Les 14 que voldria veure

Són dies de resums, de projeccions i de perspectives globals. En parlem als dinars familiars, mentre fem una quina o sortint a fer aquella infusió que ens fa pair. Que si l’any ens ha deixat A, que si brindem i alcem la copa perquè al 2014 passi B o que si en Wert  només mereix fer vida a Can Pere Botero com bé apunten els Pastorets de Girona.

En un context així, no me n’he pogut estar i m’he proposat deixar escrites quines són les 14 imatges que m’agradaria veure aquest 2014. 14 instantànies positives que ens acostin a propòsits tant necessaris com la igualtat entre les persones, les llibertats, la fi de les injustícies, de la corrupció,  de l’estafa de les elits econòmiques i polítiques catalanes, europees i mundials,..

1. Urnes. Autodeterminació:
Aquest 2014 ha de ser el d’autodeterminació de Catalunya. M’agradaria que el 9 de novembre, independentment de quina sigui la voluntat de l’Estat, els catalans i les catalanes votéssim en un referèndum sobre la independència del país. Senzill. Net. Democràtic. Urnes versus repressió i policia. Urnes on el poble expressi quin ha de ser el futur polític del nostre poble. Un referèndum que s’haurà guanyat des del carrer i impulsat per la societat civil. Un referèndum del qual esperem que en surtí un SÍ.

2. Acampada massiva a la Ciutadella. La primera imatge només serà possible si ve acompanyada de grans i novedoses mobilitzacions populars. Una vaga general per l’autodeterminació? Per què no?  Jo m’imagino, però, una acampada massiva a la primavera quan el Govern espanyol prohibeixi el referèndum. On? Crec que el Parc de la Ciutadella de Barcelona, tot i que podria arribar a quedar petit, podria ser un gran emplaçament.

3. Assemblea d’electes dels Països Catalans. És hora de posar fil a l’agulla a la voluntat de molts de fer que aquest sigui un procés cap a la independència que inclogui la resta de territoris dels Països Catalans. La fòrmula senzilla, però efectiva, és anar bastint un contrapoder representatiu d’arreu del país des d’on s’estudiïn, es treballin i es coordinin iniciatives de Països Catalans pels propers anys. Data i lloc? El 25 d’abril en algun indret del País Valencià seria una bona ocasió.

4. El carrer tomba les lleis de l’avortament i de la seguretat. Els dos míssils de combat llançats pel govern espanyol en les últimes setmanes generen i generaran tal rebuig que és de lògica pensar que al carrer, la mobilització popular aconseguirà aturar les agressions a les dones (la llei de l’avortament) i a tota la ciutadania (la llei de la seguretat). Una primavera que ho aturi tot. Esperem-la. Provoquem-la.

5. El carrer tomba Rajoy i atura la Troika.Segurament la imatge més difícil de trobar. Però tenim 365 dies i molta energia i il·lusió acumulada per fer caure un Govern corrupte, conservador i que ataca dia a dia la vida de les classes populars del nostre país. I ho fa, agafat, com a mínim, de la mà de la Troika i les polítiques monetàries i financeres que promouen la salvació de bancs i responsables de la situació mentre condemnen treballadors i famílies a la misèria absoluta. Canviar la lògica. Com un mitjó. Capgirar-ho tot.

6. Girona trenca amb la monarquia. Després d’anys de seguir l’estela de la casa Borbònica i coincidint amb el moment polític del país, el juny, poc abans del lliurament dels premis de la Fundació Príncipe de Girona, Girona i els seus representants fan un pas endavant i renuncien a perseverar en les relacions amb la Casa Reial fins que el procés d’autodeterminació no s’hagi enllestit. Es retira el quadre “reial” de la Sala de Plens, es demana a Felip de Borbó que no utilitzi el nom de la ciutat i es fa una aposta per la ciutat republicana. Cosa de tots, pressionar als grups municipals.

