Del Vèrtex al Westend de Glasgow

De Plaça de les Glòries a una antiga església reconvertida en centre cívic i sala de festes a l’oest de Glasgow en tan sols 24 hores. Dues realitats ben diferenciades amb un element compartit aquesta tardor de 2014: la celebració d’un referèndum per decidir si Catalunya i Escòcia esdevenen Estats independents al bell mig de l’Europa dels mercats. Diuen que la millor manera de conduir una “ressaca” és tornar pel mateix camí i en certa manera és el que vaig fer l’endemà de la V descobrint i participant de les accions que estan fent des de la “Radical Independence Campaign”, un projecte unitari de l’esquerra alternativa escocesa per afavorir el SÍ en el referèndum de dijous i també el SÍ a construir una Escòcia diferenciada del projecte liberal al qual està condemnada si es manté dins el Regne Unit.

Aterrar a Glasgow i de seguida una conversa apareix amb el company de la campanya que m’ha vingut a recollir a l’aeroport. Està impressionat per la V de la Diada. M’explica que tots els mitjans escocesos i britànics se’n fan ressò encara que aquests últims procuren minimitzar-la pel que fa a dimensions. Li responc que no pateixi, que hi estem acostumats. Ell m’exposa, i més tard m’ho corrobora molta altra gent, que els mitjans de comunicació, fins i tot la BBC, han virat clarament a defensar posicions del NO de forma brusca i gens usual en un territori que sempre s’ha considerat bressol del periodisme rigorós. Tot els estaments de la societat escocesa ja estan implicats en el debat, en defensar les posicions de cadascú i en expressar raons, més o menys certes, però en definitiva, raons per convèncer el 15% d’indecisos que es calcula que encara hi ha. Ara bé i primera conclusió: ningú planteja aquest debat com una fractura. Ni el SÍ ni el NO. Ningú veu el referèndum com element fracturador sinó com a solució lògica a un conflicte que malgrat les diferents perspectives sobre qui és el causant tothom assumeix que existeix: sense “adoctrinaments” ni “fantasies” ni “històries inventades”.

De camí a la seu de la “Radical Campaign” noto que alguna cosa ha canviat d’aquella Escòcia on vaig veure fa quatre anys. Alguns cotxes, pisos, bars i establiments s’han posat cartells a favor d’una o altra opció. A Glasgow pels carrers on passejo sembla que majoritàriament pel SÍ, A Edimburg, on acabo el meu viatge, la percepció és que el NO té més presència. De fet, la gent amb qui parlo, que creuen que el resultat serà molt ajustat però guanyarà el SÍ, m’expliquen que per les conclusions extretes del porta a porta que fan des de fa mesos: el SÍ guanyarà a Glasgow, Dundee i Aberdeen i el NO ho farà a Edimburg.

La conversa que tenim tota la tarda en un PUB pel SÍ amb gent de la Radical Campaign se centra en tres grans temes: el primer és com han fet el porta a porta. M’ho expliquen. Una experiència apassionant, de construcció col·lectiva que consideren que més enllà del resultat els ha portat a activar centenars de persones també en zones on hi ha grans dosis de desafecció política. Creuen que és de les millors eines que ha donat la celebració del referèndum des d’una perspectiva d’activació popular a Escòcia tenint en compte que ells no tenen una cultura política en els últims anys de grans mobilitzacions al carrer. El segon és com farem el referèndum el 9 de novembre a Catalunya. Els hi responc amb una equació simple però real: tant sí com no. I finalment, el tercer gran eix de debat és com portar l’èxit dels nous projectes d’esquerres del Sud d’Europa (Syriza, CUP, Bildu, Podemos) a Escòcia. Escolto i proposo i ells es mostren convençuts que ho acabaran aconseguint, especialment si el SÍ s’imposa dijous. La bona suma del SÍ per canviar-ho tot.

I del PUB a l’antiga església convertida en sala polivalent “Oran Mor Auditorium” al Westend de Glasgow. Parlaments diversos, inclosos el de la secretària dels musulmans a favor del Partit Laborista, d’antics lluitadors, de l’esquerra anglesa, grega, basca, palestina i catalana i molt de debat. Arreu. Tota l’estona. I amb conclusions majoritàries com ara que malgrat el cansament ho tenen a tocar i que només veure l’establishment de la City tan nerviós ja és una primera victòria. Del que sento allà i llegeixo als mitjans és fàcil arribar a la conclusió, interessant també, que el SÍ només té opcions de guanyar lligant el seu projecte a un país socialment just, renovador en l’àmbit democràtic i lluny de l’especulació i liberalisme del projecte de Westminster. Una bona lliçó. Com ho és també la reflexió que em fa un company de l’esquerra anglesa quan afirma que el seu suport al SÍ prové d’una idea certa i és que la manera més ràpida d’afeblir l’Estat Britànic i les seves urpes imperials i desigualitàries és amb la independència escocesa. Lògica pura. Reflexió directa per a Podemos i IU.

La nit s’allarga. L’acte està pensat també per esponjar i donar aire a la cruesa del carrer i el porta a porta. Ho aconsegueix veient les cares de tothom a certa hora. El teló s’abaixa. Abans, però, i per complir amb les tradicions locals passem a comprar menjar preparat. Fregit, evidentment. I cap al taxi cap a un dels suburbis de Glasgow on viu un dels companys de la campanya. Allà hi retrobo la “moqueta”, els llums i els sofàs que ja no recordava dels pisos escocesos. El bona nit és preguntar al taxista d’origen paquistanès què votarà (allà es fa amb normalitat). La resposta és un SÍ com una casa de pagès. Veurem.

Bona sort amics i amigues escoceses!