El final del relat “Rajoy” és a París i Atenes

Publicat a Media.cat (20 de gener de 2015)

L’espelma de la imatge dels líders Europeus sembla que s’apaga a poc a poc. La crisi s’endú quasi tot per endavant. Fins i tot, els potents equips de comunicació política que envolten les presidències de qualsevol Estat d’Europa. A excepció d’Angela Merkel, la majoria de primers ministres Europeus no han resistit els embats electorals després que la situació econòmica i la mala gestió democràtica els portés a un descens de la credibilitat pública i de suport popular. Els engranatges de periodistes, publicistes i dissenyadors ja no són suficients com en els anys de suposada bonança econòmica per fer perviure la burocràcia dels partits.

Això és precisament el que observem quan viatges com el de Rajoy a París (manifestació pels atemptats de Charlie Hebdo) o a Atenes (per donar suport al Govern grec), presumptament “bones” accions, acaben produint just l’efecte contrari.  O és que en altres moments, el deixar-ho tot per donar suport els francesos i a la llibertat d’expressió després d’un acte cruel com el de Charlie Hebdo i als grecs en un moment de dificultats no haurien estat perfectes exercicis de propaganda?  Avui, però, enmig d’aquestes transicions, la comunicació política està patint també canvis a una velocitat accelerada. Ja no n’hi ha prou en fer gestos ben valorats ara fa 10 anys perquè les càmeres, les xarxes i els ciutadans són presents arreu i la capacitat de qüestionar-ho tot és constant. Els discursos de dalt a baix ja no es fan tan fàcilment ni tenen la mateixa capacitat d’influència. O si més no, la mateixa capacitat hegemònica.

Un parell d’exemples recents ho mostren. En primer lloc, una de les imatges més difosa dels líders Europeus a París ha estat la d’ells junts, sols, formant com una legió romana enmig d’un carrer buit per qüestions de seguretat. Ells per un costat i tothom per l’altre. Ells vivint, doncs, en un món paral·lel. Lluny de la imatge de solidaritat i de suport, la imatge ha transmès un Rajoy (i alguns altres) desconnectat de les vivències de la gent, apartat i gens humà just després de l’assalt al setmanari francès. En segon lloc, la imatge de Rajoy abraçant el primer ministre grec, la persona que els ciutadans d’aquí més lliguen amb les retallades i la pobresa a Grècia. Sense ni tan sols saludar ningú més al país hel·lènic, ni fer tan sols ni un trist passeig, Rajoy s’endú una instantània que lluny de la solidaritat desperta precisament el contrari.  I és que, sens dubte, Rajoy i els seus camarades Europeus són víctimes avui d’una política de comunicació tan oficialista i encarcarada que fa que les accions “humanes” que diuen fer acabin provocant un efecte rebot. I a l’altre costat, Pedro Sanchez tirant-se amb paracaigudes. No va tothom una mica perdut?

Anuncis

Canviar el nom pot no canviar la cosa

Publicat al Catalunya Plural el 7 de gener de 2015

Benvingut 2015. Any de canvis. I també any d’eleccions. Municipals, estatals i, segurament, catalanes. Fa tan sols quatre anys, pocs dies abans de les eleccions locals d’aquell 2011, esclatava el moviment del 15 de maig, les places eren ocupades per milers de joves i la història saltava de raïl. Preníem consciència que érem molts i que ho volíem canviar tot. També ho faríem un any després amb la manifestació de l’11 de setembre de 2012 que posaria a pas ferm el moviment independentista, com a mínim a Catalunya.

Ha estat un període bicèfal. D’una banda, el capitalisme i els seus agents, la Troika, el FMI i els ministres de torn, entre d’altres, han radicalitzat la seva imposició de polítiques econòmiques que escanyen la majoria de la població. Ho han fet a l’ombra, en despatxos, lluny de les realitats i en aquesta deriva de l’especulació financera que enriqueix a pocs per empobrir-ne a molts més. L’enèsima expansió d’un capitalisme senil que ja no es preocupa ni de mostrar una falsa cara amable.