7. Girona recupera la força dels barris. En dos anys, la ciutat ha guanyat en protagonisme mediàtic. Tanmateix, ja fa anys, que els respectius equips de govern proven de desactivar els barris, la gent i les seves mobilitzacions en pro de la bellesa, la casa de nines i el sobresaturat centre de la ciutat. Els recursos continuen estant desequilibrats i cal, i esperem que passi, que els barris recuperin protagonisme, el jovent i la força del fora cap a dins.

8. La PAH consolida la seva victòria. Del 2013, una de les millors imatges ha estat la victòria, en quasi tots els sentits, de la PAH. Per tant, per aquest 2014 tan sols espero seguir gaudint d’aquestes victòries, participar de les que pugui i que s’aconsegueixi allò que em sembla un dels drets més humans que hem de poder exercir, el de l’habitatge. Sense fisures. Sense excuses. Ningú sense sostre. Ningú en la pobresa.

9. Arnaldo Otegi surt al carrer. Sense gaire res més a explicar. Una de les persones que més ha fet per la pau al País Basc fa temps que hauria de poder fer política de forma lliure. Convençut que aquest 2014 sortirà de la presó de Logroño. I passaran molts més fets que segur que faran avançar el procés basc cap un camí de solució política democràtica i acordada pels mateixos bascos i basques.

10. Les primaveres àrabs retornen amb força. Les múltiples intervencions exteriors i aliances perilloses, en alguns casos amb l’islamisme conservador, han portat les primaveres àrabs a situacions gens òptimes. De l’energia del jovent àrab i la voluntat de canvis que han expressat en múltiples ocasions, seria bo que en sortissin noves mobilitzacions que remoguin les estructures i plantegin ruptures amb els respectius status quo.

11. L’Europa popular sorprèn. En any d’eleccions al Parlament. Amb molts canvis i propostes a nivell Europeu i en plena crisi, el projecte econòmic a nivell continental pot fer viratges considerables. Alguns alerten la potència de l’extrema dreta. Aquesta és una imatge que no desitgem veure i que caldrà combatre. En canvi, una vaga general europea, un bon resultat de les forces populars a les eleccions del maig i accions coordinades seran molt benvingudes. Disposat a viatjar. Disposat a mobilitzar-nos. I parlant de sorpreses, posats a desitjar imatges, que els Escocesos guanyin el referèndum.

12. S’inicia un projecte comunicatiu i audiovisual de Països Catalans. Penso en una reformulació de TV3 o en un nou projecte que alguna ment privilegiada m’agradaria que es plantegés. Sense Canal9, amb IB3 al límit i amb les mancances comunicatives dels mitjans del Principat pel que fa a la visió del país, fora bo que un nou projecte aparegués del no res,si fes falta, a nivell audiovisual, especialment, per treballar i plantejar l’actualitat informativa i el periodisme crític a nivell de Països Catalans.

13 i 14. Les dues darreres imatges les deixo perquè sigui el poble, l’espontaneïtat i l’espurna que tenim com a catalans i catalanes qui les defineixin. Estaré expectant. I amb moltes ganes d’endur-me bones sorpreses  perquè sempre i també per aquest 2014 el millor desig és que sigui el poble qui ordeni i els governants qui acatin. Bon any.

Anuncis

“Ser-hi”

Article publicat a l’Espai Fàbrica.

Perquè tots aquells homes i dones podien no haver pujat mai a les muralles. Podien haver-se quedat a casa seva, obrir les portes al tirà. Resignar-se, agenollar-se, implorar per les seves vides. Però no ho van fer. Lluitaren. Tot i saber que tenien molt poques possibilitats, van resistir tres mesos d’horrors implacables. Fragment de “Victus”.
Ja tenim data i pregunta. En feia de dies que corria tinta i finalment, quasi de forma inesperada, el dijous 12 es van resoldre els dubtes amb una posada en escena de diverses forces parlamentàries a través de la qual anunciaven un acord. Amb matisos. Cadascú els seus. Necessaris. Però un acord que ens situa més a prop de la celebració del referèndum d’autodeterminació del Principat de Catalunya.

