plaça del Vi. És cosa de tots i totes.

Pobresa enquistada, cofoisme a l’Ajuntament

A l’alcalde de Girona li agrada començar els plens municipals explicant les xifres de l’atur amb una interpretació positiva. Que si ara estem millor que just fa dos anys tenint en compte que a l’hivern es destrueix ocupació. Que si agafem la perspectiva dels últims quatre anys ja podem dir que ens allunyem del pou. Que si al febrer del 2015 tenim “només” 7154 aturats a la ciutat i hem reduït en 900 persones el màxim històric de fa tres anys. I així anar fent. Escoltar-lo fa que recordis aquell Rajoy que passi el que passi diu que ja estem sortint de la crisi.

Ara bé, segur que podem fer lectures de la realitat positives quan tenim més de 7000 gironins i gironines a l’atur? Segur que ens hem d’esforçar a fer un relat optimista de la situació social de la ciutat quan els joves formats emigren buscant feina a l’exterior (una salutació a tots els amics/gues en aquesta situació), la pobresa és una realitat per més d’un 25% de la població i els espais benèfics i els serveis socials van desbordats? Segur que no podem acceptar d’una vegada per totes que durant aquesta legislatura l’equip de govern no ha estat capaç de fer res més que seguir la corrent i esperar amb els braços plegats que un Estat en fallida i un mercat hiperventilat posessin solucions que ni tan sols cerquen?

És hora de canviar de via. L’aposta de l’equip d’en Carles Puigdemont no és vàlida per a les classes populars de la ciutat. No podem restar quiets com estaquirots davant l’onada privatitzadora i classista d’aquesta fase superior del capitalisme. Ja n’hi ha prou d’acceptar com a “normalitat” que milers de persones de la ciutat estiguin patint els efectes de la pobresa energètica mentre l’Ajuntament és incapaç de liderar cap actuació contra les multinacionals de l’energia, garantir l’habitatge o fer transparent una simple comissió per saber com s’han gestionat els milions d’euros que hem pagat per l’aigua que consumim. La Girona que emociona ha de ser aquella en què l’Ajuntament lliuri aquesta batalla de forma activa. No pas esperant mans invisibles que s’han mostrat miratges. Ni tampoc polítiques “caritatives”. Ara és l’hora d’impulsar propostes actives, transformadores i atrevides. Ha arribat el moment de fer una aposta estratègica per fomentar l’economia social, cooperativa i el tercer sector, de diversificar el model econòmic i no basar-ho tot en la carta precaritzadora i volàtil del turisme, de la municipalització dels serveis, de fer front a les grans companyies i solucionar els problemes essencials de milers de gironins que afronten la misèria a què els aboca cada dia el sistema capitalista.

Quants ciutadans estarien d’acord amb les paraules “optimistes” de l’alcalde quan comença cada ple si les escoltessin a casa seva? Una minoria. La situació crònica de crisi que vivim invaliden les receptes antigues o les bones paraules quan comença un ple. No som a missa de diumenge. Ara és el moment d’agafar la paella pel mànec, de posar un pla sincer, lliure, sense crèdits amb ningú dels qui viuen del negoci de la crisi, de la mà dels actors socials que transformen, col·laboren i treballen per acabar amb les desigualtats. Aquest és el camí. O si més no, aquest és un camí que no es resigna a acceptar com a normal la situació actual. Un model que busca una transformació d’arrel i un apoderament social que situï gironins i gironines camí d’una societat justa. El nostre camí. El camí comunitari.

Iniciativa independentista (24 de maig)

Passejant per Girona pots percebre que, com a la resta del país, les preocupacions i les ganes de canvi són una realitat latent. Amb matisos, és clar, però en definitiva, un anhel compartit que qualsevol actor polític de transformació no pot obviar. Una primera constatació és la voluntat de recuperació de la sobirania econòmica davant l’estafa organitzada del sector financer de la mà dels governs que ens han atemorit amb onades de retallades. La PAH, la Xarxa pels Drets Socials, les entitats d’ajuda mútua i molts altres actors fa temps que mobilitzen centenars d’afectats i de persones compromeses que reclamen capgirar el robatori sistèmic perpetrat per especuladors i elits adinerades.

