I diuen que en fem 30

nanus

A l’Albert, en Ferran, en Santi i tota la patuleia Migdia-Sobrequés

Ja en fa molts que ens espolsàvem la sorra en aquell pati etern de l’escola pública Migdia, de Girona.  Corríem com guineus i ens amagàvem de “La banda” on els grans hi feien coses de grans. O això ens pensàvem. Apreníem a multiplicar, a llegir, a xutar la pilota de plàstic i a tenir una sana competència amb els de “B”. Érem nens dels 80. Amb aquells xandalls horrorosos, les  bales, els cromos, les fotocòpies de Bola de Drac i les excursions a “Catalunya en Miniatura”. Custal, Casadevall i Quadrado. Les tres mestres i aquells crits que les obligàvem a clavar-nos. I els macarrons, les primeres nòvies i aquell viatge a Salou quan tot just ens sortien els primers pèls d’un desastrós bigoti. Ferran, tu encara eres al Verd.

I llavors al Sobrequés. Ara sí, junts. Molts més. A, B, C i fins a E a Batxillerat. Com si fóssim grans. Com si fóssim res més que simples adolescents amb moltes ganes de menjar-se el món. Tardes de joc d’ordinador, d’agafar la primera cigarreta, porret o un “esprai” per anar fer pintades. Amb la política, la música, l’escoltisme o l’esport. Cadascú amb les seves dèries. Descobrir els racons més inhòspits de la ciutat, aclocar els ulls després de les primeres “canyes” i esperar que alguna noi/a ens cardés una mica de cas. I tot plegat en un institut, lluny d’estigmes, amb gent tant diversa com és la nostra ciutat. De Font, de Sant Pau, de l’Eixample, de Montilivi, Sant Narcís o Girona 2. Múltiples orígens, sexes, classes, llengües i somriures, aprenentatge comú. Com ha de ser. Com hauria de ser.

I de sobte un vespre, quan ja ens diuen que ens posem el 3 a l’esquena, ens trobem a una plaça de Gràcia de la qual no ens posem d’acord ni amb el nom. Però les “O” de Girona es mantenen. I les històries. I els records compartits.  I ja ens poden anar dient que ens fem grans, vells, i arrugats que totes les nostres històries dels 80 i 90 quedaran aquí, allà, on vulguem. Perquè d’esperits lliures, crítics i inconformistes en som un bon tros. Una abraçada!

Tres actes al dia.

La política és percebuda com una acció col·lectiva llunyana per la majoria de catalans i catalanes. Ho diuen les enquestes i ho demostren les converses que es poden sentir aquests dies en calçotades, “pícnics” i passejades de cap de setmana. Res nou. Però m’empipa. I ho fa perquè segurament aquells que hi dediquem hores de forma voluntària, il·lusionats i creient en la força col·lectiva d’associacions, plataformes i partits no som capaços de superar el mur dels mitjans i explicar què és el que arribem a fer per transformar el nostre entorn. Sense Millet. Sense Montull. Sense Florentino Pérez, ni el Príncep, ni Barcenas ni els germans Pujol.

De fet, si observem les xarxes socials, la majoria som fins i tot còmplices d’ajudar a transmetre més “la monstruositat” d’allò que s’ha vingut entenent “per política de debò”. Massa sovint abandonem els detalls, la rutina, el relat d’allò que ens fa diferents. Perquè sí, parlo dels que entenem la política com un espai de treball de molts, on decideixen més i hi guanya tothom. O millor dit, hi guanya aquells que menys tenen. Redistribució. Col·lectivitat. Projecció d’alternatives. Arromangar-se per aconseguir-les.

I m’empipa que, per exemple, aquesta setmana no haguem sigut capaços d’explicar que la CUP de Girona ha participat en 22 actes en 7 dies. Tres actes al dia. Parlo de la CUP a la meva ciutat perquè la conec, però sé d’altres partits i especialment altres col·lectius que segueixen ritmes frenètics de pràctica política similars. I sé que el desconeixement no és conseqüència d’una manca d’implicació de la gent que és a davant del vaixell. Ans el contrari. És culpa de la incapacitat de molts d’explicar com estem fent política de forma diferent de com l’hem heretada als nostres pobles i ciutats. Perquè de política en fem, i en fem molta.

Reprenent l’exemple. Una setmana. Set dies. 168 hores en què a través de 22 actes, la CUP de Girona (i molts altres) han continuat fent política, molta lluny dels focus, però molt necessària. Impulsant espais de desobediència en comptes de reunir-se amb grans especuladors i venedors de fum, fent assemblees obertes per debatre sobre les eleccions europees, encartellades, treballs en eixos participatius per plantejar campanyes sobre “residus zero”, la ciutat republicana, una nova proposta econòmica municipal o un model de participació veïnal,  reunions de caire institucional, debats, actes i manifestacions feministes al voltant del 8 de març, participant del rebuig a la MAT i petites però formoses trobades de barri.

I aquest és el ritme de molts dels que fem política des de l’activisme, sense el moneder al costat, i amb l’única voluntat de farcir de justícia i llibertat els nostres carrers. I de somriures,  és clar.  Llàstima que sovint no ens recordem d’explicar-ho i deixem que especuladors, buròcrates i professionals del no predicar amb l’exemple se’ns apropiïn de la paraula. Perquè sovint oblidem (si em permeteu la lliure adaptació) que tot relat de política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres. Recuperem bolígrafs, llapis i llibretes i girem la truita. Com a mínim, que ningú expliqui la història (ni la política) sense la nostra veu.