La valoració sobre la data i la pregunta l’he feta aquest cap de setmana, amb calma N’han sortit unes reflexions que trobareu a l’article “9 Notes breus sobre la data i la pregunta”. Si ve és necessari fer aquests exercicis d’anàlisi i és d’agrair a L’EspaiFàbrica que hi ajudi, és igualment essencial presentar algunes idees sobre com podem ajudar a articular, des dels moviments socials i organitzacions polítiques de l’esquerra, una proposta que garanteixi realment la consecució d’un exercici d’autodeterminació a partir de les classes populars catalanes. Fem-ho.

Des de la seva fundació, i fins fa pocs anys, l’esquerra independentista (EI), o bona part d’ella, havíem assumit que si s’engegava un procés d’emancipació nacional als Països Catalans o en un tros d’aquests, seria perquè les condicions objectives haurien canviat de tal manera que la pròpia EI seria un actor essencial, líder, del suposat procés. La realitat, però, és que aquell relat, bo i còmode, no era ni ha estat versemblant. A l’hora de la veritat, ha estat el moviment popular independentista, articulat des de la societat civil i a través d’espais on no sempre hem estat capaços de treballar qui ha encès la flama.

Milions de persones al carrer, consultes, prop de 600 assemblees locals, milers d’activistes i voluntaris han girat el tauler polític i les preferències ciutadanes i han situat l’autodeterminació i la independència com a elements centrals en la política de Catalunya. Com ho era l’Estatut a la “Transición” o la República a finals dels anys 20. Talment com ha fet la PAH en l’àmbit de l’habitatge, avui, al nostre país, no es pot presentar una opció política d’esquerres, revolucionària, sense entendre ni donar suport a una mobilització popular que lluny de grans noms funciona a través de la força de la gent. I així ho sabem i veiem aquells que ens trobem aquesta energia en pobles i viles del país.

Benvinguda realitat. Assumida realitat. Sabent que avui som un actor més en un tauler de joc complex cal, com sempre, detectar les potencialitats que el context ens dóna respecte a la situació política de fa 3, 5 o 20 anys. La força de l’independentisme és i ha de ser al carrer. La força de l’independentisme és que estem davant d’un procés obert, d’un foli en blanc on tots, encara, hi podem escriure. Així, si bé la batalla de la democràcia la farem de forma conjunta amb opcions que presenten models econòmics que legitimen la pobresa i la misèria del capitalisme actual, cal ser conscients que en paral·lel és prioritari treballar des del mateix carrer i també amb el moviment popular independentista per fer d’aquest procés una ruptura. Una ruptura amb allò instituït sobre les bases d’estructures desiguals i gens democràtiques com són l’Estat espanyol i la seva delegació a Catalunya. Una ruptura amb les elits que han gestionat i s’han enriquit amb la plusvàlua de les classes populars catalanes. Una ruptura per canviar-ho tot. Per canviar-nos també a nosaltres.

Si voleu llegir l’article sencer +

9 Notes breus sobre la data i la pregunta

72 hores després de la fotografia a Palau de la Generalitat, havent aconseguit fer reposar el cervell uns minuts i amb una pausa necessària, he escrit les meves 9 Notes sobre la data i la pregunta.

Així, a la pregunta de què em sembla la pregunta i la data anunciades el dijous 12 de desembre vora les 14 hores al Palau de la Generalitat pel President de la Generalitat i els portaveus del principals partits democràtics de Catalunya? Responc.

Em sembla molt bé per les següents raons:

1. Ens situa més a prop de la resolució del conflicte: L’anunci posa els propers 11 mesos com el camp de batalla (quasi) definitiu del conflicte històric i latent existent entre el poble català i l’Estat espanyol. Tenir data fixada i voluntat anunciada de fer la Consulta el proper 9 de novembre és un pas més, i dels importants, cap a l’inevitable xoc de trens entre la legitimitat democràtica catalana i la legalitat frenopàtica i inquisitiva de l’Estat. Una condició necessària per assolir la independència.

