Del futbol a les tertúlies de política

Publicat a Media.cat el 25 de novembre de 2014

L’emissió dels partits de futbol a través de cadenes de pagament ha provocat un autèntic canvi en la graella de moltes televisions sintonitzades als Països Catalans. Fins fa relativament poc, les nits de dissabtes tenien com a protagonista el partit “en obert” que acostumaven a realitzar les televisions autonòmiques i alguna de privada i les dels diumenges els programes especials que recollien les informacions més importants dels partits que es concentraven a la tarda i que permetien a les ràdios fer els conegutscarrussels.

El fet que ara s’hagi de pagar per veure els partits, ja sigui a casa o al bar, i que a més a més el calendari s’hagi diversificat i no genera cap rutina ha obligat a canviar graelles. Després de l’aposta per tota mena de realities, des de fa un temps, coincidint amb l’estancament de la crisi, el valor comunicatiu a l’alça és la política. Així a l’aposta històrica i de servei públic de Televisió de Catalunya amb documentals o de Televisió Espanyola amb Informe Semanal, les televisions privades s’hi han sumat buscant un equilibri de debat polític i entreteniment. Una aposta que ha portat a una oferta de tertulianisme generalitzat els dissabtes a la nit mentre la gent es tapa amb la manta al sofà i a programes més d’autor el diumenge abans del retorn a l’escola liderats per Ana Pastor, Jordi Évole o Risto Mejilde.

A primera vista, doncs, i seguint la dita de “val més això que res” els canvis són bons per aquells que ens agradaria una societat crítica. Debat polític, diversos enfocaments i múltiples formats. De la pilota als arguments, del futbol a les tertúlies de política. Malauradament, però, aquesta és tan sols una visió superficial de l’evolució patida. Els programes que tenim avui en dia a les televisions d’àmbit estatal, especialment els dissabtes, continuen pecant de dos dels problemes estructurals d’aquests mitjans que es reprodueixen també en aquest àmbit: d’una banda, dependència absoluta de l’audiència o el que és al mateix: continguts submisos a la capacitat d’atracció i d’espectacle amb què els amaneixis i de l’altra poca o nul·la pluralitat en les opinions convidades. Afirmació que bé demostra l‘informe elaborat per Mèdia.cat o a tall d’exemple més concret el reportatge d’Informe Semanal del dissabte 22 de novembre sobre el 9 de novembre.

En definitiva, a poc a poc i degut a l’elitització del futbol, la crisi i la necessitat de trobar-ne sortides, sembla que la vella regla heretada del franquisme “és millor no parlar de política perquè no interessa” es va trencant. Paral·lelament, però, caldria fer una bona sacsejada a l’enfocament i pluralitat que tenen aquests programes perquè si no, els de sempre, les minories, tenen més un peu a fora que a dins. Però bé, de moment, mana el Sr. Lara. I de canvis n’hi hauran d’haver més. Molts.

El País Valencià, les Illes i Podemos

Publicat el dissabte 22 de novembre 2014 a Catalunya Plural.

Ara fa uns dies m’estrenava a CatalunyaPlural.cat amb unarticle sobre com les oportunitats de Podemos eren molt diverses segons la conjuntura existent a cadascuna de les nacions a l’Estat espanyol. Per la part catalana, l’aproximació oblidava volgudament les Illes, el País Valencià i la Franja amb l’objectiu de centrar-se més en la idea força de l’article: les fortaleses i mancances d’aquesta nova formació per afrontar el conjunt de reptes polítics que hi ha avui en dia a l’Estat. M’ho recordaven bé per Twitter els amics valencians, Toni Rico i Francesc Miralles. Des de llavors, Podemos ha acabat el seu procés intern per escollir els lideratges i el Consell Ciutadà. Durant aquest procés i amb els discursos dels seus “dirigents” hem pogut comprovar que les premisses d’aquell article es mantenen invariables.

En l’àmbit social i democràtic, Podemos és una esmena total al pacte de silenci del 1978, al règim de la cleptocràcia. Malgrat els dubtes que desperta la seva “verticalitat” i el seu discurs excessivament tàctic, manté unes potencialitats indubtables com bé mostra l’ampli suport que rep i els atacs constants que ha d’entomar per part dels agents de l’status quo. Una certesa que no sembla que puguem detectar, en canvi, en l’àmbit de la resolució democràtica de l’embat que es planteja des de Catalunya. La seva proposta, a dia d’avui, continua essent una reforma constitucional on s’inclogui un dret a decidir que en cap cas s’ha especificat que hagi de ser sobre la independència. És una fugida endavant que poc modifica el consens dels últims mesos de l’esquerra espanyola. Una fugida endavant tàcticament necessària si volen guanyar unes eleccions espanyoles, políticament insuficient si volen ser també una fórmula per garantir la translació pràctica del clam social existent a Catalunya visibilitzat amb força el 9 de novembre.

