Unitat de sigles

“Con su actividad y su lucha diarias, personas y grupos sociales crean el mundo social de la ciudad; y al hacerlo crean algo común en cuanto marco dentro del cual podemos residir todos” David Harvey. El futuro de los comunes en el “El síntoma griego. Posdemocracia, guerra monetaria y resistencia social en la Europa de hoy”. Diversos autors

Les últimes setmanes han servit per proposar en diversos entorns la unitat de sigles històriques de la política catalana de cara a les properes eleccions, ja siguin europees o municipals. Ho hem vist amb el debat que ha ocupat portades sobre una possible aliança entre Convergència i Esquerra que ha acabat en res per les eleccions Europees del 25 de Maig o ahir mateix, aprofitant la trobada #AraésDemà, la proposta d’ICV-EUiA de fer un front que vagi des de sectors del PSC fins la CUP deixant Esquerra de banda pels comicis municipals del maig de 2015.

L’escenari actual poc estable, ple d’incertesa electoral, d’expressió radical de les misèries del capitalisme i de la nefasta cultura democràtica de l’Estat espanyol està portant diversos actors a veure en la unitat de sigles una solució quasi sagrada. I és ben cert que, a priori, a la majoria pot sonar bé aquesta música. I encara és més lògic que molta gent ho demani perquè ensenyats, com hem estat, que el joc polític és una simple suma i resta de majoria i minories, sembla que una unitat entre sigles sigui la millor de les estratègies possibles. Tot i això, i amb la voluntat constructiva de participar en el debat, m’agradaria plantejar alguns dubtes al respecte:

2 + 2 és sempre 4? Desenganyem-nos: la principal raó d’aquells que defensen la unitat de sigles és la premissa que si x + y + z van junts el resultat en unes eleccions serà necessàriament millor que si x + y + z hi concorren separats. Aquesta afirmació és si més no tan sols una mitja veritat. Ara mateix, per exemple, no és poca la gent que pensa que a Convergència, la seva suma amb Unió li resta més que li suma o que al PSC i al PSOE el seu traç comú a Catalunya podria portar els dos partits a una situació de mínima incidència política. Però és que a més a més, i com ja s’ha vingut explicant, aliances excessivament transversals i focalitzades en un programa d’un o dos punts compartits podrien portar aquestes pròpies aliances a no convèncer els votants tradicionals de cadascuna de les opcions. És a dir: accepta tothom com a veraç l’afirmació que una coalició que anés des d’Avancem fins a la CUP, passant per ICV, però sense Esquerra, aconseguiria incorporar no només els votants d’aquests partits sinó també d’altres? O que una candidatura d’Esquerra i Convergència portaria tots els liberals i socialdemòcrates del país a confiar en aquesta entesa de cara a Europa? Jo, sincerament, tinc els meus dubtes.

Les sigles, d’acord. I el programa? Aquests dies que tant sentim parlar de sigles, poc hem sentit a dialogar sobre el programa polític, la base de qualsevol candidatura. I aquí hi ha un dels principals errors dels fervents defensors de la idea de la unitat de sigles, des del meu punt de vista. Com podem parlar de l’expressió electoral d’un seguit d’actors quan encara aquests mateixos agents no han estat capaços d’acordar el fons de la seva proposta política? No crec errar quan dic que Avancem i la CUP estan a anys lluny en les seves propostes econòmiques o de territori, per exemple, com ve han demostrat votacions al Ple del Parlament i també de l’Ajuntament de Girona on ambdós actors són representats. Diferències que també es troben a dia d’avui entre ICV i la mateixa CUP amb temes, no només com la independència sinó també amb la crítica a la MAT a les comarques gironines, o entre Esquerra i CiU a molts ajuntaments del país. No menys cert és que en els últims mesos accions com el naixement del Procés Constituent, Podemos, la Trobada Unitat Popular, les anomenades “candidatures cíviques” d’Esquerra o la Trobada “Ara és Demà” d’ICV-EUIA són nous elements que podrien fer variar la situació. Tanmateix, a hores d’ara, tant el programa comú com la unitat d’acció al carrer lligada a la confiança política i a la confluència estratègica és encara lluny de brotar i tenir així fruits consistents que no generin frustració política.

Un sol actor per a múltiples lluites? La idea del gran bloc/partit permanent que representarà durant dècades els objectius “fixes” de les classes populars catalanes és cada vegada més complicada de sostenir. I ho és perquè davant d’una realitat més difusa, amb “hòsties” rebudes des de totes bandes, la pròpia mobilització que es genera és també múltiple i diversa. És en aquest sentit que penso que el focus no s’ha de posar tant en una possible fusió de sigles entre diverses opcions electorals, sinó en buscar com teixir els canals de comunicació, transmissió i aprenentatge entre estructures polítiques i moviments de carrer i de base. Tothom a la seva manera i amb els seus referents però sempre amb més cos al carrer que a les institucions. Com s’aconsegueix doncs amb aquesta constant trobada i confluència de lluites i expressió política generar un programa polític ferm, ideològic, però que també tingui suficientment vitalitat per adaptar-se a les condicions que les pròpies mobilitzacions generen? I com fem que tot plegat sumi des d’actors polítics amb tradicions polítiques diverses? Preguntes claus que ens haurien de dur moltes més hores de debats que el de la simple la suma de sigles. I és que, molt més enllà de buscar una “fórmula màgica” per les eleccions el que hauria de preocupar a l’esquerra catalana és no estar essent prou  capaça de treballar i aportar el gra de sorra necessari des dels partits per aturar les privatitzacions, defensar el dret a l’habitatge o a assolir la independència del país. Una necessitat que si no acompleix podria portar a la consolidació de la desafecció política de les classes populars i la victòria final de les elits econòmiques.

I, deixeu-me que em mulli, no és tant una qüestió de tradicions polítiques com apunta l’amic Sergi Picazo, sinó que molta gent pensa que tot aquest camí és possible i es farà millor traçant programes comuns a desenvolupar passades comtesses electorals, desenvolupant pràctiques polítiques diverses generades per la gent i compartint pancartes i barricades cadascú amb els seus matisos, sovint imprescindibles. Perquè és des de la diversitat, que l’esquerra serà capaç d’entendre’s, de bastir i de construir. Amb consensos programàtics que no marcaran els Consells Nacionals de les organitzacions, sinó que vindran fixades per la pròpia gent, els anònims: el motor i, en definitiva, el subjecte polític a qui es deu l’esquerra aquí i a qualsevol indret del món.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s