2 Aguditza les contradiccions de l’Estat. Democràcia vs immobilisme: En un moment de crisi democràtica i de legitimitat d’un Estat espanyol en fallida, l’anunci de la data i la pregunta mostra l’Estat espanyol tal i com és: una estructura política lligada a l’herència del franquisme que mai ha estat capaç de democratitzar-te en el marc del context Europeu. Ens situa, inevitablement, a nosaltres a la barricada de la democràcia i els drets humans i a ells en el de la repressió i el “No” permanent. I ho internacionalitza tot plegat. (Molt recomenable l’article d’en Manuel Delgado)

3. Aquell segon en el qual tothom ha d’estar d’acord. En David Fernàndez ho explicava molt bé en el debat d’investidura ara farà un any. Hi ha d’haver un moment, pocs segons, en què totes les forces democràtiques han de donar-se la mà per fer realitat l’anhel del dret a l’autodeterminació del poble català. La resta de minuts són per la batalla política i ideològica. I així ha de ser. No ens confonguem. I així va ser. Foto i posicionament de consens amb crítiques i valoracions col·lectives diferenciades. Lideratge compartit.

4. La veu del carrer. Un canal democràtic per dur-la a terme.  Ha costat i molt que es convoqués la consulta. Especialment per les reticències de la dreta més autonomista i l’esquerra federalista (de debò) per organitzar allò que fa un parell d’anys que el poble català ha demostrat al carrer i a les urnes que vol i que l’esquerra independentista fa 40 anys que reclama: un referèndum sobre la independència. Benvingut sigui el canal que porta allò que exigim al carrer a les institucions de govern. Tant de bo passés amb tants altres punts (educació, sanitat,…)

5. Depèn de la gent que tot continuï (quan arribi el bloqueig). Aquest és un procés que ha sorgit dels veïns i veïnes de les nostres escales. Ja podeu comptar que ben pocs dels de la fotografia de dijous tenien previst en la seva agenda política haver de convocar res més que els seus òrgans de partit. Però si l’han fet és perquè aquest és sobretot un projecte d’il·lusió col·lectiva, de demostracions i manifestacions diàries, de dignitat d’un poble. I quan arribi el bloqueig espanyol, que arribarà, oi tant que arribarà, tindrem la sort que els protagonistes  no són els de les fotografies sinó una societat civil i moviments socials que volen la independència, segurament, perquè res continuï igual. De fet, de nosaltres depèn que puguem lligar l’autodeterminació a un autèntic procés constituent del poble català. I aquesta és una molt bona notícia.

Em sembla menys bé per les següents:

6. La pregunta és un aixopluc amb goteres. La immensa majoria de l’independentisme volia la pregunta lògica de qualsevol referèndum d’autodeterminació. La “pregunta escocesa”. La finalment proposada genera massa i múltiples interpretacions. Queda camí per recórrer fins el 9 de novembre, però la pregunta és avui encara un vesper del qual caldrà saber-ne sortir. Cert és que també podia haver sigut pitjor. Caldrà fer una campanya molt clara i ferma per mostrar les debilitats de l’opció “Sí, No” i la potencialitat del “Sí, Sí”. (Recomano llegir article de l’Andreu Barnils d’avui.)

7. La data ens allunya de la “Champions”. La setmana bona per fer la nostra consulta era la prèvia al referèndum escocès. No he sentit gaire quins arguments s’han utilitzat per desestimar-la, però aquella és la setmana en què a Europa es parlarà dels drets dels pobles, de l’autodeterminació i hagués estat bo ser-hi. Com la setmana en què hi ha les dues semi-finals d’una competició esportiva i tothom en parla. Amb la decisió presa, haurem de ser molt bons per aconseguir posar el focus de les càmeres del món a Catalunya el 9 de Novembre i fer que no mirin tant a Berlín, Washington o Pequín.