Aquesta demanda va lligada de mans i peus a un aprofundiment en la participació i la transparència en la gestió pública. Per cert, l’àmbit en el qual el nostre Ajuntament va a la cua de l’Estat segons les estadístiques de Transparency.org. Una pràctica que ha estat suspesa reiteradament per CiU i també pel PP i de la qual el Tripartit tampoc no havia estat capaç de treure’n bones notes anteriorment. Un autèntic drama de gestió i de gestors que ens mostren que el camí del canvi no pot ser mai mirar enrere i buscar solucions ancorades en dinàmiques del passat. Una idea que prou semblen haver entès la majoria de votants i part dels quadres del PSC que fugen a corre-cuita de l’enfonsament del que havia sigut un gran transatlàntic. Avui, el PSC a la ciutat de Girona juga ja un paper testimonial.

Una fugida que podria no ser l’única aquest 2015. I és que, sens dubte, la tercera pota del canvi passa per la independència. L’oportunitat de construir un nou subjecte polític que trenqui amb les estructures piramidals, quasi feudals i insostenibles de l’Estat. Garant de drets i llibertats, un contrapés al capitalisme salvatge i un suport en la consecució del benestar de totes les persones que viuen a Catalunya. Als Països Catalans. I aquesta setmana, un actor polític, que havia estat motor de canvi, ha decidit deixar passar el tren de la plena llibertat per a Catalunya. Ho explicaven molt bé els companys Joan Olòriz i, especialment, Raül Romeva en dos articles en els seus blocs. Iniciativa per Catalunya-Verds ha decidit apostar per reforçar l’Estat espanyol i obviar els 2 milions de catalans que es van mobilitzar l’11 de setembre, els milers de Gironins que ens vam desplaçar a Barcelona i que vam omplir de SÍ-SÍ les urnes el 9 de novembre.

Sens dubte, una mala notícia. Tant pel partit històric de la socialdemocràcia ecologista com pel conjunt del país. Però la reacció ciutadana no hauria de fer-se esperar. Un 45% dels votants d’ICV pensen com Romeva i Olóriz, segons les enquestes. Si Iniciativa no està disposada a defensar la independència, molts altres actors hem decidit fer-ho. Amb conviccions democràtiques i posant els Ajuntaments a disposició del que decideixi la ciutadania. I en un any com aquest, amb un plebiscit sobre el model social, la transparència i l’alliberament nacional com serà el de les eleccions del 24 del maig, fora bo que cap independentista es quedés a casa i desaprofités l’ocasió d’apostar pel triple canvi. Un canvi que, com dèiem al principi, no pot ser únicament un canvi de bandera.

Cridem (per/a) Girona

El desig de canvi que s’ha anat bastint en els últims 10 anys a nivell social, nacional i democràtic hauria de tenir una translació electoral aquest 2015. No perquè la batalla dels vots sigui l’únic espai on cal concentrar la disputa de l’hegemonia, però sí per tenir una aplicació institucional des d’on donar suport al canvi que vol liderar la ciutadania. També a  Girona ciutat on les dinàmiques a la Plaça del Vi han continuat la mateixa lògica d’opacitat per sobre transparència, estètica per sobre la realitat i gerència per sobre de democràcia que a la majoria de municipis del país. Un parell d’exemples, greus, ens ho han demostrat aquests últims dies.

D’una banda, l’organització Transparència Internacional ha fet públic un estudi en què situa l’Ajuntament de Girona com un dels menys transparents de tot l’Estat. Un fet concentrat especialment en dos temes fonamentals com les contractacions de serveis i l’urbanisme, els pilars que van conduir a l’estafa capitalista que hem anat vivint darrerament. Una informació especialment greu no només per la descripció que fa de la gestió de l’alcalde Puigdemont, perdut pel Parlament, i el seu equip, sinó també perquè assenyala que en un moment de clam popular de “llums i taquígrafs” l’Ajuntament de la ciutat ha fet passes enrera en aquest àmbit. CiU ens ha situat a la cua de l’Estat en l’àmbit de transparència. Fets i no rodes de premsa. Olé tu.

De l’altra, Ràdio Girona feia públic dijous que els governs del PSC, Esquerra i ICV-EUiA havien permès que durant vint anys l’empresa mitxa d’aigües no pagués l’equivalent a uns 30 milions d’euros del cànon de l’aigua. Un autèntic escàndol que amaga segurament moltes coses més. Una gestió deplorable en contra la immensa majoria de gironins i gironines per part d’un govern dit progressista. Un error que malauradament cap dels actors ha reconegut i n’ha demanat disculpes. A més a més, sembla que ara que la cosa s’embolica, alguns grups com CiU i el PP volen aturar la Comissió d’investigació deixant d’aixecar la catifa no fos cas que ells en sortissin també esquitxats. Una síntesi del que alguns en diuen “vella política”.

