El model de 1913 torna a la Girona d’avui

Girona era coneguda fins a mitjans segle XX per ser un espai tancat, humit, fosc i de mal viure. Plena de capellans, monges i gent majoritàriament d’ordre, Girona havia projectat una imatge de silenci i poques trencadisses. No hi bufaven aires tant federals com a l’Empordà. La Catedral hi tenia un pes no només físic, com ens recordava Josep Pla*, sinó també d’imposició política i de relat ciutadà. De vicaris i de virreis la ciutat n’era farcida.

Fa prop de 100 anys les narracions de l’escriptor empordanès sobre la ciutat i l’equip de govern de CiU, amb el suport del PP, sembla voler recuperar aquells silencis, controls i solituds que els gironins de l’època patien. “Tot ha canviat molt”, podreu dir. I ben cert és que els carrers i la qualitat de vida, malgrat la crisi, són ben diferents. Ara bé, fins a quin punt la filosofia i el model de ciutat de l’actual govern no són una adaptació 100 anys després d’aquell conservadorisme benestant?

En tan sols un any, el sr. Puigdemont ha batallat contra l’espai de Barraques de Sant Narcís (de moment sense gaire sort), ha prohibit fer pícnics, beure alcohol o fumar (si ets menor) al carrer, ha regulat (i molt) l’ús del carrer per part de les entitats, ha tancat l’únic espai d’oci nocturn obert a l’exterior a l’estiu (les carpes) i ha reduït l’horari d’obertura de les terrasses al centre de la ciutat les nits caloroses en què ens trobem. Paral·lelament, ha obert la ciutat a grans convencions, marques que pagant o bé gratuïtament (en el cas de la monarquia) han privatitzat i utilitzat la ciutat tant i com els ha sigut convenient. Com bé feia l’església llavors. Processons, “cristus” i misses (els mercats, corruptes i senyors de l’època) als carrers tantes com vulguis, trobades sindicals, republicanes o lúdiques com menys, millor.

Els seus arguments tampoc han variat gaire. Segons el govern municipal tota la croada contra l’espai públic, de creació i de trobada és un reclam històric dels veïns i les veïnes alhora que una fórmula d’educar la joventut. “La ciutat ha de créixer en un altre sentit” afirmen. A l’hora de veritat, però, de quins veïns parlem? Per què les molèsties causades pel turisme sempre estan exemptes de crítica per un suposat benefici ciutadà mentre que allò que fem els gironins i les gironines ja sigui fent una copa en una terrassa o trobant-nos un vespre d’estiu és sempre criminalitzat? Realment no ens aporta res com a societat viure el carrer i la ciutat d’una forma més activa talment com fan els turistes quan vénen a la ciutat dels quatre rius?

Sóc plenament conscient que qui fa les lleis en aquesta ciutat no acostuma a ser usuari dels espais públics. N’hi ha prou en recordar que poques vegades els havia vist, abans de ser govern, en concerts, places i carrers on les entitats de la ciutat organitzessin gresca i activitats. I no els hi retrec. Ells prefereixen convencions, terrasses de cases grans, restaurants de cullera fina i el festival de Cap-Roig. I ja m’està bé. Veuen allò que passa al carrer com afers massa incontrolats. I els hi respecto. Així ho veien també fa un segle els gurús de la moralitat i així ho veuen ara.

Tanmateix, crec que no seria tant demanar-los que si nosaltres no els prohibim els seus “guateques” (només faltaria), ells no coercionin i dificultin l’oci de la majoria de la ciutat. Reivindiquem el carrer, les terrasses i la trobada col·lectiva perquè ens hi sentim a gust i és propi de la cultura mediterrània. O és que els seus pares i àvies no treien la cadira per comentar el dia fins l’hora que els venia de gust? O com pensem que el català ha parit una expressió tant bonica com “parar la fresca”?

I no és que es tracti de representants municipals que han de procurar garantir els drets de tots, sinó que, fins i tot agafant la seva perspectiva mercantilista que ha podrit el país, veurem que les seves polítiques “exterminadores” d’oci als carrers i places de la ciutat ens allunyen de l’òptim. Dos exemples. Primer: les barraques i, per tant les entitats, tenen més dificultats econòmiques des de la seva arribada del govern. Segon: com bé explica la Mireia Sabater, aquest any 250 joves s’han quedat sense feina en els espais d’oci nocturn de la ciutat a causa de les prohibicions municipals. Eps, però Girona m’emociona! L’enamorament, si abans era lluny, ara sembla impossible!

Dijous a la mitjanit hi ha convocada una concentració a la Plaça del Vi.

* “Fou en aquell estret i miserable suburbi, esmaltat de llaunes de petroli i ratllat de filferros, que vaig sentir el primer gran xoc de la meva vida. Anàvem passant el carrer de Pedret quan de sobte Girona se’ns presentà, sobre l’arc de la tartana, amb tota la seva impressionant monumentalitat. Fou com una fuetada i em semblà que àdhuc l’euga alçà una mica les orelles davant les ratlles verticals. Jo vaig quedar immòbil com una perdiu parada per un gos. Vaig quedar com clavat. Davant teníem, com si ens vingués a sobre, molt pròxima, amb una força implacable, la nau imponent de la Catedral” (Josep Pla)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s