8. Seguim encara amb el procés que mira a “Palau”. Els grans processos d’emancipació popular a la història de la humanitat han centrat més l’acció en el carrer que no en els Palaus. Cal evitar la dependència sentimental i política d’escenes com la de dijous perquè el procés avanci. La societat civil ha d’impulsar, mobilitzar i fer-nos anar a so de xiulet. I nosaltres ser els primers de fer que tot plegat sigui així. Perquè ja sabem que a palau, i més tenint qui mana, les coses van molt lentes. I la democràcia té pressa.

9. Seguim sense ser capaços de plantejar res en clau PPCC. I aquesta és una errada nostra. Nostra vull dir dels independentistes històrics, dels que defensem el projecte polític  d’uns Països Catalans per un futur més proper que mai. És hora que ens posem a treballar en estructures útils i definitòries del país que volem. Si no ho fem, si no ho visualitzem, poc podrem fer per treballar i presentar els Països Catalans a les persones amb qui compartim l’escala de veïns. I recordem que ells són els autèntics protagonistes de la història.

Aquest tema mai és breu…

Això és d’antes

Article publicat a Media.cat el 13 de desembre de 2013

Innovar. Crear. Aportar noves eines a l’àmbit dels mitjans de comunicació catalans. Esquerdar i transformar el sector informatiu als Països Catalans. Sens dubte, es tracta d’una filosofia compartida per molts periodistes del nostre entorn. Sóc el primer de posar-me ben nerviós quan poso la Televisió i me n’adono que de 60 canals, només n’hi ha 4 en llengua catalana, i 0 on hi hagi periodisme d’investigació. Estadístiques rellevants. De fet, fora bo que algun dia recuperéssim l’hemeroteca i tornéssim a preguntar a aquells que ens van relatar les bondats de la liberalització de la Televisió a través dels “packs” per grans corporacions quines són les seves conclusions anys després. Situacions semblants les trobem en una premsa escrita controlada pels grans titulars, les anècdotes, ja siguin d’un casament o de l’entrenament del Barça, i les notes fetes per les agències internacionals que massa sovint abandonen la lògica de la rigorositat que hauria d’empeltar el periodisme.

Cert és que tots hem trobat el nostre refugi a Internet i a les xarxes socials. Allà, o aquí, depèn de com es miri, trobem la manera de buscar els nostres propi relats a través de prescriptors i mitjans a quin donem la legitimitat diària perquè ens informin i ens facin reflexionar. La nostra petita llar informativa on ens sentim còmodes, llegim el què, qui i com ens agrada i ens donem per ben informats i convençuts mentre encara lluïm les espardenyes d’anar per casa. Sens dubte, es tracta d’un espai democràtic d’informació, molt més que aquell que ha generat les grans liberalitzacions de canals o la multiplicitat de capçaleres de la premsa escrita on, per sort, també hi trobem algunes bones pinzellades, és clar.

Enmig d’aquestes dues realitats que tanta teca generen pel propi portal Mèdia.Cat i que tantes ganes ens genera per voler crear, innovar i aportar una fórmula diferent d’enfocar el periodisme a l’actualitat (benvingut sigui), oblidem massa vegades el testimoni que ens han deixat generacions anteriors. M’explico. Sóc el primer que pres per la idea de novetat, contemporaneïtat i sobretot immediatesa he deixat de llegir revistes i publicacions que alguna gent et diria “ah però encara circula?” “era aquella propera a en Pujol o que en Maragall llegia cada matí”…. Revistes i publicacions de fons, de dècades de publicació que mai són destacades més que en àmbits molt reduïts i esferes poc generalistes. Una llàstima. Feina, informació i reflexió acumulada que no té la projecció que de ben segur es mereixeria.  D’aquestes, bona part de les que s’escriuen en llengua catalana les trobareu aquí. O ni això perquè no han tingut un registre tant formal. Algunes d’aquestes publicacions han patit molt la baixada de les subvencions. Però sens dubte, la millor subvenció que poden tenir és que les recuperem de les lleixes i botigues, ens les llegim i les transportem en aquesta xarxa on tanta informació i opinió ens agrada deixar-hi anar. Sense caure en el romanticisme fàcil, fora bo que cridéssim: recuperem “les nostres revistes”.

