El 9N i la vella equació.

Escriure quan no fa ni 48 hores que es va saber que s’havia trencat la unitat dels partits en com avançar amb el 9N fa que sigui complicat tenir perspectiva. Tanmateix és segurament el moment en què cal que estiguem més fins i rigorosos en descriure en quina conjuntura ens trobem. És en contexts com aquests quan els apriorismes i els discursos que portem assumits des de fa temps ens poden condicionar i dificultar més l’anàlisi del moment. De fet, personalment, encara no tinc clares moltes coses i la sensació que tinc és que pair-ho serà més llarg que un rostit de Nadal. No dec ser l’únic.

En tot cas, un apunt previ, quatre consideracions, i una proposta.

. Apunt previ: Tota l’acció en aquest procés ve condicionada per tenir com a adversari un Estat espanyol que des dels pactes de l’oblit de la Transició ha mantingut en la seva essència la mancança de valors democràtics en massa àmbits. Un Estat que celebra que no hi hagi consulta i que procura, ell sí, posar pals, bastons i rocs a les rodes perquè catalans i catalanes no puguin decidir el seu futur polític. Un Estat que compta amb una aliança forta i ferma amb les classes dominants catalanes i que les utilitza en un format simbiòtic.

. Consideració 1. El Govern d’Artur Mas i CiU han estat incapaços de complir el mandat popular que havia sortit de les urnes el 2012. Un mandat que era inequívocament a favor d’organitzar una consulta sobre la independència de Catalunya i que, com a Govern, havien d’assumir. S’hi van posar tard i pel que sembla van fer molt poc els deures. Amb dos anys de perspectiva han estat incapaços de desplegar una alternativa a la primera pedra que hem trobat que es diu Tribunal Constitucional i que era a totes les agendes. Com aquell qui planta una tenda i no hi posa “piquetes” tot i saber que vindrà tempesta. I amb aquesta inacció i la nul·la voluntat de respectar la legalitat pensada i aprovada pel Parlament de Catalunya arribem a dilluns. Dos anys movent la figuera perquè no caigui cap figa. Dos anys en què tothom mirava la figuera, però eren ells qui movien tots els arbres. Recol·lectors de mena.

. Consideració 2. La manca de fiscalització diària d’Esquerra, soci de Govern, és també causa de l’escenari d’avui. Ells eren percebuts també com els garants perquè els primers no “fallessin” i a dia d’avui sabem que no ho han fet i que són les males relacions entre aquests dos actors les que han fet, entre d’altres raons, que l’espai de debat dels partits s’acabés. Una incapacitat que també han mostrat ICV-EUiA, que no ha volgut mai de debò que hi hagués una ruptura amb l’Estat a través d’una consulta, o la CUP que no ha trobat la manera de plantejar de forma efectiva, a hores d’ara, una fórmula de desbordar el marc excessivament legalista pactat tal i com ella mateixa demana. Autocrítica de tots. Pertinent. Coresponsabilitat en graus. I excés de confiança de la societat civil.

. Consideració 3. La nova proposta de 9N no em convenç. Cert. De la mateixa manera, però, i a risc de semblar ben contradictori i poc sòlid, que penso que el 9N continua essent positiu i necessari. Partint de la premissa que no és la consulta com havíem pensat (n’he explicat els motius), que no serà l’eina de ruptura i constituent que molts voldríem i que cal que s’incorporin garanties com les que diversos actors han reclamat, el 9N és positiu perquè té una funció en el relat que anirà venint. Si es donen aquestes circumstàncies, el 9N pot ser una mobilització prèvia d’acumulació de força abans de les eleccions, pot posar la participació i la decisió en mans de la gent i sobretot pot tornar a posar la pilota a la teulada de l’Estat. El 9N és necessari perquè nosaltres vam marcar el calendari i perquè és un exercici pràctic per demostrar que els que vivim a Catalunya (també nouvinguts i joves) som els que opinem i tenim capacitat per decidir què ha de ser aquest tros de terra. Ens dóna gruix, força i sobretot ens situa una eina que si la sabem jugar pot desbordar, de nou, tot el que s’havia previst des de les elits benpensants i de classe al nostre país. Ens toca a nosaltres donar-li el sentit que li vulguem donar. Fem-lo possible de la manera que ens interessi. Desmuntem el darrer rail de la tercera via. I que es mogui l’Estat.

Consideració 4. I a partir d’aquí vindran unes eleccions. Segurament, a principis del 2015 i hi haurà tensió i un pol fort per fer una candidatura unitària. Em sembla prou lògica la idea que Esquerra i Convergència Democràtica de Catalunya, que han compartit dinàmica i posicionaments durant dos anys, explorin la possibilitat per fer que la possible fragmentació partidista tingui una excepció en una candidatura poc marcada ideològicament però amb un punt que sigui la DUI. De la mateixa manera que em sembla prou lògica la necessitat de constituir una candidatura paral·lela promoguda per la CUP i d’altres actors lligats als moviments socials i els propis moviments que lliguin aquesta DUI amb el projecte alternatiu al d’un país “normal” en el context del neoliberalisme i les retallades. Un projecte lligat al socialisme, d’arrel democràtica, per la igualtat de drets i que superi les pròpies estructures desenvolupades fins a dia d’avui. Un projecte que sigui un pol de la desobediència que a dia d’avui encara no s’ha exercit. Una prèvia forta i lligada a l’espera de l’anhelat procés constituent. Un escenari, doncs, que presenti les forces antagòniques d’un futur Estat

