Comunicació des de les institucions. Algú hi pensa?

Publicat al portal Media.cat el 29 de juliol de 2013

Els periodistes a hores d’ara tenim més oportunitats laborals en el sector de la comunicació d’institucions, és a dir, en els “gabinets de premsa”, que no en l’àmbit tradicional dels mitjans de comunicació. Aquest fet en cap cas pot ser considerat una bona notícia. I ho dic no pas perquè la feina que desenvolupem aquells que treballem en departaments de comunicació no sigui atractiva, profunda i complaent sinó perquè en un país democràtic necessitem més periodistes de mitjà, de carrer i investigadors que no relators i presentadors de la tasca de partits, administracions i entitats. Una simple qüestió de balances, al meu parer. Si volem contrastar i oferir informació rigorosa als ciutadans, necessitem més personal a la barricada dels mitjans. Però bé, aquest tema es mereixeria un altre article.

La situació doncs és que cada vegada més periodistes entren a treballar per reforçar, millorar i impulsar la “bona” imatge d’institucions catalanes. Ens hi deixem tantes o més hores que els companys periodistes que estan a l’altre costat de la barricada. Tanmateix hi reflexionem molt menys. Com a societat i com a gremi, em refereixo. És complicat trobar debats, articles i opinions posant sobre la taula com i qui desenvolupa la feina de comunicació a les institucions. Quins interessos ens mouen? La nostra és una tasca ètica dins el món del periodisme? Ens hem d’empassar tots “els gripaus” pel bé de la institució per la qual treballem? Tenim límits? No diré res de nou si escric que en aquest àmbit les mitges veritats són l’eina diària amb la qual treballem. I no sempre ens hi sentim còmodes. Estic prou segur que no sóc l’únic que li agradaria tenir elements de fons amb els quals valorar i millorar la meva forma de desenvolupar la feina de responsable de premsa d’una entitat. Penso, doncs, que en un món tant mediatitzat i 2.0 com  l’actual ens hauríem d’emplaçar també a debatre sobre aquests temes. I sens dubte ens pertoca als propis periodistes liderar aquest debat i oferir una bona dosi de transparència que tant sovint reclamem als altres.

El debat hauria d’incloure també reflexions sobre la relació entre els departaments de comunicació i els periodistes i els fotoperiodistes del país. Un exemple. He tingut la fortuna de poder treballar i coordinar aspectes comunicatius del Concert per la Llibertat del 29 de juny al Camp Nou. Una experiència única que m’ha servit i aportat molt com a persona i com a professional. Però si alguna cosa m’ha deixat mal regust de boca no és ni en Ramoncín, ni la llargada del concert ni qualsevol de la resta de crítiques que tothom necessitava fer a l’esdeveniment sinó la situació que vam viure i veure relacionant-nos amb més de 200 periodistes. No era sana, ni constructiva, ni apel·lava a la llibertat com feien les 90.000 persones restants. Massa nervis, crits, desconfiances i situacions destructives entre periodistes. De ben segur que el 29 de juny no va ser una excepció i precisament per això crec que tots hauríem de reflexionar per intentar bastir una forma de treballar i relacionar-nos de forma constructiva i professional. Evidentment, les pressions que rebem com a treballadors i treballadores són moltes, però deixem-nos de veure com a enemics. Ja sé que pensareu que sóc il·lús, però ja podrem escriure columnes i tuitejar amb esperit crític des de la bandera del periodisme si a casa, massa sovint, no som ni capaços d’utilitzar el sentit comú, la sinceritat, el cooperativisme i l’argumentació constructiva.   Compartir per créixer, en diuen!

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s