No MATaràs

laMAT

lamAT2

Exactament això:  la destrossa de la imatge més preuada a l’hivern per aquells que vivim al Gironès o La Selva.  Una plana i un Canigó que ja no tornaran a ser els mateixos. El motiu? El mateix pel qual fa 30 anys alguns volien edificar el que avui coneixem com a Aiguamolls de l’Empordà. Pels Aiguamolls avui hi passegem. I cofois ho fem.  D’altres part del nostre país, malgrat la forta lluita del territori, no han tingut mateixa sort i han acabat esdevenint simples mercaderies pels maletins i els pactes en despatxos de Barcelona, Madrid i París.

La MAT és més a prop que mai. El TAV, el turisme i la gran energia que van utilitzar com a arguments per construir-la funcionen sense problemes i sense la MAT que teòricament tant necessitaven. I la construcció de la línia es fa amb silenci. Ningú se’n vanta. Segurament perquè ningú en pot argumentar els motius amb la cara ben alta. Fet i fotut, la MAT és també filla de la follia de principis de mil·leni i els balanços econòmics que ens han dut la ruïna. Una ruïna que ha deixat moltes famílies a la misèria alhora que un territori amb una petjada especulativa i de ciment que perdurarà en el temps.  Però no tot ha quedat tapat. En la memòria de molts quedaran les manifestacions multitudinàries de “No a la MAT”, les assemblees, les jornades, les mil dos-centes “mogudes”, les pintades amb lemes tant exactes com el que encapçala l’article, concentracions fins el darrer dia o la creació recent de la Xarxa per la Sobirania Energètica a les Comarques Gironines. Esdeveniments que no han passat a la Via Laietana. Esdeveniments claus que no apareixen a la història oficial del nostre país. Esdeveniments, però, que marcaran el futur de moltes comarques.

Tant de bo les portades dels diaris de demà recollisin algunes d’aquestes imatges. La meva proposta de peu de foto seria clara: “Una postal mil·lenària que s’esvaeix per la bestiesa de l’alta tensió”.

ps: gràcies a la Glòria Sanz per les fotografies.

El model de 1913 torna a la Girona d’avui

Girona era coneguda fins a mitjans segle XX per ser un espai tancat, humit, fosc i de mal viure. Plena de capellans, monges i gent majoritàriament d’ordre, Girona havia projectat una imatge de silenci i poques trencadisses. No hi bufaven aires tant federals com a l’Empordà. La Catedral hi tenia un pes no només físic, com ens recordava Josep Pla*, sinó també d’imposició política i de relat ciutadà. De vicaris i de virreis la ciutat n’era farcida.

Fa prop de 100 anys les narracions de l’escriptor empordanès sobre la ciutat i l’equip de govern de CiU, amb el suport del PP, sembla voler recuperar aquells silencis, controls i solituds que els gironins de l’època patien. “Tot ha canviat molt”, podreu dir. I ben cert és que els carrers i la qualitat de vida, malgrat la crisi, són ben diferents. Ara bé, fins a quin punt la filosofia i el model de ciutat de l’actual govern no són una adaptació 100 anys després d’aquell conservadorisme benestant?

En tan sols un any, el sr. Puigdemont ha batallat contra l’espai de Barraques de Sant Narcís (de moment sense gaire sort), ha prohibit fer pícnics, beure alcohol o fumar (si ets menor) al carrer, ha regulat (i molt) l’ús del carrer per part de les entitats, ha tancat l’únic espai d’oci nocturn obert a l’exterior a l’estiu (les carpes) i ha reduït l’horari d’obertura de les terrasses al centre de la ciutat les nits caloroses en què ens trobem. Paral·lelament, ha obert la ciutat a grans convencions, marques que pagant o bé gratuïtament (en el cas de la monarquia) han privatitzat i utilitzat la ciutat tant i com els ha sigut convenient. Com bé feia l’església llavors. Processons, “cristus” i misses (els mercats, corruptes i senyors de l’època) als carrers tantes com vulguis, trobades sindicals, republicanes o lúdiques com menys, millor.