I a la resta dels Països Catalans, a excepció de Catalunya Nord? Quin paper jugarà Podemos per resoldre els conflictes existents que superen l’espai de comoditat pel propi Pablo Iglesias? És complicat fer afirmacions al respecte quan, d’una banda, existeix molta gent que coneix la realitat d’aquests territoris millor que jo i de l’altra, els propis dirigents de Podemos se n’han cuidat prou de no parlar-ne. En tot cas, apuntaré algunes idees, com sempre escrites en codi obert esperant esmenes de tothom i revisions pròpies que puguin anar arribant

Així, si prenem els resultats de les eleccions Europees i les últimes enquestes com a referència, la plataforma electoral Podemos pot ser d’allò més útil per ajudar a fer caure les majories absolutes del PP a les Illes i al País Valencià. Amb Podemos al terreny de joc, l’absolutisme del PP s’allunya. Ben cert. Ara bé, més enllà del còmput electoral, la primera pregunta, necessària i imprescindible, Podemos entrarà a governar o donarà suport implícit a les Illes o el País Valencià a governs on hi participin opcions catalanistes en un sentit ampli del terme? I ho farà bo i sabent que els desgastarà en el marc del debat espanyol de cares a les eleccions espanyoles, únic i inamovible objectiu de la formació? El cor em diu que sí. El cap em diu que a hores d’ara no hi ha cap confirmació “oficial”.

I és que Podemos diu ser i és una tercera via que aspira a governar amb majoria, sense pactes ni acords amb tercers. Vol posar fi a la lògica del bipartidisme a l’Estat i, implícitament, als blocs existents tant al País Valencià com a les Illes on governa el PP o ho fa de forma molt precària un multipartit que va del PSOE a les reivindicacions nacionals. Una proposta, doncs, que pot servir al País Valencià i a les Illes per trencar amb la lògica no només de la transició pactada sinó també amb la sensació de “derrota col·lectiva” per part de molts ciutadans d’aquests països que, des de fa massa anys, viuen amb certa impotència la imposició quasi dictatorial de les polítiques conservadores, agressives i antidemocràtiques del Partit Popular.

Ara bé, aquesta aposta amb aromes de “victòria” significa també un esberlament d’un parell de premisses treballades de fa temps pels sectors antagonistes que em semblen necessàries per qualsevol projecte als Països Catalans. D’una banda, l’horitzontalitat, la feina de base i el creixement a partir de la pròpia dinàmica de moviment. Una fórmula que tot i no ser triomfadora en termes electorals sí que ha arrossegat en els últims anys èxits al País Valencià i a les Illes i ha ajudat a crear i molt la finestra d’oportunitat que sembla que aprofitarà Podemos el maig vinent.

De l’altra, és evident alhora que preocupant la desvinculació a dia d’avui de Podemos amb el “catalanisme” existent i la formulació política del mateix. I no em refereixo únicament a la seva estratègia d’absentisme. És a dir, al fet que no esmentin la qüestió nacional en aquests territoris com a prioritat política sinó fins i tot al fet que alguns dels gestos puguin arribar a ser enormement preocupants. Exemples en tenim a Eivissa on s’ha vetat el nom genuí de la illa en el nom de la formació, en general amb el poc ús de la llengua catalana en la seva pràctica política o en el Consell Ciutadà d’una formació que assegura que Espanya és un “País de nacions” on només inclouen dues veus valencianes.

Per tant, Podemos, lluny de resoldre les dues cares de la moneda, la qüestió social i la nacional, només té potencialitat per resoldre’n una. Que ja és molt. Que és necessària. Que ja veurem com ho fa. Però ens deixa orfes per l’altra. I en aquest sentit, la lògica a seguir als Països Catalans és la que bé comentava David Fernàndez en una entrevista als Matins de TV3: processos de complementarietat i coordinació però sempre tenint en compte que no hi ha un subjecte, Espanya, i un objecte, les nacions sense Estat, sinó que existeixen diversos subjectes polítics que necessiten desenvolupar els seus propis processos constituents. Sumar per multiplicar en el marc de superació del capitalisme al Sud d’Europa però sense perdre mai de vista que parlem de sobiranies i no d’ UNA, roja y distinta!

Per elles, tot!

Un terç de les dones europees pateix violència masclista

A elles, silenciades.
Silenciades de totes les formes.
A través de totes les violències. Per sempre.
Per elles, alcem la veu.
Per elles i per nosaltres, alcem les veus.
Farts que el sistema on som esclaus les faci invisibles.
Víctimes quotidianes, sense rostre, a qui volen mudes.
I còmplices molts. Massa sovint. Massa callats.
No som silenciats, però fem massa silenci.
Ja n’hi ha prou. Alcem les veus.
Canviem el nostre dia a dia.
Transformem les nostres actituds. Batallem.
Mai més. Que tot el plor sigui per felicitat.
Que junts ho hem de fer diferent.
Perquè diferents ho hem de fer junts.