D’altra banda, aquest període ha estat també el d’un empoderament col·lectiu. Un exemple que conec per il·lustrar-ho és Girona on, si agafem aquests quatre anys, veurem que ha sorgit la PAH, una assemblea de drets socials, dos col·lectius feministes, dos centres socials, les cooperatives han crescut exponencialment i l’independentisme associatiu s’ha fet encara més fort. El carrer ha estat més viu que mai. Gairebé cada dia han coincidit actes de propostes per superar la situació econòmica i social plantejada per unes institucions avui segrestades. Una realitat que n’ha transformat moltes més. Una obertura d’ulls col·lectiva i solidària.

El 2015, però, ja sigui per any electoral o per un nou canvi de cicle es presenta excessivament marcat per les comtesses electorals. És una sensació compartida. Tota aquesta mobilització viscuda els darrers mesos està derivant en un debat permanent en les fórmules electorals per afrontar aquest any. Sens dubte, es tracta de discussions que cal afrontar però que semblen fer tornar al niu allò que ha habitat fora i que ha estat, en definitiva, el motor de canvi dels últims quatre anys. En aquest temps, l’esquerra ha pres el relat, la sinceritat, la iniciativa, els arguments i els ha transmès amb una fermesa que l’han fet recuperar la credibilitat dels seus postulats. Aquesta és una condició sine quan non perquè qualsevol projecte polític triomfi i, fins ara, anàvem bé.

Però la sensació compartida és que últimament el relat s’està desviant cap a una argumentació massa simple que tal com s’enlaira pot arribar a desinflar-se. Les eleccions com a únic terreny de joc, el “nosaltres” i el “vosaltres” sense aclarir prou qui és cadascun d’aquests actors com a única idea en els discursos i la seva derivada que si canviem les persones que gestionen ho canviarem tot cap a bé. I mal pugui pesar a alguns, no a mi, la història prou ens demostra que aquesta és una equació errònia, plena de variables necessàries però no suficients.

L’any del centenari del naixement d’en Quico Sabaté, de la Neus Català i de tants altres anònims que han combatut amb passió i ideals la repressió de l’autoritarisme volem que sigui any de victòries populars. Les hem anat sembrant i volem recollir-ne fruits però ens equivocarem si basem tota l’estratègia en les eleccions que ens vénen. Volem que la majoria social ordeni democràticament els nostres ajuntaments i les institucions. I per això, els comicis en clau de volta en la triple crisi del règim, democràtica, social i nacional, han de servir perquè les candidatures populars democratitzin els municipis, iniciïn un procés constituent lligat a la independència de Catalunya i, finalment, perquè no, col·laborin en la transformació de les realitats polítiques de la resta de l’Estat. Ara bé, ja que arribem a un cicle de transicions no ocupem simples despatxos sinó que fem-ho mentre continuem obrint carrers. O si més no, aquest és el meu humil desig per aquest 2015.

Cinc objeccions al Tren d’Alta Velocitat entre Barcelona i Girona

Publicat a Critic.cat el 3 de gener de 2015

Fa uns dies se sabia que la Generalitat i el Govern espanyol han acordat fer un baixador del Tren d’Alta Velocitat (TAV) a l’aeroport de Girona. Com ja és de costum en aquestes notícies la informació apareixia sense detalls que la concretessin. Ni data, ni pressupost, ni projecte. Tirar la pedra i amagar la mà. Malauradament, la notícia ni tan sols ha servit per obrir el debat necessari al voltant de què ha significat i significa la línia del TAV per a gironins i gironines, base imprescindible per saber quines haurien de ser les prioritats en la inversió ferroviària. Un debat que, per cert, els usuaris tampoc generem tant com seria convenient

A hores d’ara, les dades que proveeix RENFE de passatgers són de fa temps l’únic varem amb què les institucions valoren el funcionament del servei. La xifra de passatgers del tram Barcelona-Girona es va situar el primer semestre de l’any en aproximadament 330.000 persones i és, després de la línia que uneix Barcelona i Madrid, una de les més utilitzades de l’Estat. Així, a diferència d’altres indrets de l’Estat coneguts per la seva demanda quasi nul·la, tot fa pensar que el TAV Barcelona-Figueres ha estat una obra encertada, cabdal i necessària pel model ferroviari del país. Ara bé, i si agafem alguns elements més per agafar més perspectiva?