Uns exemples que ens porten de nou al principi A la necessitat de canvi i de reiniciar una ciutat que vol transportar la lluita nacional, social i democràtica al seu ajuntament. Sense les cadenes de Jordi Pujol ni tampoc de la gestió col·laborativa d’aquells tripartits. I per això un espai com el de la CUP-Crida per Girona és més important que mai. Una plataforma electoral amb uns principis ètics sense escletxes, un programa en clau oberta a partir d’una base cooperativa, d’esquerres i de ruptura i una proposta política constituïda en una assemblea oberta amb més de 100 persones. Un actor amb força, energia i idees clares que vol esdevenir el pal de paller de l’alternativa d’esquerres i popular a la ciutat. Un espai que definirem entre tots i totes però que el 24 de maig ressonarà fort. Des del barris i la gent arriba el canvi. L’status quo gironí s’esquerda. Som-hi.

Les municipals a la demarcació de Girona: canvi de paradigma?

Publicat a SentitCrític el diumenge 1 de febrer

Enmig de la voràgine electoral que es preveu per aquest 2015, el germà petit dels comicis electorals serà, segurament, el de les eleccions municipals. I més, si les agafem des de la perspectiva del territori i les localitats petites i mitjanes. Poc se’n parlarà més enllà de cròniques a la necessària premsa comarcal. En aquest sentit, em sembla interessant aportar una aproximació als resultats que hi va haver ara fa quatre anys a les comarques gironines i quines perspectives hi ha per aquest maig, quan, en època de transició com la que vivim, hi podrien haver alguns grans canvis.

Les eleccions del 2011: anàlisi general

Ara fa quatre anys, Convergència i Unió mantenia la seva força preponderant a les Comarques Gironines amb uns resultats que milloraven lleugerament els que havia tret el 2007. Així, la formació nacionalista obtenia quasi un 37% dels vots (33,20% quatre anys abans) i guanyava en129 municipis (102 amb majoria absoluta), que representen el 58,7% del total de municipis de la demarcació. Amb aquesta victòria indiscutible, CiU obtenia 926 regidors, 137 més que en els comicis anteriors i recuperava un paper quasi hegemònic que havia estat discutit alguns anys abans amb els tripartits locals. En el segon lloc, hi va haver un empat tècnic, ja que mentreEsquerra-AM va aconseguir obtenir 364 regidors superant per primera vegada el PSC-PM (351), els socialistes mantenien el segon lloc en nombre de vots (56.255) i en tant per cent (19,75%). Així i tot, l’inici del desmembrament del PSC començava a ser una realitat, ja que en una legislatura (2007-2011) havien perdut el 20% de vots i el 20% de regidors. Un descens que també va patir ICV-EUiA, formació que, degut a la incapacitat de mantenir i/o ampliar el que havien sigut les històriques Enteses de Progrés Municipal (EPM), es va quedar amb poc més de 14.000 vots i va passar de prop del 7% de vot a poc més del 5%. Finalment, pel que fa als partits tradicionals, elPartit Popular va mitigar parcialment la seva quasi nul·la presència a la demarcació arribant a superar el llindar del 5% dels vots i assolint 38 regidors, encara que sense tenir cap alcaldia a les seves mans.

D’altra banda, pel que fa a les candidatures més noves en el panorama polític, cal destacar la irrupció de la CUP, que va assolir representació quasi a tot arreu on es presentava, va obtenir 20 regidors i va arribar a quasi el 3% del vot total (0,5% el 2007). Solidaritat per la Independència(12 regidors i 1,1% del vot) o la feixista Plataforma per Catalunya (7 regidors i 0,8% del vot) van viure situacions de creixement similars, encara que amb menys força i presència pública que la candidatura rupturista.

Les eleccions del 2011: les capitals de comarca

Aquesta hegemonia de CiU a les eleccions es va traduir també en una clara victòria del partit conservador a totes les capitals de comarca, excepte a la Bisbal d’Empordà, on Esquerra va guanyar, seguida a poca distància del PSC. CiU és quasi més una marca electoral d’Unió que no de tota la federació en aquesta localitat empordanesa, fet que segurament explica la divergència respecte a la resta de casos. Així, CiU va aconseguir majories absolutes a Figueres, Banyoles,Puigcerdà i Ripoll i molts bons resultats, que li han permès governar, a Girona, Santa Coloma de Farners i Olot. En canvi, el PSC perdia dues de les capitals que havia pogut governar durant una bona colla d’anys com eren Girona i Olot, així com altres localitats importants (Salt, Roses…). De fet, tant els socialistes com Esquerra van patir en bona part d’aquestes ciutats una notable davallada de vots després d’haver obtingut grans resultats tant el 2003 com el 2007. La força de les dues formacions es va mantenir només en pobles grans, en el cas dels republicans (Sarrià de Ter, Vilablareix, Celrà…) i en les ciutats de la Costa Brava, en el cas dels socialistes (Palafrugell, Palamós o Blanes)

