Setembre

A mesura que vas avançant en el llibre “Ànima” de Wajdi Mouawad un té la sensació, més que potser en qualsevol altre llibre, que després d’un inici trepidant i un desenvolupament constant i tens, el desenllaç és cada vegada més a prop i alhora és cada vegada més imprevisible.

La vivència de lectura d’aquest llibre espectacular podria ser un bon paral·lelisme de l’anomenat procés i de la tardor que s’apropa a Catalunya. Uns mesos que prometen per a qualsevol amant d’allò social, de la transformació, dels carrers vius, de la política en estat pur. Podríem dir que fa dos anys que estem en una treva fràgil esperant el context que entre molts hem anat bastint i que tot fa pensar que s’ha de desenvolupar a partir de l’11 de setembre: embat popular a l’status quo de l’Estat, ruptura democràtica i procés constituent amb la conseqüent lluita ideològica i política per assentar les bases d’un nou Estat. Si més no, és un escenari probable i forçar-lo és a les nostres mans. Aquest és un article que se centra especialment en allò que anomenem sovint “eix nacional” (hauríem d’anar canviant el concepte per “constituent” i dotar-lo així d’un sentit profundament popular, democràtic, lligat també a l’esmena global que es fa en la conjuntura del Sud d’Europa i dels pobles del món després de caiguda del fals tòtem del “Final de la història” de Fukuyama)

L’article, neix, per tant, amb la mancança de no incorporar tot el que també succeirà en molts altres àmbits de la política que també són, sens dubte i des d’una perspectiva d’esquerres, un motor imprescindible per assolir els objectius polítics que molts catalans i catalanes compartim. Unes lluites que es complementen, per cert molt bé, amb el xoc de legitimitats (popular catalana vs legislativa espanyola) que es preveu per a aquesta tardor. I és que són temps de canvis i els camins, per fortuna, en els àmbits social, democràtic i nacional es fan en paral·lel, també als Països Catalans. És tan sols tasca nostra saber-hi crear els punts d’intsersecció necessaris que els facin desencadenar un rere l’altra.

11 de setembre. Mosaic. Col·lapse.

Tornant però al centre del debat nacional, o millor dit, constituent català, l’11 de setembre d’enguany és una data quasi tant clau com la del 9 de novembre. Les raons s’han esgrimit de forma reiterada durant les últimes setmanes per part de sensibilitats diverses i opinadors de tot l’espectre democràtic. Sempre, però, amb un denominador comú: l’11 de setembre ha de ser un èxit per garantir el 9 de novembre però sobretot per posar de nou el focus al carrer, a l’empoderament popular. Una manifestació que, com la del 2012 o les consultes populars, deixi clar als electes del Parlament que la política avui es pot conformar en un hemicicle però es decideix en forma de V, de marea humana, d’esmena a la totalitat dels principis del règim del 78, als carrers i les places dels nostres pobles i viles.

Ara bé, per aconseguir-ho no n’hi ha prou en complir l’expedient. Em sembla imprescindible que tothom s’inscrigui (www.araeslhora.cat), es desplaci amb algun dels més de 1500 autobusos, participi dels actes del mateix dia o del dia abans al seu barri o vila i dediqui aquelles 24 hores a ser-hi, ser-hi i ser-hi. Però aquest 11 de setembre, com tradicionalment s’ha dit, cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. I això no passa únicament per completar el mosaic humà d’11 quilòmetres (algun exemple previ a nivell mundial?) que s’ha plantejat amb samarretes de diversos colors en una operació que sembla de bisturí privilegiat, sinó que passa per aconseguir que Barcelona sigui un autèntic col·lapse. Cal desbordar la ciutat. Buidar pisos, centres socials, cinemes, barris i ciutats i fer de (V)Barcelona una autèntic tsunami popular. Un clam democràtic. Una barbaritat única que permeti sorprendre aquells que ja preveuen una manifestació multitudinària. Cal que l’organització, però sobretot qui creu tenir la paella pel mànec, caigui de pet a terra. Cal que, ara sí, la nostra determinació sigui aplastant. No hi pot faltar ningú i així sorprendre i escombrar les cendres de la tercera via, del pujolisme corrupte i la cultura de les comissions, el pacte i la mà per darrere l’esquena amb Madrid (poder, que no poble), de la vella cultura política del règim del 78 (article Albert Sáez).