Els seus arguments tampoc han variat gaire. Segons el govern municipal tota la croada contra l’espai públic, de creació i de trobada és un reclam històric dels veïns i les veïnes alhora que una fórmula d’educar la joventut. “La ciutat ha de créixer en un altre sentit” afirmen. A l’hora de veritat, però, de quins veïns parlem? Per què les molèsties causades pel turisme sempre estan exemptes de crítica per un suposat benefici ciutadà mentre que allò que fem els gironins i les gironines ja sigui fent una copa en una terrassa o trobant-nos un vespre d’estiu és sempre criminalitzat? Realment no ens aporta res com a societat viure el carrer i la ciutat d’una forma més activa talment com fan els turistes quan vénen a la ciutat dels quatre rius?

Sóc plenament conscient que qui fa les lleis en aquesta ciutat no acostuma a ser usuari dels espais públics. N’hi ha prou en recordar que poques vegades els havia vist, abans de ser govern, en concerts, places i carrers on les entitats de la ciutat organitzessin gresca i activitats. I no els hi retrec. Ells prefereixen convencions, terrasses de cases grans, restaurants de cullera fina i el festival de Cap-Roig. I ja m’està bé. Veuen allò que passa al carrer com afers massa incontrolats. I els hi respecto. Així ho veien també fa un segle els gurús de la moralitat i així ho veuen ara.

Tanmateix, crec que no seria tant demanar-los que si nosaltres no els prohibim els seus “guateques” (només faltaria), ells no coercionin i dificultin l’oci de la majoria de la ciutat. Reivindiquem el carrer, les terrasses i la trobada col·lectiva perquè ens hi sentim a gust i és propi de la cultura mediterrània. O és que els seus pares i àvies no treien la cadira per comentar el dia fins l’hora que els venia de gust? O com pensem que el català ha parit una expressió tant bonica com “parar la fresca”?

I no és que es tracti de representants municipals que han de procurar garantir els drets de tots, sinó que, fins i tot agafant la seva perspectiva mercantilista que ha podrit el país, veurem que les seves polítiques “exterminadores” d’oci als carrers i places de la ciutat ens allunyen de l’òptim. Dos exemples. Primer: les barraques i, per tant les entitats, tenen més dificultats econòmiques des de la seva arribada del govern. Segon: com bé explica la Mireia Sabater, aquest any 250 joves s’han quedat sense feina en els espais d’oci nocturn de la ciutat a causa de les prohibicions municipals. Eps, però Girona m’emociona! L’enamorament, si abans era lluny, ara sembla impossible!

Dijous a la mitjanit hi ha convocada una concentració a la Plaça del Vi.

* “Fou en aquell estret i miserable suburbi, esmaltat de llaunes de petroli i ratllat de filferros, que vaig sentir el primer gran xoc de la meva vida. Anàvem passant el carrer de Pedret quan de sobte Girona se’ns presentà, sobre l’arc de la tartana, amb tota la seva impressionant monumentalitat. Fou com una fuetada i em semblà que àdhuc l’euga alçà una mica les orelles davant les ratlles verticals. Jo vaig quedar immòbil com una perdiu parada per un gos. Vaig quedar com clavat. Davant teníem, com si ens vingués a sobre, molt pròxima, amb una força implacable, la nau imponent de la Catedral” (Josep Pla)

Comunicació des de les institucions. Algú hi pensa?

