Banda sonora (2)

Lletres que et fan pensar. Que ens ajuden a créixer.

Anuncis

Ara que ve el maig…

Avui som 26 d’abril. Ahir n’érem 25. 40 anys de la revolta popular dels clavells a Portugal i 307 anys de la derrota d’Almansa. Victòria i derrota en la història de les classes populars europees. Aniversaris que arriben en ple 2014, xifra quasi deïficada per molts catalans i catalanes. Any clau. Com ho devien ser aquell 1707 al País Valencià i el 1974 a la terra de “Grandola vila morena” (Llegiu l’amic David).  La pregunta sembla evident: com fer el com perquè enguany acabem el desembre repartint clavells i somriures al carrer i no abaixant el cap i amb una Xàtiva en cendres.

Com? Un com d’heterodòxia i permanent mutació però amb una estratègia molt clara que ara mateix és poc visualitzada per la majoria de la gent. L’exemple el teníem aquest Sant Jordi on molta gent expressava dubtes sobre els escenaris que s’obren i fins i tot es preguntaven si tot plegat haurà estat simplement una aventura literària. El camí, doncs, a punt d’iniciar el mes 5 de 12 d’aquest 2014, sembla poc acurat. Opac. I el pitjor de tot és que aquesta opacitat s’ha combinat amb el relat que l’acció popular als carrers no és necessària. Error polític.

Algú realment està convençut que la plena independència pot arribar amb una estratègia basada únicament (o això sembla) en unes eleccions europees amb poca participació, una sola mobilització, posem-hi l’11 de setembre i una consulta que alguns semblen voler dilatar o simplement ni fer? I tot mentre els aparells dels partits semblen més preocupats per les municipals del 2015 que per fer un cop de timó aquest 2014. Som conscients que aquesta suma no dóna el resultat desitjat? Malauradament, pensaran alguns. Afortunadament, pensarem d’altres. Perquè aquí parlem d’una autèntica V popular, de totes, que ens porti a un procés d’arrel tant democràtica que impossibiliti qualsevol pacte entre partits i elits.

I arribem a maig. Un mes en què cal canviar de rasant. De plantejament. Queden menys de 200 dies per la consulta que ha de servir per trencar amb l’Estat i car virar l’estratègia. Del passiu a l’actiu i no parlem pas d’un compte de resultats.  Si volem que el 9 de novembre sigui l’acció política més important que ha fet el poble català en 40 anys cal que activem l’engranatge popular des d’avui mateix. Amb l’empenta que veurem als carrers de València, amb el record d’aquell poble que enderrocava la dictadura portuguesa de Salazar, amb la força dels treballadors i treballadores que ens manifestarem dijous primer de maig, amb el multireferèndum i amb el dia a dia, de despertador a despertador. Despertant, de fet, consciències.

Un maig a raig que ens desperti, ens faci entendre que no podem jugar només una carta,  que som a 200 dies, que si no som nosaltres ningú ho farà per nosaltres, que n’hi ha molts que s’han quedat pel camí però que encara n’hi ha més que gaudiran de poder veure i viure aquest nou escenari. Constància, fermesa i convicció. I estratègia. I recuperar el ritme de pilota al nostre equip. Qualsevol dilatació serà el principi del pacte. I sinó, llegim la història.

 

 

24 hores en el món del NO

A en Jordi, un pencaire com pocs

Arribàvem a Atocha. Sol d’estiu i poques expectatives. Sabíem que el NO seria la tònica del dia. Madrid, com sempre, capital. Taxi, hotel, Congreso de los Diputados. Fortalesa del segle XIX. Policies que s’assemblen més als funcionaris descrits per Mariano José de Larra que al servei de proximitat teoritzat pel nostre segle. Circ del segle XXI. Voltes i més voltes. Llistes en què hi som i llistes en què no hi som. Edificio “nuevo” i edificio “viejo”. Periodistes. Molts periodistes. I una bossa amb xapes i fulls volants que portem la delegació d’Un País Normal. Atureu màquines. El policia considera que les xapes i els fulls volants no poden entrar a l’edifici del costat del de l’hemicicle, del dels lleons, per entendre’ns. Una estona de debat. Nosaltres, arguments. Ells, curts de mires. Requisat i ja ho recollirem a la sortida previ avís, és clar, a l’inspector en cap de l’operatiu.