La importància de no aturar-nos.

El que se suposa que passarà després més o menys també ha estat relatat per diverses veus en els mitjans: debat al Parlament entre els partits, aprovació de la Llei de Consultes i convocatòria (quasi) immediata de la Consulta acordada pel 9 de novembre. Aquest període de dues o tres setmanes (entre l’11S i la convocatòria) seran segurament els més importants per aquelles entitats, col·lectius i partits que pretenen jugar un rol important en aquest conflicte. Serà llavors quan cadascú haurà no només de proclamar la seva voluntat, el com haurien de ser les coses, sinó especialment preparar bé i pensar com es construirà en poques setmanes una hegemonia popular a favor de la desobediència a l’Estat. Una proposta que, a hores d’ara, encara no compta (malauradament) amb el mateix suport que la idea genèrica del “dret a decidir català” o la de fer una consulta a “l’escocesa”, per exemple.

Durant aquest parell de setmanes caldrà ser àgil, tremendament creatiu, tenir una precisió analítica més enllà de les idees preconcebudes i preveure tots els escenaris, especialment aquells que no apareguin a la premsa de forma diària. I aquesta tasca l’ha d’assumir la societat civil. Durant aquells dies els focus es traslladaran a Plaça Sant Jaume, a la Ciutadella i caldrà saber-ho aprofitar per traçar les pautes que han de portar la societat catalana (des del pagès del Pallars, al pescador de l’Ebre fins a la dependenta de la corona metropolitana), polítics inclosos, a fer realitat la proclama de l’estiu: “Si l’11S és un clam de força, el 9N el poble català decidirà”. Una proposta, necessària i pertinent, que necessita d’un ampli suport popular que es visualitzi de forma constant durant aquest parell de setmanes.

La il·legalització de la consulta.

I llavors ve el tercer capítol d’aquest setembre: la il·legalització de la consulta. Un escenari que tothom dóna gairebé per fet, començant pel president espanyol Mariano Rajoy. Si no fos així, tot seguit començaria una campanya curta i intensa amb paràmetres democràtics. Però tot fa pensar que el Tribunal Constitucional actuarà amb rapidesa, no reconeixerà Catalunya com a demos i es carregarà la via democràtica. Llavors serà quan la feina feta durant aquest setembre, em refereixo a la de pensar, analitzar i idear, haurà de mostrar les seves potencialitats. Caldrà sorprendre, de nou. I caldrà ser atrevits. Perquè si hem sembrat com ho hem fet serà l’hora d’anar a segar, sense por i amb el somriure, les mans i la fermesa d’aquells que volen recuperar el poder per al poble. Perquè aquest és el clam de fons i la “solució” a la revolta democràtica que viu el país.

I si bé tenim clar en el camp teòric que 12 jutges no mengen fetge d’un penjat, caldrà dir i sobretot demostrar que no ens empassem la parafernàlia d’un tribunal polític que dicta sentències abans que arribin les peticions. I en aquest punt veurem què haurem estat capaços de pensar. Si el Parlament va fins al final serà més senzill. Si manté la convocatòria del 9 de novembre, acompanyada o no d’unes possibles eleccions, ens trobarem en un àmbit de desobediència col·lectiva més que interessant. Tocarà exercir el paper més “defensiu”, de seguiment, suport, de campanya de “normalitat” i sobretot de recerca de legitimació internacional. Aquest és l’escenari ideal, des del principi, aquell que uneix clam de carrer amb acció institucional i condueix a la resolució política.

Si l’aposta d’alguns és el pas enrere davant el toc de corneta del TC, el conflicte es complica perquè el xoc de legitimitat popular ja no serà només amb les institucions de l’Estat. Però ni molt menys serà un punt i final de tot un moviment si abans hem fet els deures. Les concentracions el dia de la prohibició que haurien d’esdevenir permanents a les principals places del país, accions que visualitzin a escala internacional el conflicte com una vaga general, un bloqueig dels principals accessos a la ciutat i altres mecanismes de desobediència civil haurien de servir no només per fer que el referèndum acabi sent una realitat sinó també per fer realitat una ruptura amb el plantejament polític de 1978 i iniciar un procés constituent català que ens condueixi a esmenar en plenitud la proposta social i democràtica que empara l’actual status quo.