Publicat al portal Media.cat el 29 de juliol de 2013

Els periodistes a hores d’ara tenim més oportunitats laborals en el sector de la comunicació d’institucions, és a dir, en els “gabinets de premsa”, que no en l’àmbit tradicional dels mitjans de comunicació. Aquest fet en cap cas pot ser considerat una bona notícia. I ho dic no pas perquè la feina que desenvolupem aquells que treballem en departaments de comunicació no sigui atractiva, profunda i complaent sinó perquè en un país democràtic necessitem més periodistes de mitjà, de carrer i investigadors que no relators i presentadors de la tasca de partits, administracions i entitats. Una simple qüestió de balances, al meu parer. Si volem contrastar i oferir informació rigorosa als ciutadans, necessitem més personal a la barricada dels mitjans. Però bé, aquest tema es mereixeria un altre article.

La situació doncs és que cada vegada més periodistes entren a treballar per reforçar, millorar i impulsar la “bona” imatge d’institucions catalanes. Ens hi deixem tantes o més hores que els companys periodistes que estan a l’altre costat de la barricada. Tanmateix hi reflexionem molt menys. Com a societat i com a gremi, em refereixo. És complicat trobar debats, articles i opinions posant sobre la taula com i qui desenvolupa la feina de comunicació a les institucions. Quins interessos ens mouen? La nostra és una tasca ètica dins el món del periodisme? Ens hem d’empassar tots “els gripaus” pel bé de la institució per la qual treballem? Tenim límits? No diré res de nou si escric que en aquest àmbit les mitges veritats són l’eina diària amb la qual treballem. I no sempre ens hi sentim còmodes. Estic prou segur que no sóc l’únic que li agradaria tenir elements de fons amb els quals valorar i millorar la meva forma de desenvolupar la feina de responsable de premsa d’una entitat. Penso, doncs, que en un món tant mediatitzat i 2.0 com  l’actual ens hauríem d’emplaçar també a debatre sobre aquests temes. I sens dubte ens pertoca als propis periodistes liderar aquest debat i oferir una bona dosi de transparència que tant sovint reclamem als altres.

El debat hauria d’incloure també reflexions sobre la relació entre els departaments de comunicació i els periodistes i els fotoperiodistes del país. Un exemple. He tingut la fortuna de poder treballar i coordinar aspectes comunicatius del Concert per la Llibertat del 29 de juny al Camp Nou. Una experiència única que m’ha servit i aportat molt com a persona i com a professional. Però si alguna cosa m’ha deixat mal regust de boca no és ni en Ramoncín, ni la llargada del concert ni qualsevol de la resta de crítiques que tothom necessitava fer a l’esdeveniment sinó la situació que vam viure i veure relacionant-nos amb més de 200 periodistes. No era sana, ni constructiva, ni apel·lava a la llibertat com feien les 90.000 persones restants. Massa nervis, crits, desconfiances i situacions destructives entre periodistes. De ben segur que el 29 de juny no va ser una excepció i precisament per això crec que tots hauríem de reflexionar per intentar bastir una forma de treballar i relacionar-nos de forma constructiva i professional. Evidentment, les pressions que rebem com a treballadors i treballadores són moltes, però deixem-nos de veure com a enemics. Ja sé que pensareu que sóc il·lús, però ja podrem escriure columnes i tuitejar amb esperit crític des de la bandera del periodisme si a casa, massa sovint, no som ni capaços d’utilitzar el sentit comú, la sinceritat, el cooperativisme i l’argumentació constructiva.   Compartir per créixer, en diuen!

Tesina Màster Estudis del Nacionalisme. Agost 2010.

L’agost de 2010 vaig enllestir el màster sobre Estudis del Nacionalisme de la Universitat d’Edimburg. Ho vaig fer presentant una tesina amb el títol The effects of further decentralization on nationalist movements: the case of Ibarretxe Plan and the reform of the Catalan Statute (Els efectes dels processos de descentralitzación en els moviments nacionalistes: el cas del Pla Ibarretxe i de la reforma de l’Estatut de Catalunya). Podeu consultar el text en aquest enllaç i tot seguit amb l’Sildeshare.