Dóna’m pit

Imatge

“Quan vius el procés català des de la distància, te n’adones que no som capaços de valorar la força popular i la capacitat autoorganitzativa que tenim ara mateix al país”. Per mi és la frase del cap de setmana. A l’Scoop, a tocar de Tower Brigde a Londres, un conegut, català emigrat des de fa tres anys, em feia una reflexió totalment pertinent. I ho era, de pertinent, perquè a davant hi teníem 150 persones de la Colla Joves dels Xiquets de Valls, de totes les edats, que estaven aixecant un castell, magnífica expressió cultural, per reclamar el dret a decidir dels catalans, innegable expressió política. I a més de 1500 quilòmetres de casa.

Tot just feia 36 hores que havíem arribat amb la Colla a l’illa. Com sempre, un aterratge a prop de camps verds, milers, i cases unifamiliars arrenglerades que recorden les bones memòries d’Edimburg. Però en aquelles hores, i coneixent que situacions calcades s’estaven produint a Ginebra, París, Roma, Berlín, Lisboa i Brussel·les, el que ens passà és perquè sigui tingut en compte.

Desenes de catalans i catalanes expulsades del país, treballant i estudiant a Londres, organitzades a través de l’ANC per dinamitzar, conduir i fer el viatge de els Joves el més cordial possible. La colla somrient amb i per a tot. Posant facilitat rere facilitat i descobrint Londres mentre jo aprofitava uns minuts per escapar-me a veure el Museu de l’Espoli Britànic (aka Brithish Museum) i una llibreria crítica molt recomanable dita “Bookmarks”. El dissabte es resumia, però, amb un vespre preciós en un parc a l’Est de la ciutat. Hi coincidim amb els amics bascos que fan la cadena humana prèvia del Gure Asku Dago. Els ajudem. Ells ens ajuden. Sopem a la gespa del parc fins que es pon el Sol. Fraternalitat, somriure i convicció que aquest és un pas més per donar a conèixer un procés. La serenitat de la raó.

I arribem al diumenge on abandonem la serenitat per l’emoció. Centenars de catalans, d’anglesos i turistes reunits al centre de la ciutat per presenciar castells que reivindiquen la democràcia. Les converses amb la gent et certifiquen que la causa catalana ja no és desconeguda. Petites grans accions com la d’ahir hi han ajudat sens dubte. Els nervis hi són. Dins i fora de la pinya. Molts catalans se sumen al castell darrere d’unes samarretes clarividents de la Colla on hi diu “Dóna’m pit”. El primer castell carregat es converteix en un clam popular que fins i tot “espanta”, per inesperat, la pròpia colla castellera. Un matí fabulós d’activació, de presència de curiosos, d’explicació, d’assoliment a mitges d’un impacte internacional a través dels mitjans. En definitiva, un resum d’allò que ha vingut essent l’avenç del poble català: feina col·lectiva, generosa, somrient, amb perseverància i, massa sovint, poc reconeguda!

Donem-nos el pit i acabem d’alçar el castell.

ps: Avís: jo hi vindré amb la gent de la Joves de Valls 😉

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s