Les eleccions del 2011: Girona

Protesta de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca durant un ple de la capital gironina /

Mentrestant, a la capital les eleccions del 2011 van significar un gir total a la dinàmica que hi havia des del 1979 (govern ininterromput del PSC) i des del 2003 (l’inici dels governs tripartits amb el suport d’Esquerra i ICV-EUiA). De fet, aquestes tres formacions van ser les que van patir un càstig electoral més fort, ja que el PSC va passar de 10 a 7 regidors, Esquerra, de 4 a 0, i ICV-EUiA, de 3 a 2. Aquest esfondrament el van aprofitar, d’una banda, les forces conservadores de la ciutat, amb increment notable de regidors de CiU (de 6 a 10) i el PP (de 2 a 3) i, de l’altra, la sorpresa de la jornada que va ser la CUP que, per primera vegada, va aconseguir representació al consistori amb 3 representants.

Aquests resultats han significat un canvi en la línia política de la ciutat, ja que han permès una aliança tàcita i continuada del CiU amb el PP, primer, i amb les restes d’un PSC trencat en bocins, tot seguit. Tot plegat ha afiançat un govern fort a la ciutat, malgrat la minoria convergent que sort n’ha tingut del suport de les opcions més tradicionals i conservadores. A l’oposició només s’hi ha trobat la CUP i ICV-EUiA.

Les eleccions del 2015: anàlisi general

Ara bé, si la realitat i la conjuntura del moment va portar l’any 2011 a afiançar el poder regional del nacionalisme conservador a les Comarques Gironines, cal veure on ens durà aquest 2015. Un any que arriba després d’una forta embranzida en l’eix nacional que ha provocat tibantors i fortes contradiccions dins de CiU, al mateix temps que enlairava opcions com Esquerra (va guanyar a les eleccions Europees a la demarcació) o la CUP, que va entrar al Parlament i a qui les enquestes a nivell català auguren un ascens significatiu. El fort moviment popular independentista, així com l’aparició d’un eix democràtic i social que qüestiona allò que queda del règim del 78, ha portat també a un descens accelerat de la valoració de partits com el PSC, CiU i el PP i a l’aparició de Podemos que, a dia d’avui, només té múscul per influir en ciutats com Girona, Figueres o Blanes.

Tot plegat, i més en l’escenari canviant i volàtil en què ens movem, podria significar que aquest maig el mapa electoral gironí canviés considerablement. En aquest sentit, malgrat la seva fortalesa local, el desgast de CiU podria portar a una situació més pròxima a un empat tècnic amb les candidatures impulsades per Esquerra que dificultés als nacionalistes superar la barrera del 50% dels vots al conjunt de la demarcació. Aquest fet, sumat al suport rellevant que puguin tenir candidatures més de base impulsades per la CUP (que ja ha afirmat que doblarà les de fa 4 anys), per Podemos o per ICV-EUiA/EPM dificultarà que CiU torni a superar les 100 alcaldies com va fer l’any 2011. Paral·lelament, és previsible que després de la divisió del PSC en tres (branca del PSOE, Més i Avancem), els resultats que pugui fer aquest partit o les seves escissions siguin bastant més discrets que en la legislatura anterior. Finalment, i referent al terreny espanyolista, Ciutadans sembla, per primera vegada, en disposició de disputar part del vot centralista que tradicionalment ha assolit el PP a les ciutats grans, únics municipis on ambdós partits tenen capacitat de presentar-se.