Markina, Caniles, Celrà i Podemos

Publicat l’1 de novembre a CatalunyaPlural

Markina-Xemein, a la provincia basca de Biscaia (4969 habitants). La situació de bloqueig per part de l’Estat amb el conflicte basc és una evidència. ETA, desestructurada, disposada a fer el pas definitiu; Bildu, en creixement; els partits estatals, en franca decadència i Rajoy sense moure peça: dispersió de presos, Arnaldo Otegi a la presó i converses aturades en tots els àmbits. La societat basca, però, segueix avançant, la pau és una realitat (especialment per un costat), els consensos per l’autodeterminació creixen i es fan majoritaris. I irromp Podemos. També com a força clau a Navarra. Una alternativa discursiva clara, nítida i que pot fer girar la truita en un any. El debat sobre l’autodeterminació al País Basc continua en un pla teòric, inicial, amb múltiples fronts previs per desenvolupar i en aquest sentit un impuls de Podemos a tot l’Estat podria ser clau de volta. Una tramuntanada que serviria per començar de nou la partida, amb confiança i voluntat de resoldre el conflicte i posar unes primeres bases d’exercici del dret a decidir del poble basc. Si ETA ha deixat les armes, la irrupció de Podemos hauria de ser presumptament la fi de l’immobilisme de l’Estat.

Caniles, a la provincia de Granada (4755 habitants). Poble andalús on el bipartidisme sempre ha estat un fet i ha tendit cap al PSOE. Avui aquest sistema està en crisi. No només el cas dels ERE, sinó l’estructura i el consens que fins avui existia al voltant dels pactes de l’oblit de 1978. La desconfiança en les elits és total i lògica. L’embolcall es fon i la necessitat d’una alternativa democràtica que porti a les majories socials a governar és quasi tant necessària com quan Franco moria. I tot acompanyat per les desigualtats sistèmiques i les polítiques que escanyen  fort des de la Unió Europea. I irromp Podemos. Llegint la conjuntura segurament com ningú. Amb l’espontaneïtat necessària i deslligada de qualsevol relat que faci “tuf” a transició i a règim. Canalitzant els sentiments, raons i propostes d’aquelles places de 2011 tot i desenvolupar un projecte molt més de dalt a baix que el que llavors es plantejava. Apostant per la tàctica de forma clara. Esperem que partint d’una bona estratègia. Un trampolí que s’enfila i s’enfila. Una nova eina per desterrar les elits del règim. Plenament efectiva i vàlida, al meu parer. Internacionalisme.

Celrà, a la vegueria de Girona (4914 habitants). 7 autocars a la V de l’11 de setembre de 2014. Diversos nuclis actius de l’independentisme. Allunyat de fa temps del bipartidisme dels 80 i els 90 en què CiU i el PSC s’ho “menjaven” tot a la comarca. Abraçats a l’independentisme i al dret a l’autodeterminació. La pràctica d’aquest exercici no la veuen més enllà de la primavera del 2015. És un camí recorregut des de fa, com a mínim, 4 anys i toca votar ara per anar més enllà d’un simple canvi de bandera. I irromp Podemos. Amb un nou discurs en el camp teòric essent un actor estatal. Cert. Per primera vegada una opció amb possibilitats de ser majoritària a l’Estat defensa l’autodeterminació en el debat de les idees. Benvinguda. Però aquí es queda. No avança. La seva proposta pràctica passa de nou per una reforma constitucional a dia d’avui sense data ni contingut. Llunyana. La teoria és impol·luta. La seva proposta per a Catalunya a la pràctica no. No és una solució al clam polític que milions de catalans han expressat als carrers en les mobilitzacions més grans vistes mai a Catalunya. Tampoc elaboren una crítica severa i reiterada a les decisions “antidemocràtiques” que prenen les instàncies inquisidores de l’Estat. No es mouen. I a Celrà creix la sensació que hi ha massa silenci. El fons no canvia.

Aquest és un simple exercici “ficcionat” portat a l’extrem, evidentment. Ni en aquests tres pobles existeix només el tema que he destacat en l’àmbit polític ni la realitat és així de simplificada.  Tots bevem també de fonts compartides. Tanmateix sí que crec que els tres exemples permeten veure que en la lògica de tres realitats polítiques diferenciades com són Catalunya, el País Basc i Andalusia, el fet de compartir un mateix Estat i, fins i tot, la voluntat de ruptura amb el règim del 78 no porta sempre a tenir les mateixes derivacions pràctiques de com dur a terme els teus propòsits. I és per això que Podemos té i tindrà una gran capacitat i potencialitat de respondre les necessitats que es plantegen a la gran majoria de l’Estat però no ho podrà ni sabrà fer a tot arreu.

