(Rere)fons Santos Torroella

Recordo fa anys quan amb la família anàvem els diumenges a Viladamat i sempre ens en fotíem dels de Barcelona que es passejaven per les carreteres asfaltades i planes de l’Empordà amb gegantins 4×4 que els havien costat una milionada. Vèiem i veig ridícul gastar-se aquella “morterada” per un cotxe pensat per anar a muntanya i que a prop dels aiguamolls tan sols servia per vestir molt i aparentar vés a saber què. La qüestió, entenc, era semblar que havies ascendit un esglaó en l’escala social dels estiuejants al ben valorat Empordà. Una peça més d’una societat de façana que pocs anys després s’esfondraria com si es tractés de la casa de palla del conte dels tres porquets.

Molts anys després he recuperat aquella sensació. El motiu, però, no són els visitants de la plana, sinó un alcalde frustrat per ser-ho en època de crisi capitalista que busca sota les pedres la manera de ser recordat per algun motiu més que per passar-se mitja setmana al Parlament. Em refereixo a l’il·lustre de Girona qui, amb el suport dels companys de partit, del sempre aliat Partit Popular i de dues persones trànsfugues ha aprovat, fent ús del seu “vot de qualitat”, gastar-se una milionada d’euros en comprar el fons d’art Santos-Torroella. Un fons sobre el qual podeu trobar més informació aquí i que compta amb moltes peces d’art però ben poques d’una qualitat extraordinària que hagin captat l’atenció de gaire ningú. De fet, el fons i la inversió que l’acompanya, que puja a més de 5 milions d’euros, ha estat prèviament rebutjat per ciutats pioneres i referents en el món de l’art com Madrid i Barcelona.

Els seus arguments, expressats en un to molt agressiu divendres al ple, són la suposada activació econòmica que acompanyarà aquesta inversió i la referencialitat en el món de l’art que agafarà la ciutat de Girona amb aquesta adquisició. La mateixa que ha agafat en el món del cinema tenint el Museu del Cinema que pagarem durant uns quantes dècades més? pregunto jo. El debat és llarg i extens, però veig ambdós arguments molt i molt febles. L’activació econòmica hauria de ser quasi una obligació amb una inversió d’aquest nivell, però en aquest cas, no hi ha estudis que demostrin que el fons portarà més gent a la ciutat i que això de retruc farà millorar l’índex d’ocupació o la qualitat de vida dels gironins. Fum, vaja. I sobre la referencialitat cultural, aquesta adquisició és una jugada més de la política tradicional de comprar i comprar (amb recursos de tots) sense tenir encara definit quin és el pla estratègic de cultura de la ciutat i, molt menys, quin model cultural treballem pels propers anys. De fet, cal recordar que per no tenir, Girona no té ni un regidor de cultura amb condicions.

Però els disbarats de divendres no s’acaben aquí. Com a mínim hi ha dos episodis més que justifiquen perfectament recuperar un himne dels 80 per definir la situació (al final). D’una banda, el fet que aquells que es vanten d’impulsar el dret a decidir a nivell català s’aliïn amb el PP, una vegada més, per vetar una consulta democràtica per saber si volem que els recursos municipals es destinin a efectuar aquesta compra o no. Estem parlant d’entre 5 i 10 milions d’euros d’inversió en una ciutat que té un pressupost de 100 milions aproximadament i l’alcalde, que poc sovint és a l’Ajuntament i menys en els actes socials de la ciutat, decideix posar una mordassa a la boca de gironins i gironines. Esperpèntic. I més si tenim en compte que aquesta acció no sortia en cap programa electoral.

De l’altra, l’enèsim cas de transfuguisme que afavoreix la majoria d’una dreta que a les urnes s’havia quedat lluny de la majoria absoluta. És el cas de Carles Bonaventura que, traint el programa que va avalar quan es va afegir a les llistes de la CUP com a membre de Reagrupament i no fent cas a l’assemblea on es va decidir què votaria el grup municipal sobre aquest tema, va fer valer el seu vot per permetre la despesa de Santos Torroella. Ell, com anteriorment Carlos Palomares amb el PP, haurien de ser conseqüents amb les seves posicions contràries al programa que van avalar els ciutadans de la ciutat i deixar l’acta de regidors. Quedar-s’hi i aferrar-se a la cadira és precisament fer més gran l’escletxa de la desafecció política. Una xacra que tant en Palomares com Reagrupament deien voler combatre. Esperem que prediquin amb l’exemple i pleguin.  I si pot ser, que es comprin tots plegats un 4×4 i voltin per les carreteres. Potser així la necessitat d’aparentar els quedarà satisfeta.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s