Escrit una tarda de diumenge d’autocrítica. Benvinguda. Benvolguda.

És important qui carrega la cocaïna?

Article publicat a Media.cat el dimecres 5 de març de 2014

Sabeu que dos catalans van ser detinguts fa uns dies a l’Estat francès acusats de transportar presumptament uns quants quilograms de cocaïna quan tornaven del rally Dakar? Entenc que molts de vosaltres, sí. De fet, segurament alguns sabreu també que hi ha hagut concentracions al poble d’aquestes dues persones per reclamar-ne el seu alliberament. Fins i tot, en algun cas, en sabreu el nom i haureu sentit els portaveus de la família defensant la innocència d’aquestes dues persones en els mitjans catalans de més audiència.

Sense voler ser gaire agosarat i defensant sempre la presumpció d’innocència, penso que aquests fets, la detenció de dues persones per transportar droga amb el vehicle que viatjaven, han tingut un inusual tractament per part dels mitjans domèstics. Un tractament que, per inusual que sigui, no em sembla precisament pitjor, ans el contrari. Em sembla un bon exemple. En aquesta ocasió hem sentit les diverses veus implicades, els arguments de la policia francesa (poc) i d’amics, familiars i representants (més) i tot plegat ha permès al receptor tenir constància d’allò succeït de forma més completa per poder construir així la seva valoració personal. Fins aquí, doncs, tot en ordre.

Els dubtes m’atrapen quan em plantejo si els mitjans haguessin enfocat la noticia de la mateixa manera si les dues persones no haguessin estat participants del Dakar, amb una extensa xarxa de suport social i els fets no haguessin ocorregut a l’Estat Francès. És a dir, els mitjans i els periodistes fem el mateix seguiment i relat de dues persones no nascudes a Catalunya que són detingudes pels Mossos d’Esquadra a la carretera de Tossa amb un cotxe antic amb pocs llaços socials al territori? Malauradament, la resposta és: NO. La notícia sempre es planteja diferent: poques vegades sabem l’opinió dels detinguts, tampoc de les seves famílies i les versions policials guanyen molt de pes quan no ens trobem amb notícies que copien i enganxen la nota de premsa dels Mossos.

La pregunta lògica que formula qualsevol persona és: per què? I aquí ja no sóc qui ha de respondre. Entenc que és feina de tots fer-ho. Tan sols desitjo que no sigui una qüestió dels recursos i de la classe social de les persones detingudes. Si fos així, els periodistes catalans estaríem creuant una línia perillosa, la de la rigorositat i coherència. I estic convençut que res ens sabria més greu com a col·lectiu.

Algú qüestionarà l’Europa del capital?

Article publicat a Tribuna.cat el dijous 20 de febrer de 2014.

La Unió Europea fa temps que va a la deriva. Fa 6 anys de l’esclat de l’enèsima crisi cíclica del capitalisme i la seva única política ha estat treure a aquells que menys tenen per garantir la supervivència d’aquells que més posseeixen.

Al revés que els mites de Serrallonga, Hood i companyia, les altes instàncies de la Unió s’han dedicat a garantir un model de misèria i miserable. Un sistema amb el qual la gran majoria europarlamentària s’hi ha sentit còmode. De la mateixa manera que s’hi devien sentir els membres del Senat romà o les corts medievals europees. Eurodiputats que van començar el 2009, quan alguns encara deien que de crisi res i que els bancs i els agents del capitalisme voraç eren els bons de la pel·lícula.

Ara o millor dit, aquest maig, tindrem unes noves eleccions europees. Un dels pocs moments en les vides de catalans i catalanes que som capaços de debatre, amb mancances, al voltant de quin model de cooperació volem amb els pobles germans del nostre continent. La immensa majoria d’agents ja han expressat que el seu model és el mateix que portem desenes d’anys reproduint i que poca utilitat ha tingut per les majories populars del Sud d’Europa.

Noves lleis i noves cadenes que han allunyat la sobirania d’allà on resideix, allà on alguns creiem que és necessari que torni, al poble. Un discurs que malauradament és inexistent en la majoria de tribunes del nostre país. Avui en dia, qui és crític amb la Unió Europea pateix un buit similar a qui era crític amb la religió no fa pas tants anys.

És per això que en un any en què el debat de la sobirania i el model econòmic que volem com a catalans és al centre de les nostres vides hem de saber afrontar el debat europeu amb sinceritat i valentia. Deixant de fer el relat de la “Unió és la salvació” (sentència quasi bíblica) i plantejant també que si volem sobirania no podem estar lligats als mercats i a la burocràcia dels lobbies a Brussel·les. Com a mínim que el debat hi sigui en un marc d’igualtat i de construcció de totes les opcions.

Plantegem-lo, de la forma que sigui més oportuna, però fem que hi sigui. Portem-lo a l’arena pública. Seria una llàstima que aquest maig aquells que promouen el dret a l’autodeterminació català, la sobirania popular del seu poble i una economia basada en la justícia, que són molts, no tinguin una veu per aixecar la sandàlia, la pancarta i promoure allò que passa dia a dia en els barris i pobles del país. Allà on es fa la política cada dia. Allà on volem que es faci de veritat.