I llavors a les minories nacionals, com sempre, els tocarà el rebre. Es canviï la Constitució o es faci un pacte d’Estat. Perquè som minoria. Sense una voluntat estratègica ni compartida en el camp teòric, de ben segur, però sí al cap i a la fi en el dia a dia de la praxis política. Els càlculs són els càlculs, els països són els països i cadascú té les seves agendes. Cadascú té el seu marc polític i és des dels respectius marcs on és pertinent fer política. Podemos ho fa en l’estatal, i d’altres ho fan en el català. Lògica pura que tensiona quan les realitats es creuen. Amb matisos i colors, com és habitual, però quan més aviat aquests marcs estiguin separats abans tindrem allò que ara en diuen una relació “win-win”.  Camp per recórrer. O així jo ho penso. Agradi o no, com deien a casa, no pots estar a missa i repicar.

Postdata: L’autor té la intenció d’escriure una segona part referent al País Valencià i les Illes i completar un enfocament de Països Catalans.

La majoria social hi és

Publicat a Tribuna.cat 31 d’octubre de 2014

El règim del 78 s’esfondra a una velocitat inesperada tan sols fa un parell o tres d’anys. Ho fa per tots els flancs possibles. De manera òbvia, per un costat, ho fa a causa de la mobilització popular i la determinació catalana per decidir el seu futur i apostar per un escenari de projecte propi.

Per l’altre costat, el sistema tradicional de partits, de repartiment de poder, de relat de consens s’esfuma ràpidament i tots els “tòtems” i fonaments de la curta i maldestra “democràcia” espanyola fan aigües. També als Països Catalans. La llista seria llarga. I el nom de la corrupció, eterna.

Ambdós flancs són enormes finestres d’oportunitat per provocar una ruptura cap a la societat justa, de canvi, de majories socials que tant batallem. Per això, aquest 9 de novembre és una data que tota persona transformadora hauria de tenir marcada en l’agenda i obeir així els centenars de milers d’activistes que fa mesos que es manifesten i treballen des de l’anonimat. Una (nova) victòria popular el 9 de novembre és un pas necessari en el taulell català per avançar en aquest escenari de fi de règim.

Una participació de 2 milions de persones (complicat), de somriures, fermesa i finta col·lectiva i massiva a les impugnacions de les institucions espanyoles és imprescindible. Sinó, guanyaran els de sempre: Palace, Duran, esmorzars de luxes. Rajoy, el seu silenci i els ulls a la borsa. I crec que bonament compartim que, de victòries, ja n’han tingut massa. Podem fer-ho.

Aquest és un pas que es mou paral·lelament i de forma ràpida al del final dels grans actors del 78: PSOE, AP-PP i CiU, entre molts altres. I aquest és un element que cal saber llegir encara millor en un 2015 tant proper en què es preveuen tres comtesses electorals. De les municipals, autonòmiques al País Valencià, les Illes i la Franja i les espanyoles en vessarem molta tinta d’aquí uns mesos, però segurament les “plebiscitàries” són les que ens faran suar més en les properes setmanes si finalment, com és desitjable, Artur Mas les convoca.

I aquí és on ha arribat el moment també d’assentar les bases d’un parell de grans espais polítics nous, en tant que forces parlamentàries, que han de representar la batalla de les idees i definir la centralitat del país en els propers anys tenint en compte que afrontarem un Procés Constituent. I si ho dic és perquè crec que aquest és un escenari en el qual desplaçant l’eix cap la recuperació de sobirania política i les polítiques per a les majories en sortiríem col·lectivament beneficiats. I ho apunto deixant el debat obert, per suposat.

És l’hora de presentar dos espais nous que beguin dels espais existents però de la participació també de nous actors i persones vinculades a l’activisme del nostre dia a dia. Ambdós compromesos amb la independència, la democràcia i els estàndards del benestar. Un, que representi un centre-esquerra a l’estil dels que existeixen avui a Europa i un altre que plantegi una rupturd’arrel amb les polítiques de la Unió Europea, les desigualtats lligades a la Troika i el capitalisme que ens assetja.

El qui i el com és el més complicat i tothom té les fórmules i les cartes que s’aniran jugant, però sens dubte, per la majoria social d’aquest país, el millor seria arribar a la ruptura amb l’Estat amb dues forces que es disputin l’hegemonia i que no estiguin ancorades a la dreta sinó ben el contrari. Això també depèn de tots. I el millor de tot és que és possible. La majoria social hi és.