Proposta: De fet, la proposta és el pa de cada dia d’aquells que, a diferència de la indiferència d’alguns, pensem que la independència és la millor manera per trencar amb l’status quo, amb un Estat que no només ens imposa les seves dinàmiques nacionalistes i antidemocràtiques sinó que representa a la perfecció els interessos d’una classe benestant, elits, majoritàriament corruptes, que s’han enriquit amb la misèria de la majoria de la població. És entre aquells que veiem en les manifestacions i l’organització popular independentista una clau de volta per ajudar a transformar-ho tot, que ha arribat el moment d’articular-nos bé i amb força per anar avançant en la necessitat de continuar mobilitzant-nos al carrer, l’espai natural de la política, i en conduir el més ràpid possible cap a la ruptura democràtica, amb consulta, DUI, o com decidim. La vella i bella equació de l’organització i la lluita, de la unitat popular, es fa més necessària que mai. Arriben els moments clau.

Media say no

Article publicat a Media.cat el 18 de setembre

A Catalunya fa temps que la consulta del 9 de novembre i el procés sobiranista ha fet moure els mitjans de comunicació. A hores d’ara tothom ja té qualificat cada diari/TV/ràdio segons quina barricada falca. De fet, fins i tot s’han creat perfils de twitter que arriben a fer mofa de les posicions ancorades de cadascun d’ells. I la sensació és que això només farà que augmentar en els propers dies encara que tot plegat pugui arribar a afectar el rigor d’allò que es publica.

Fins a quin punt a Escòcia ha passat el mateix en les últimes setmanes? Avui hi ha el referèndum en aquesta terra del nord d’Europa i des d’alguns sectors, especialment del SÍ, s’ha acusat els mitjans d’abandonar el periodisme per fer d’avantguarda del NO. La crítica ha arribat fins al punt de convocar una concentració davant dels estudis de la sempre posada per exemple del rigor periodístic, la BBC, per denunciar la situació. Una constatació que ben poc ha arribat a casa nostra on, per exemple, tothom ha posat com a exemplars els debats públics i televisats fets en les últims setmanes per la televisió pública.

Tanmateix, les persones que viuen la campanya del dia a dia a Escòcia tenen una posició prou consensuada: els mitjans britànics i també els escocesos han apostat majoritàriament pel NO. La posició la comparteixen també analistes com mostra aquesta entrevista a John Roberston de la University of West Scotland. Així, les portades de les principals capçaleres d’àmbit britànic fa dies que sobredimensionen els arguments del NO, elFinancial Times ha pres una posició activa i continuada per evitar la independència d’Escòcia i tot i que la BBC ha mantingut una programació estable on s’ha debatut equilibradament de les diverses opcions, algunes veus l’han acusat d’informació esbiaixada. D’aquest consens de mitjans tan sols se n’han salvat algunes capçaleres escoceses i revistes situades a l’esquerra i el periodisme crític britànic com és “Red Pepper”. Sembla doncs que la teoria i la pràctica del quart poder continua present. Ai si l’Escola de Frankfurt despertés

Un vèrtex constitucional

Publicat a Tribuna.cat el 17 de setembre.

El procés d’autodeterminació que s’accelerava fa 5 anys amb la consulta d’Arenys de Munt i que l’han seguida manifestacions i vies multitudinàries de tots els tipus i els colors ha basat el clam popular en la independència i la concreció política de consens a dia d’avui en la celebració de la consulta del 9 de novembre. A diferència d’altres processos com la reforma de l’Estatut, la Constitució Europea, el Pla Ibarretxe o el Pacte Fiscal, aquest sí que és un procés i una exigència que s’ha bastit de baix cap a dalt.

És a dir, ha sortit de l’organització popular i la demanda col·lectiva que ha exigit execució per part dels electes i representants polítics. Ha tornat la política als seus orígens. La V de dijous passat en va ser l’últim exemple.

I és precisament aquest fet diferencial el que crec que fa irrenunciable organitzar i celebrar la consulta aquest 9 de novembre. És evident que és complicat, que ens hi posaran traves, trampes i amenaces, però la consecució d’aquest procés en paral·lel a l’esfondrament del règim polític del 1978 i les seves fal·làcies (també les autòctones) fan que la consulta sigui imprescindible.

I no ho dic per fetixisme polític ni tampoc per ortodòxia militant, sinó perquè si durant dos anys hem construït un niu no podem esfondrar-lo de sobte i trencar l’enllaç entre poble i política que hem anat bastint. Si el camí del canvi, de l’activació popular, de l’organització i de l’imaginari d’un Estat just, democràtic i de tots s’ha focalitzat en bona part però no única en la Consulta no podem abandonar-lo a les primeres de canvi.

De fet, la consulta no és només un espai de consens entre forces polítiques democràtiques del Principat. És també una eina on centenars de milers de persones hi aboquen la construcció d’un país millor, sense les dinàmiques del 3% del sr. Pujol, amb garanties d’habitatge, salut, educació i justícia social i de gènere. És en definitiva un procés constitucional de primer ordre.

Això és el que reclamaven també la gent del vèrtex: l’Emma i la resta de jovent que van encapçalar la mobilització de centenars de milers de persones. I d’això va precisament la proposta que s’ha anat treballant de baix cap a dalt i que cristal·litza amb aquesta necessitat de ruptura amb l’Estat a través de la força de la democràcia i les urnes per començar a escriure-ho tot de nou. Ens hi posem?