Així doncs, si bé l’escenari podria ser molt incert, el que cal és que els motors de canvi que hem anat bastint i treballant en els últims anys tinguin clar que, com bé ha demostrat la nostra història recent, és a les nostres mans i estratègies aprofitar aquesta tardor líquida des d’una perspectiva rupturista, independentista i anticapitalista. No fer-ho seria perdre de sortida. A partir d’aquí, que comenci la partida.

La Transició ja no pot ser un model.

Acostumo a llegir els blocs municipals dels regidors electes de Girona. Un dels més interessants i recomanables és el d‘en Joan Olòriz (ICV-EUiA). Hi coincideixo sovint, també amb les seves intervencions al ple malgrat discrepi de l’obra de govern que va fer el tripartit a nivell local entre el 2003 i el 2011. Per això, el seu article de la setmana passada titulat “Els nostres mals no vénen de la transició, tenen l’origen en Felipe González i Jordi Pujol” em va sorprendre molt negativament per la defensa aferrissada que fa de la Transició espanyola. Una Transició que avui en dia amb perspectiva és tan sols defensada a aquests nivells per la dreta més conservadora. De fet, fins i tot la idea que tot va malament per culpa de Pujol i González és també defensada per alguns dels sectors més reaccionaris a nivell Estatal

En l’article, el regidor d’ICV defensa que el pacte del 1978 fou bo i obert i que van ser aquests dos personatges qui van liderar el fracàs del model que s’havia acordat llavors. Prou d’acord estic amb en Joan que Felipe González i Jordi Pujol, amb les múltiples aliances que bastiren, van ajudar a engrandir el frau de la transició però crec que des d’una òptica d’esquerres erraríem si no ens adonéssim que si González i Pujol van actuar així era una conseqüència directa d’allò que s’havia acordat, també amb el PSUC, l’any 1978. L’estructura, el cor, d’una bèstia que fa anys que mostra la seva cara més fosca.

Fem-ne un ràpid repàs. La Transició i el pacte del 1978  va portar un procés de desmemòria col·lectiva únic al sud d’Europa. Després d’un règim autoritari, desenes d’alts càrrecs franquistes van mantenir privilegis, el sistema judicial en prou feines fou maquillat i es mantingué el Tribunal d’Orden Público (aka Audiencia Nacional). Els privilegis socials i econòmics dels beneficiats del franquisme no es  van tocar. Coneixem alguna elit econòmica que fos desbancada? Algun canvi en l’estructura social del país? La pròpia Constitució invalidava de forma literal la federació de comunitats autònomes per vetar la possible unió de territoris dels Països Catalans, garantia l’acció de l’exèrcit i la “unidad de España” i impossibilitava qualsevol opció d’autodeterminació dels pobles. Lluny quedaven propostes republicanes perquè el Borbó era restaurat tot i haver estat còmplice del franquisme que organitzà la mort de Puig d’Antich i del Procés de Burgos. Ni tan sols s’hi van incorporar plantejaments d’obertura i garantistes a través d’una Constitució feta en plena segona meitat del segle XX i quan el neoliberalisme no era encara tendència. És la Transició, en definitiva, que va acabar amb la vida de treballadors arreu de l’Estat ja sigui sortint d’una assemblea a Gasteiz, fent una reunió a Atocha (Madrid) o militant per l’independentisme i l’anticapitalisme als Països Catalans.

Aquella transició que la generació dels meus pares va viure amb il·lusió, amb ganes de poder esdevenir una “democràcia occidental” i de la qual van començar a detectar-ne el frau 20 anys després és amb perspectiva l’origen de l’estructura, del sistema, que ha permès arribar al punt on som avui. De fet, Pujol i González no són uns traïdors a la Transició com sembla que plantegi en Joan Olòriz sinó que són fills del relat de les renúncies del 1978, del pacte i del consens. I és aquest aspecte el que m’ha fet escriure una resposta a l’amic Joan. Amb  voluntat constructiva i sabent que si hem de plantejar nous horitzons, una independència i un procés constituent per canviar-ho tot cal que tinguem clar on es van cometre els errors. I no s’hi val posar tot el pes a tòtems que cauen com Pujol i González perquè cal que l’esquerra assumeixi corresponsabilitats per no cometre les mateixes equivocacions una altra vegada. L’autocrítica és massa sovint absent.