Markina, Caniles, Celrà i Podemos

Publicat l’1 de novembre a CatalunyaPlural

Markina-Xemein, a la provincia basca de Biscaia (4969 habitants). La situació de bloqueig per part de l’Estat amb el conflicte basc és una evidència. ETA, desestructurada, disposada a fer el pas definitiu; Bildu, en creixement; els partits estatals, en franca decadència i Rajoy sense moure peça: dispersió de presos, Arnaldo Otegi a la presó i converses aturades en tots els àmbits. La societat basca, però, segueix avançant, la pau és una realitat (especialment per un costat), els consensos per l’autodeterminació creixen i es fan majoritaris. I irromp Podemos. També com a força clau a Navarra. Una alternativa discursiva clara, nítida i que pot fer girar la truita en un any. El debat sobre l’autodeterminació al País Basc continua en un pla teòric, inicial, amb múltiples fronts previs per desenvolupar i en aquest sentit un impuls de Podemos a tot l’Estat podria ser clau de volta. Una tramuntanada que serviria per començar de nou la partida, amb confiança i voluntat de resoldre el conflicte i posar unes primeres bases d’exercici del dret a decidir del poble basc. Si ETA ha deixat les armes, la irrupció de Podemos hauria de ser presumptament la fi de l’immobilisme de l’Estat.

Caniles, a la provincia de Granada (4755 habitants). Poble andalús on el bipartidisme sempre ha estat un fet i ha tendit cap al PSOE. Avui aquest sistema està en crisi. No només el cas dels ERE, sinó l’estructura i el consens que fins avui existia al voltant dels pactes de l’oblit de 1978. La desconfiança en les elits és total i lògica. L’embolcall es fon i la necessitat d’una alternativa democràtica que porti a les majories socials a governar és quasi tant necessària com quan Franco moria. I tot acompanyat per les desigualtats sistèmiques i les polítiques que escanyen  fort des de la Unió Europea. I irromp Podemos. Llegint la conjuntura segurament com ningú. Amb l’espontaneïtat necessària i deslligada de qualsevol relat que faci “tuf” a transició i a règim. Canalitzant els sentiments, raons i propostes d’aquelles places de 2011 tot i desenvolupar un projecte molt més de dalt a baix que el que llavors es plantejava. Apostant per la tàctica de forma clara. Esperem que partint d’una bona estratègia. Un trampolí que s’enfila i s’enfila. Una nova eina per desterrar les elits del règim. Plenament efectiva i vàlida, al meu parer. Internacionalisme.

Celrà, a la vegueria de Girona (4914 habitants). 7 autocars a la V de l’11 de setembre de 2014. Diversos nuclis actius de l’independentisme. Allunyat de fa temps del bipartidisme dels 80 i els 90 en què CiU i el PSC s’ho “menjaven” tot a la comarca. Abraçats a l’independentisme i al dret a l’autodeterminació. La pràctica d’aquest exercici no la veuen més enllà de la primavera del 2015. És un camí recorregut des de fa, com a mínim, 4 anys i toca votar ara per anar més enllà d’un simple canvi de bandera. I irromp Podemos. Amb un nou discurs en el camp teòric essent un actor estatal. Cert. Per primera vegada una opció amb possibilitats de ser majoritària a l’Estat defensa l’autodeterminació en el debat de les idees. Benvinguda. Però aquí es queda. No avança. La seva proposta pràctica passa de nou per una reforma constitucional a dia d’avui sense data ni contingut. Llunyana. La teoria és impol·luta. La seva proposta per a Catalunya a la pràctica no. No és una solució al clam polític que milions de catalans han expressat als carrers en les mobilitzacions més grans vistes mai a Catalunya. Tampoc elaboren una crítica severa i reiterada a les decisions “antidemocràtiques” que prenen les instàncies inquisidores de l’Estat. No es mouen. I a Celrà creix la sensació que hi ha massa silenci. El fons no canvia.

Aquest és un simple exercici “ficcionat” portat a l’extrem, evidentment. Ni en aquests tres pobles existeix només el tema que he destacat en l’àmbit polític ni la realitat és així de simplificada.  Tots bevem també de fonts compartides. Tanmateix sí que crec que els tres exemples permeten veure que en la lògica de tres realitats polítiques diferenciades com són Catalunya, el País Basc i Andalusia, el fet de compartir un mateix Estat i, fins i tot, la voluntat de ruptura amb el règim del 78 no porta sempre a tenir les mateixes derivacions pràctiques de com dur a terme els teus propòsits. I és per això que Podemos té i tindrà una gran capacitat i potencialitat de respondre les necessitats que es plantegen a la gran majoria de l’Estat però no ho podrà ni sabrà fer a tot arreu.

I llavors a les minories nacionals, com sempre, els tocarà el rebre. Es canviï la Constitució o es faci un pacte d’Estat. Perquè som minoria. Sense una voluntat estratègica ni compartida en el camp teòric, de ben segur, però sí al cap i a la fi en el dia a dia de la praxis política. Els càlculs són els càlculs, els països són els països i cadascú té les seves agendes. Cadascú té el seu marc polític i és des dels respectius marcs on és pertinent fer política. Podemos ho fa en l’estatal, i d’altres ho fan en el català. Lògica pura que tensiona quan les realitats es creuen. Amb matisos i colors, com és habitual, però quan més aviat aquests marcs estiguin separats abans tindrem allò que ara en diuen una relació “win-win”.  Camp per recórrer. O així jo ho penso. Agradi o no, com deien a casa, no pots estar a missa i repicar.

Postdata: L’autor té la intenció d’escriure una segona part referent al País Valencià i les Illes i completar un enfocament de Països Catalans.