Les eleccions del 2015: les capitals de comarca

Figueres és una de les capitals de comarca amb probable  ampla majoria independentisa / KIppelboy (Wiki Commons)

En aquest sentit, la conjuntura actual fa pensar que difícilment CiU tornarà a assolir victòries amb tanta diferència en la majoria d’aquestes ciutats com va fer el 2011. De fet, més enllà de Banyoles o Puigcerdà, on els resultats van ser tant espectaculars que la majoria absoluta obtinguda per la federació podria resistir l’envestida, a la resta de capitals es preveu un terreny de joc molt més disputat, sense majories absolutes a priori i que podrien portar l’esquerra a governar a través de la col·laboració multipartidista. Aquesta opció no reeixiria si es concretés l’aposta de Mas i, en part de Junqueras, de fer que Esquerra falqui governs de CiU. En tot cas, sí que el que sembla poc probable és que candidatures de base i alternatives com les de la CUP o les que puguin fer des del PSC estiguin capacitades per liderar l’alternativa en aquestes ciutats mitjanes, encara que la conjuntura podria portar els independentistes a fer uns grans resultats i, per tant, a condicionar qualsevol pacte de govern. Aquesta és, si més no, una situació que es podria donar a Figueres, Olot, la Bisbal, Banyoles, Santa Coloma de Farners o Girona.

Les eleccions del 2015: Girona

Precisament, a la capital tot fa pensar que es reproduirà a petita escala la dinàmica que es preveu per a tota la demarcació. Així, tot i el fet que l’alcalde Puigdemont ha tingut únicament com a oposició constant la CUP i ICV-EUiA en els últims quatre anys, és molt complicat que l’aritmètica el porti a millorar la seva victòria del 2011. Algunes enquestes internes dels partits apunten que Puigdemont podria mantenir els 10 regidors de l’actualitat, al mateix temps que Esquerra recupera el terreny perdut aprofitant la davallada previsible del PSC. Uns moviments que podrien donar-se en paral·lel en l’àmbit espanyolista, on el desgast del PP faria entrar per primera vegada C’s al consistori, o en l’àmbit de l’esquerra, on caldrà veure si la CUP aprofita l’embranzida nacional i si Iniciativa manté el seu electorat tradicionalment fidel.

En tot cas, no hi ha dubte que serà el resultat d’aquests partits el que acabarà de fer decantar la balança ja que si CiU queda lluny altre cop de la majoria absoluta (13 regidors) hi podria haver una alternativa de Govern que no passés per CiU ni pel PSC. Una opció que a hores d’ara encara sembla allunyada. Veurem com acaba.

El final del relat “Rajoy” és a París i Atenes

Publicat a Media.cat (20 de gener de 2015)

L’espelma de la imatge dels líders Europeus sembla que s’apaga a poc a poc. La crisi s’endú quasi tot per endavant. Fins i tot, els potents equips de comunicació política que envolten les presidències de qualsevol Estat d’Europa. A excepció d’Angela Merkel, la majoria de primers ministres Europeus no han resistit els embats electorals després que la situació econòmica i la mala gestió democràtica els portés a un descens de la credibilitat pública i de suport popular. Els engranatges de periodistes, publicistes i dissenyadors ja no són suficients com en els anys de suposada bonança econòmica per fer perviure la burocràcia dels partits.

Això és precisament el que observem quan viatges com el de Rajoy a París (manifestació pels atemptats de Charlie Hebdo) o a Atenes (per donar suport al Govern grec), presumptament “bones” accions, acaben produint just l’efecte contrari.  O és que en altres moments, el deixar-ho tot per donar suport els francesos i a la llibertat d’expressió després d’un acte cruel com el de Charlie Hebdo i als grecs en un moment de dificultats no haurien estat perfectes exercicis de propaganda?  Avui, però, enmig d’aquestes transicions, la comunicació política està patint també canvis a una velocitat accelerada. Ja no n’hi ha prou en fer gestos ben valorats ara fa 10 anys perquè les càmeres, les xarxes i els ciutadans són presents arreu i la capacitat de qüestionar-ho tot és constant. Els discursos de dalt a baix ja no es fan tan fàcilment ni tenen la mateixa capacitat d’influència. O si més no, la mateixa capacitat hegemònica.

Un parell d’exemples recents ho mostren. En primer lloc, una de les imatges més difosa dels líders Europeus a París ha estat la d’ells junts, sols, formant com una legió romana enmig d’un carrer buit per qüestions de seguretat. Ells per un costat i tothom per l’altre. Ells vivint, doncs, en un món paral·lel. Lluny de la imatge de solidaritat i de suport, la imatge ha transmès un Rajoy (i alguns altres) desconnectat de les vivències de la gent, apartat i gens humà just després de l’assalt al setmanari francès. En segon lloc, la imatge de Rajoy abraçant el primer ministre grec, la persona que els ciutadans d’aquí més lliguen amb les retallades i la pobresa a Grècia. Sense ni tan sols saludar ningú més al país hel·lènic, ni fer tan sols ni un trist passeig, Rajoy s’endú una instantània que lluny de la solidaritat desperta precisament el contrari.  I és que, sens dubte, Rajoy i els seus camarades Europeus són víctimes avui d’una política de comunicació tan oficialista i encarcarada que fa que les accions “humanes” que diuen fer acabin provocant un efecte rebot. I a l’altre costat, Pedro Sanchez tirant-se amb paracaigudes. No va tothom una mica perdut?

