Tres actes al dia.

La política és percebuda com una acció col·lectiva llunyana per la majoria de catalans i catalanes. Ho diuen les enquestes i ho demostren les converses que es poden sentir aquests dies en calçotades, “pícnics” i passejades de cap de setmana. Res nou. Però m’empipa. I ho fa perquè segurament aquells que hi dediquem hores de forma voluntària, il·lusionats i creient en la força col·lectiva d’associacions, plataformes i partits no som capaços de superar el mur dels mitjans i explicar què és el que arribem a fer per transformar el nostre entorn. Sense Millet. Sense Montull. Sense Florentino Pérez, ni el Príncep, ni Barcenas ni els germans Pujol.

De fet, si observem les xarxes socials, la majoria som fins i tot còmplices d’ajudar a transmetre més “la monstruositat” d’allò que s’ha vingut entenent “per política de debò”. Massa sovint abandonem els detalls, la rutina, el relat d’allò que ens fa diferents. Perquè sí, parlo dels que entenem la política com un espai de treball de molts, on decideixen més i hi guanya tothom. O millor dit, hi guanya aquells que menys tenen. Redistribució. Col·lectivitat. Projecció d’alternatives. Arromangar-se per aconseguir-les.

I m’empipa que, per exemple, aquesta setmana no haguem sigut capaços d’explicar que la CUP de Girona ha participat en 22 actes en 7 dies. Tres actes al dia. Parlo de la CUP a la meva ciutat perquè la conec, però sé d’altres partits i especialment altres col·lectius que segueixen ritmes frenètics de pràctica política similars. I sé que el desconeixement no és conseqüència d’una manca d’implicació de la gent que és a davant del vaixell. Ans el contrari. És culpa de la incapacitat de molts d’explicar com estem fent política de forma diferent de com l’hem heretada als nostres pobles i ciutats. Perquè de política en fem, i en fem molta.

Reprenent l’exemple. Una setmana. Set dies. 168 hores en què a través de 22 actes, la CUP de Girona (i molts altres) han continuat fent política, molta lluny dels focus, però molt necessària. Impulsant espais de desobediència en comptes de reunir-se amb grans especuladors i venedors de fum, fent assemblees obertes per debatre sobre les eleccions europees, encartellades, treballs en eixos participatius per plantejar campanyes sobre “residus zero”, la ciutat republicana, una nova proposta econòmica municipal o un model de participació veïnal,  reunions de caire institucional, debats, actes i manifestacions feministes al voltant del 8 de març, participant del rebuig a la MAT i petites però formoses trobades de barri.

I aquest és el ritme de molts dels que fem política des de l’activisme, sense el moneder al costat, i amb l’única voluntat de farcir de justícia i llibertat els nostres carrers. I de somriures,  és clar.  Llàstima que sovint no ens recordem d’explicar-ho i deixem que especuladors, buròcrates i professionals del no predicar amb l’exemple se’ns apropiïn de la paraula. Perquè sovint oblidem (si em permeteu la lliure adaptació) que tot relat de política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres. Recuperem bolígrafs, llapis i llibretes i girem la truita. Com a mínim, que ningú expliqui la història (ni la política) sense la nostra veu.

Escrit una tarda de diumenge d’autocrítica. Benvinguda. Benvolguda.