Ja som asseguts a la sala Sagasta. O a la sala Cànovas. Ara no ho recordo. En tot cas, “referents” de la “democràcia” espanyola. A punt per escoltar en Turull, la Rovira i l’Herrera. Alguns bons arguments, malgrat els nervis i el moment. Especialment d’en Joan Herrera. També en trobo a faltar d’altres, d’arguments, però ja sabem que a les tribunes no tothom ho vol dir tot. I molt menys ho vol tot. La resposta ve ràpida, sense contemplacions i amb el NO més gran que podia existir. Ni matís, ni Constitución, ni patates amb vinagre. Passen l’apisonadora. Amb un públic comparable al del qualsevol camp de futbol anglès, Rajoy, Rubalcaba y Díez fan diferents papers de l’auca per cloure que ja podem manifestar-nos, votar, cridar, expressar, somniar,… que el que passi al nostre país només ho poden decidir ells. Mentalitat colonial. Ni tan sols el conjunt d’habitants de l’Estat poden dir-hi la seva; ho han de decidir ells i punt: les mateixes elits que fa 150 anys que condueixen la política espanyola. Hi posen paraules boniques. Poques, aquesta vegada. Juguen brut. Em recorden aquell “no és que no” que no ha convençut mai a cap nen, els més sincers, d’arreu del món. Ja s’ho faran.

Set hores de NO permanent barrejat amb insults, desqualificacions i un baix to democràtic a excepció de les formacions de les nacions perifèriques i d’Izquierda Unida, que va defensar la seva opinió sense que poguéssim sentir el seu secretari general. No en sabem el motiu.  A la zona de convidats, mentrestant, els NO també hi són. Menys transcendentals, però  moviment restringit, vigilància i recinte emmurallat. I a fora, crits de grups feixistes contra Catalunya. Les hores passen i allò cada vegada s’assembla més a una pel·lícula de Berlanga. I en aquest film hi són tots: Pepe Blanco, Manuel Chavez, els jovenets tecnòcrates que aspiren tan sols a conservar la feina encara que sigui a costa de perdre els principis,…

Sortim a les 23h d’allà. La sensació és clara: aquell edifici no ha estat casa nostra. Ni dimarts ni cap dia des de fa dècades. San Jerónimo representa el segrest de la sobirania. No només del poble català, com bé es va comprovar dimarts, sinó també del conjunt d’espanyols i d’espanyoles. És la reproducció en ple segle XXI d’un castell ple de nobles medievals. Lluny. Ben lluny. No en vull saber res d’allò. I m’esgarrifa pensar que els mitjans i les elits catalanes continuen demanant que es negociï amb allò. Fuig, siusplau. I anem fent via perquè la independència serveixi també perquè no reproduïm ni un d’aquests tics que vam tastar dimarts a Madrid.  Estic ben convençut que el cambrer que em va servir l’última canya prop del Teatro Real pensa exactament el mateix.

Quim, vine a Can Catoi.

Un bar de referència. Una església que identifiqui el poble. Un sector clau en l’economia local. Bona gent, un accent clar i particular i uns paisatges que et serveixin per “fardar” a través de la televisió. Això és la coctelera que fa anar l’equip d’en Quim Masferrer i que ha permès que “El Foraster” assolís un bon èxit en la seva primera temporada en horari de màxima audiència a Televisió de Catalunya. Aquesta setmana el programa ha fet una crida a proposar noms de pobles de menys de 1.000 habitants per la segona temporada.

La mateixa setmana m’han arribat bones noves d’amics i amigues amb qui fa temps que no comparteixo unes olives. Rostits per signar papers, panxes que es fan grosses i somriures que creixen. Notícies arribades amb la tramuntana i des de Viladamat. Benvingudes siguin.Tot plegat coincidència. O no, perquè aquestes no existeixen. La qüestió és que ràpidament he pensat que Viladamat es mereixeria un Foraster. I així ho dic. De bar, tenim, com a mínim, el de Can Catoi. D’església, una  de pròpia de la qual un llamp en va fer caure el campanar, d’economia, una pagesia que minva i múltiples serveis en un encreuament històric de les vies de l’Empordà, de bona gent a cabassos, l’accent, tal com raja i els paisatges, que s’enfilin al Puig Segalar.  I per si no en té prou, que busqui què hi ha passat els últims anys: i no parlo de la llegenda que explica que el rei Ferran va fugir des del Mas de Sant Feliu fins al Castell de Torroella, sinó de la creació d’una festa major única per part del jovent, de les polítiques alternatives a nivell municipal i d’un camp de futbol que fa enveja a la comarca. Quim, vine a Can Catoi, corxu. I per Festa Major. Enguany cau a principis d’agost. Serà un bon regal per aquesta generació que s’ha deixat la pell al poble i que aquests dies ens carreguen de bones notícies.

I si voleu col·laborar amb la petició, no cal que entreu a Change.org. Feu un tuit amb #QuimvineaCanCatoi i riurem una estona.