El 9N i la vella equació.

Escriure quan no fa ni 48 hores que es va saber que s’havia trencat la unitat dels partits en com avançar amb el 9N fa que sigui complicat tenir perspectiva. Tanmateix és segurament el moment en què cal que estiguem més fins i rigorosos en descriure en quina conjuntura ens trobem. És en contexts com aquests quan els apriorismes i els discursos que portem assumits des de fa temps ens poden condicionar i dificultar més l’anàlisi del moment. De fet, personalment, encara no tinc clares moltes coses i la sensació que tinc és que pair-ho serà més llarg que un rostit de Nadal. No dec ser l’únic.

En tot cas, un apunt previ, quatre consideracions, i una proposta.

. Apunt previ: Tota l’acció en aquest procés ve condicionada per tenir com a adversari un Estat espanyol que des dels pactes de l’oblit de la Transició ha mantingut en la seva essència la mancança de valors democràtics en massa àmbits. Un Estat que celebra que no hi hagi consulta i que procura, ell sí, posar pals, bastons i rocs a les rodes perquè catalans i catalanes no puguin decidir el seu futur polític. Un Estat que compta amb una aliança forta i ferma amb les classes dominants catalanes i que les utilitza en un format simbiòtic.

. Consideració 1. El Govern d’Artur Mas i CiU han estat incapaços de complir el mandat popular que havia sortit de les urnes el 2012. Un mandat que era inequívocament a favor d’organitzar una consulta sobre la independència de Catalunya i que, com a Govern, havien d’assumir. S’hi van posar tard i pel que sembla van fer molt poc els deures. Amb dos anys de perspectiva han estat incapaços de desplegar una alternativa a la primera pedra que hem trobat que es diu Tribunal Constitucional i que era a totes les agendes. Com aquell qui planta una tenda i no hi posa “piquetes” tot i saber que vindrà tempesta. I amb aquesta inacció i la nul·la voluntat de respectar la legalitat pensada i aprovada pel Parlament de Catalunya arribem a dilluns. Dos anys movent la figuera perquè no caigui cap figa. Dos anys en què tothom mirava la figuera, però eren ells qui movien tots els arbres. Recol·lectors de mena.

. Consideració 2. La manca de fiscalització diària d’Esquerra, soci de Govern, és també causa de l’escenari d’avui. Ells eren percebuts també com els garants perquè els primers no “fallessin” i a dia d’avui sabem que no ho han fet i que són les males relacions entre aquests dos actors les que han fet, entre d’altres raons, que l’espai de debat dels partits s’acabés. Una incapacitat que també han mostrat ICV-EUiA, que no ha volgut mai de debò que hi hagués una ruptura amb l’Estat a través d’una consulta, o la CUP que no ha trobat la manera de plantejar de forma efectiva, a hores d’ara, una fórmula de desbordar el marc excessivament legalista pactat tal i com ella mateixa demana. Autocrítica de tots. Pertinent. Coresponsabilitat en graus. I excés de confiança de la societat civil.

. Consideració 3. La nova proposta de 9N no em convenç. Cert. De la mateixa manera, però, i a risc de semblar ben contradictori i poc sòlid, que penso que el 9N continua essent positiu i necessari. Partint de la premissa que no és la consulta com havíem pensat (n’he explicat els motius), que no serà l’eina de ruptura i constituent que molts voldríem i que cal que s’incorporin garanties com les que diversos actors han reclamat, el 9N és positiu perquè té una funció en el relat que anirà venint. Si es donen aquestes circumstàncies, el 9N pot ser una mobilització prèvia d’acumulació de força abans de les eleccions, pot posar la participació i la decisió en mans de la gent i sobretot pot tornar a posar la pilota a la teulada de l’Estat. El 9N és necessari perquè nosaltres vam marcar el calendari i perquè és un exercici pràctic per demostrar que els que vivim a Catalunya (també nouvinguts i joves) som els que opinem i tenim capacitat per decidir què ha de ser aquest tros de terra. Ens dóna gruix, força i sobretot ens situa una eina que si la sabem jugar pot desbordar, de nou, tot el que s’havia previst des de les elits benpensants i de classe al nostre país. Ens toca a nosaltres donar-li el sentit que li vulguem donar. Fem-lo possible de la manera que ens interessi. Desmuntem el darrer rail de la tercera via. I que es mogui l’Estat.

Consideració 4. I a partir d’aquí vindran unes eleccions. Segurament, a principis del 2015 i hi haurà tensió i un pol fort per fer una candidatura unitària. Em sembla prou lògica la idea que Esquerra i Convergència Democràtica de Catalunya, que han compartit dinàmica i posicionaments durant dos anys, explorin la possibilitat per fer que la possible fragmentació partidista tingui una excepció en una candidatura poc marcada ideològicament però amb un punt que sigui la DUI. De la mateixa manera que em sembla prou lògica la necessitat de constituir una candidatura paral·lela promoguda per la CUP i d’altres actors lligats als moviments socials i els propis moviments que lliguin aquesta DUI amb el projecte alternatiu al d’un país “normal” en el context del neoliberalisme i les retallades. Un projecte lligat al socialisme, d’arrel democràtica, per la igualtat de drets i que superi les pròpies estructures desenvolupades fins a dia d’avui. Un projecte que sigui un pol de la desobediència que a dia d’avui encara no s’ha exercit. Una prèvia forta i lligada a l’espera de l’anhelat procés constituent. Un escenari, doncs, que presenti les forces antagòniques d’un futur Estat

Proposta: De fet, la proposta és el pa de cada dia d’aquells que, a diferència de la indiferència d’alguns, pensem que la independència és la millor manera per trencar amb l’status quo, amb un Estat que no només ens imposa les seves dinàmiques nacionalistes i antidemocràtiques sinó que representa a la perfecció els interessos d’una classe benestant, elits, majoritàriament corruptes, que s’han enriquit amb la misèria de la majoria de la població. És entre aquells que veiem en les manifestacions i l’organització popular independentista una clau de volta per ajudar a transformar-ho tot, que ha arribat el moment d’articular-nos bé i amb força per anar avançant en la necessitat de continuar mobilitzant-nos al carrer, l’espai natural de la política, i en conduir el més ràpid possible cap a la ruptura democràtica, amb consulta, DUI, o com decidim. La vella i bella equació de l’organització i la lluita, de la unitat popular, es fa més necessària que mai. Arriben els moments clau.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s