La Transició ja no pot ser un model.

Acostumo a llegir els blocs municipals dels regidors electes de Girona. Un dels més interessants i recomanables és el d‘en Joan Olòriz (ICV-EUiA). Hi coincideixo sovint, també amb les seves intervencions al ple malgrat discrepi de l’obra de govern que va fer el tripartit a nivell local entre el 2003 i el 2011. Per això, el seu article de la setmana passada titulat “Els nostres mals no vénen de la transició, tenen l’origen en Felipe González i Jordi Pujol” em va sorprendre molt negativament per la defensa aferrissada que fa de la Transició espanyola. Una Transició que avui en dia amb perspectiva és tan sols defensada a aquests nivells per la dreta més conservadora. De fet, fins i tot la idea que tot va malament per culpa de Pujol i González és també defensada per alguns dels sectors més reaccionaris a nivell Estatal

En l’article, el regidor d’ICV defensa que el pacte del 1978 fou bo i obert i que van ser aquests dos personatges qui van liderar el fracàs del model que s’havia acordat llavors. Prou d’acord estic amb en Joan que Felipe González i Jordi Pujol, amb les múltiples aliances que bastiren, van ajudar a engrandir el frau de la transició però crec que des d’una òptica d’esquerres erraríem si no ens adonéssim que si González i Pujol van actuar així era una conseqüència directa d’allò que s’havia acordat, també amb el PSUC, l’any 1978. L’estructura, el cor, d’una bèstia que fa anys que mostra la seva cara més fosca.

Fem-ne un ràpid repàs. La Transició i el pacte del 1978  va portar un procés de desmemòria col·lectiva únic al sud d’Europa. Després d’un règim autoritari, desenes d’alts càrrecs franquistes van mantenir privilegis, el sistema judicial en prou feines fou maquillat i es mantingué el Tribunal d’Orden Público (aka Audiencia Nacional). Els privilegis socials i econòmics dels beneficiats del franquisme no es  van tocar. Coneixem alguna elit econòmica que fos desbancada? Algun canvi en l’estructura social del país? La pròpia Constitució invalidava de forma literal la federació de comunitats autònomes per vetar la possible unió de territoris dels Països Catalans, garantia l’acció de l’exèrcit i la “unidad de España” i impossibilitava qualsevol opció d’autodeterminació dels pobles. Lluny quedaven propostes republicanes perquè el Borbó era restaurat tot i haver estat còmplice del franquisme que organitzà la mort de Puig d’Antich i del Procés de Burgos. Ni tan sols s’hi van incorporar plantejaments d’obertura i garantistes a través d’una Constitució feta en plena segona meitat del segle XX i quan el neoliberalisme no era encara tendència. És la Transició, en definitiva, que va acabar amb la vida de treballadors arreu de l’Estat ja sigui sortint d’una assemblea a Gasteiz, fent una reunió a Atocha (Madrid) o militant per l’independentisme i l’anticapitalisme als Països Catalans.

Aquella transició que la generació dels meus pares va viure amb il·lusió, amb ganes de poder esdevenir una “democràcia occidental” i de la qual van començar a detectar-ne el frau 20 anys després és amb perspectiva l’origen de l’estructura, del sistema, que ha permès arribar al punt on som avui. De fet, Pujol i González no són uns traïdors a la Transició com sembla que plantegi en Joan Olòriz sinó que són fills del relat de les renúncies del 1978, del pacte i del consens. I és aquest aspecte el que m’ha fet escriure una resposta a l’amic Joan. Amb  voluntat constructiva i sabent que si hem de plantejar nous horitzons, una independència i un procés constituent per canviar-ho tot cal que tinguem clar on es van cometre els errors. I no s’hi val posar tot el pes a tòtems que cauen com Pujol i González perquè cal que l’esquerra assumeixi corresponsabilitats per no cometre les mateixes equivocacions una altra vegada. L’autocrítica és massa sovint absent.