Estructura necessària? Les principals institucions i patronals del país han defensat l’obra des del seu inici. Per la seva banda, les plataformes ecologistes i/o pel decreixement ja n’eren crítiques abans de la seva construcció. La consideraven desproporcionada i gens prioritària. En aquest cas, però, no estaven soles; economistes com el professor de la UB, Germà Bel, gens “assenyalat” per la seva enemistat amb el “creixement” s’han mostrat contraris a prioritzar l’alta velocitat per àrees metropolitanes petites comparativament com la de Barcelona. Ho consideren una obra ineficient en termes econòmics. En perspectiva del Capital, per entendre’ns.

Tot a un postor. Els milers de milions d’euros gastats en aquesta infraestructura han hipotecat, sens dubte, la inversió en la resta de línies ferroviàries que recorren el país i les comarques gironines. Avui, la línia de Barcelona a Puigcerdà va a la mateixa velocitat que fa 70 anys i la de Portbou a Barcelona ha allargat el seu temps de trajecte entre Girona i la capital catalana respecte els avenços de fa 20 anys. Jugar-ho tot a una carta.

Model caduc. L’obra del TAV és filla d’un model recurrent en la “democràcia espanyola” i de les obres fetes en els últims 20 anys. Obres megalòmanes, poques butxaques plenes i la llengua catalana com a càrrega. En primer lloc, l’estació del TAV de Girona és el paradigma de fer anar ciment com qui amassa farina per fer pa. Un projecte mai acabat que havia de ser una autèntica revolució pel transport de la demarcació i que ha quedat com un enorme espai buit ple d’humitat on hi circulen 20 trens al dia. Fum, fum i fum. En segon lloc, una obra d’ADIF externalitzada a les grans constructores privades de l’Estat que feta l’obra se’n renten les mans i la responsabilitat. Negoci fàcil, especialment si no sabem on el tributes. I, finalment, un servei més que veu el català com a càrrega i que quan falla la megafonia automàtica abandona l’ús d’una llengua oficial. Sempre la “secundària.”

7 d’anys d’obres. Els barris de La Devesa i, especialment de Sant Narcís de Girona fa 7 anys que malviuen amb l’obres de la construcció del Tren d’Alta Velocitat. Aquesta realitat ha dividit la ciutat en dos durant molts de mesos i ha deconstruït bona part del teixit comercial, lúdic i social d’aquestes zones. 2 anys després de la inauguració oficial, les obres són lluny d’acabar i ara, lluny dels focus mediàtic, segueixen a ritme alentit. Unes obres que, cal recordar, brillen per la seva mala qualitat. Aquesta tardor l’estació de Girona ha quedat inundada després d’unes pluges intenses típiques de temporada i a Figueres alguns veïns també han denunciat problemes de drenatge des de l’arribada del Tren d’Alta Velocitat. Mentrestant, la línia de tren regional sobrevivia sense alternacions.

El territori sempre cedeix. I tot, com sempre, a canvi de sacrificar el territori. Viaductes, ciment i barreres arquitectòniques pròpies de qualsevol Tren d’Alta Velocitat enmig de camps i boscos a les comarques. L’ús d’aquestes terres difícilment el canviarem. L’estampa, tampoc. El Canigó o l’Albera de fons amb un afegit a la vista. En nom del progrés i dels beneficis econòmics. Qüestió de balances.

La política dels Governs s’entén millor amb perspectiva. Quines han estat les prioritats i en quins àmbits s’han posat els accents. En els darrers 10 anys en el sector ferroviari l’aposta ha estat clarament el TAV agafant més del 90% d’inversió tot i representar menys del 20% dels usuaris. Avui veiem que la decisió presenta èxits com la xifra de passatgers amb reducció de preu inclosa però presenta clarobscurs. Tanmateix, la memòria no es reivindica i ja ni tan sols recordem els noms de qui va prendre les decisions. Multiresponsabilitat anònima. Ells continuen com sempre. La majoria vivim i en patim les conseqüències. Bé, i alguns ho fem, pocs i privilegiats, enfilant-nos sovint a l’AVANT que, per cert, no pot superar els 200 quilòmetres per hora. Ara ja sabem què vol dir a alta velocitat.