Yes, we can

Article publicat a Media.cat

Ser conscients i preguntar-nos el per què? Aquest podria ser una síntesi d’allò més sintètica sobre què significa tenir un pensament crític. I és també una de les màximes que mou la majoria de persones que escrivim a Mèdia.cat. La darrera gran nevada i onada de fred que va afectar Nord-Amèrica m’ha fet tornar preguntar-me al voltant d’un dels temes que sempre m’ha generat controvèrsia. Quina és la sobredimensió que ofereixen els mitjans de comunicació catalans sobre allò que succeeix als Estats Units? No parlo de Canadà o de Mèxic que continentalment es troben allà mateix, sinó de la que, per molts, és la matriu de la civilització “occidental” des de fa un segle, la terra on “God Save America”.

Respondre el per què de la sobredimensió és segurament espai per a una tesi. Però som realment conscients d’aquest fet? Aquests dies n’he recollit alguns exemples també a partir de la publicació de l’informe presentat sobre el tractament del terratrèmol d’Haití del 2010. Posem per cas el un terratrèmol similar a la costa Oest dels Estats Units? No en parlarien encara avui els mitjans catalans? És Estats Units l’únic indret on aquest 2014 s’han assolit xifres històriques de fred de les últimes dècades, per exemple?

La gent del carrer recorda les conseqüències nefastes (i la pitjor gestió Bush) de l’huracà Katrina de l’any 2005. Ara bé del Tsunami a l’Oceà Índic d’uns mesos abans què en sabem? Els mitjans n’han fet seguiment d’aquest darrer tot i sabent que si parlem de víctimes la diferència és 170 vegades superiors al Katrina? Reconec que, personalment, no tinc clar ni tan sols quins Estats va afectar i molt menys quins partits i quines administracions ho han acabat gestionant. Podria pensar que es tracta d’un afer personal, però d’exemples per malfiar-me’n en tenim un fotimer.

Per exemple, heu comparat mai l’atenció mediàtica de l’atemptat a les Torres Bessones del 2001 amb les accions bèl·liques actuals a qualsevol país de l’Orient mitjà? O les eleccions nord-americanes respecte la política marroquina o algeriana, estats molt propers geogràficament als Països Catalans? El “Yes we can” és un lema popular a mig país, però a Algèria no tenim clar ni si encara governa l’històric Bouteflika. O les accions violentes en escoles del centre dels Estats Units amb la que la setmana passada va succeir a Pakistan? No desvetllo res de nou, ni la sopa d’all ni els desequilibris informatius. I sort en tenim que hi ha gent i portals, com aquest mateix, que fa aquestes comparatives per treure-ho a la llum. I és que de tant en tant sempre és bo tornar als “vells” per què, aquells que no moren mai, i qüestionar allò que ja se’ns ha donat com a normal.

Anuncis

Ai, els matisos

Article publicat al diari digital Tribuna.cat

Un dels avantatges que el procés cap a la independència el lideri el poble i no els gestors polítics és que certes dinàmiques enquistades del parlamentarisme català dels darrers 30 anys queden arraconades. I m’explico. Tots som conscients que si volem exercir el dret a l’autodeterminació hi haurà d’haver moments, espais i imatges d’unió entre actors polítics de tradicions i presents molt diversos. Un va ser el de l’anunci de la data i la pregunta. Un altre serà quan tinguem el No reiterat però definitivament oficial de l’Estat. I finalment, i segurament el més important, el moment en què plantegem com preguntem i exercim la consulta que el poble Catalunya ha reclamat massivament al carrer i a les urnes. Dit d’una altra manera: com i quan desobeïm.

En aquests moments caldrà unitat i força. Sens dubte. El poble l’exigirà. Són i seran les respostes a l’embat antidemocràtic de l’Estat. Enmig d’això, però, i com a poble divers que som hi ha d’haver les expressions de matisos. I els hem de viure amb normalitat democràtica perquè així es viuen al carrer. Sense por. Ni el pressupost tindrà el suport de tothom, ni les polítiques públiques d’un govern presidit pel centre-dreta ni, com es va veure la setmana passada, les vies mortes com la del 150.2 poden tenir un suport del conjunt de l’independentisme.

Perquè també hi ha independentistes que tirarien avui, ara, ara mateix, pel dret. Però no ho fan. S’esperen. Aguanten i deixen que els no convençuts, els que van pactar la Transició busquin, una vegada més, un camí pel carrer de San Jerónimo de Madrid. I quan tornin serà, llavors, sí, el moment de fer el pas endavant plegats. És qüestió de matisos, no del fons de la qüestió.

Perquè si hem decidit deixar la llar dels pares, alguns ho explicaran i d’altres no, però el més important és que ens posem d’acord per decidir quin dia traspassem la porta amb les maletes ben fetes. L’entremig, el procés, el com cadascú arriba a fer el pas, sempre que sigui per fer el pas, deixem que es visqui amb normalitat. I posem-ho en valor perquè a prop del Manzanares ho voldran girar contra nosaltres. Talment com s’ha fet sempre als barris, carrers i viles del país. Amb serenor, humilitat i generositat. I torno al principi: si així és com es funciona fora de les institucions, benvingut el procés que es lidera als carrers. Flexibilitat i estratègia. Recordeu. Per aquest 2014, flexibilitat i estratègia.