Canviar el nom pot no canviar la cosa

Publicat al Catalunya Plural el 7 de gener de 2015

Benvingut 2015. Any de canvis. I també any d’eleccions. Municipals, estatals i, segurament, catalanes. Fa tan sols quatre anys, pocs dies abans de les eleccions locals d’aquell 2011, esclatava el moviment del 15 de maig, les places eren ocupades per milers de joves i la història saltava de raïl. Preníem consciència que érem molts i que ho volíem canviar tot. També ho faríem un any després amb la manifestació de l’11 de setembre de 2012 que posaria a pas ferm el moviment independentista, com a mínim a Catalunya.

Ha estat un període bicèfal. D’una banda, el capitalisme i els seus agents, la Troika, el FMI i els ministres de torn, entre d’altres, han radicalitzat la seva imposició de polítiques econòmiques que escanyen la majoria de la població. Ho han fet a l’ombra, en despatxos, lluny de les realitats i en aquesta deriva de l’especulació financera que enriqueix a pocs per empobrir-ne a molts més. L’enèsima expansió d’un capitalisme senil que ja no es preocupa ni de mostrar una falsa cara amable.

D’altra banda, aquest període ha estat també el d’un empoderament col·lectiu. Un exemple que conec per il·lustrar-ho és Girona on, si agafem aquests quatre anys, veurem que ha sorgit la PAH, una assemblea de drets socials, dos col·lectius feministes, dos centres socials, les cooperatives han crescut exponencialment i l’independentisme associatiu s’ha fet encara més fort. El carrer ha estat més viu que mai. Gairebé cada dia han coincidit actes de propostes per superar la situació econòmica i social plantejada per unes institucions avui segrestades. Una realitat que n’ha transformat moltes més. Una obertura d’ulls col·lectiva i solidària.

El 2015, però, ja sigui per any electoral o per un nou canvi de cicle es presenta excessivament marcat per les comtesses electorals. És una sensació compartida. Tota aquesta mobilització viscuda els darrers mesos està derivant en un debat permanent en les fórmules electorals per afrontar aquest any. Sens dubte, es tracta de discussions que cal afrontar però que semblen fer tornar al niu allò que ha habitat fora i que ha estat, en definitiva, el motor de canvi dels últims quatre anys. En aquest temps, l’esquerra ha pres el relat, la sinceritat, la iniciativa, els arguments i els ha transmès amb una fermesa que l’han fet recuperar la credibilitat dels seus postulats. Aquesta és una condició sine quan non perquè qualsevol projecte polític triomfi i, fins ara, anàvem bé.

Però la sensació compartida és que últimament el relat s’està desviant cap a una argumentació massa simple que tal com s’enlaira pot arribar a desinflar-se. Les eleccions com a únic terreny de joc, el “nosaltres” i el “vosaltres” sense aclarir prou qui és cadascun d’aquests actors com a única idea en els discursos i la seva derivada que si canviem les persones que gestionen ho canviarem tot cap a bé. I mal pugui pesar a alguns, no a mi, la història prou ens demostra que aquesta és una equació errònia, plena de variables necessàries però no suficients.

L’any del centenari del naixement d’en Quico Sabaté, de la Neus Català i de tants altres anònims que han combatut amb passió i ideals la repressió de l’autoritarisme volem que sigui any de victòries populars. Les hem anat sembrant i volem recollir-ne fruits però ens equivocarem si basem tota l’estratègia en les eleccions que ens vénen. Volem que la majoria social ordeni democràticament els nostres ajuntaments i les institucions. I per això, els comicis en clau de volta en la triple crisi del règim, democràtica, social i nacional, han de servir perquè les candidatures populars democratitzin els municipis, iniciïn un procés constituent lligat a la independència de Catalunya i, finalment, perquè no, col·laborin en la transformació de les realitats polítiques de la resta de l’Estat. Ara bé, ja que arribem a un cicle de transicions no ocupem simples despatxos sinó que fem-ho mentre continuem obrint carrers. O si més no, aquest és el meu humil desig per aquest 2015.