Puigdemont, Torramadé i el transfuguisme polític

Corria el 2003 i Eduardo Tamayo i Maria Teresa Sáez van deixar el grup parlamentari del PSOE a la Comunitat de Madrid per passar al Grup Mixt des d’on van forçar unes noves eleccions que van permetre al PP governar amb la majoria que no havia obtingut anteriorment. Aquell cas de transfuguisme va ser un escàndol mediàtic del moment, un petit terrabastall i conjuntament amb d’altres casos menys “espectaculars” van provocar lleis i acords contra el transfuguisme polític. Aquests esdeveniments, com d’altres que mostren una pèssima cultura democràtica, s’han mirat massa sovint amb condescendència des de Catalunya. La idea “això és propi de la cultura de l’Estat, però no de la dinàmica política catalana” s’ha anat repetint com un mantra també en aquest cas.

Ai las. Però què passa si mirem en el nostre entorn més proper? I si ho fem aquest 2015? Doncs veurem que tant a Salt com a Girona tenim un greu problema de transfuguisme polític i un partit, que és CiU, a qui sembla agradar-li flitrejar-hi. Amb què? Doncs amb una pràctica que altera de forma èticament reprovable allò que democràticament han situat les urnes. A Salt, tot just després del primer ple l’any 2011, dos dels regidors de la feixista Plataforma per Catalunya van passar al Grup Mixt i des de llavors el senyor Torramadé ha governat amb tranquil·litat gràcies als vots favorables d’aquestes dues persones. Al carrer s’hi diuen moltes coses. I no són pocs els que afirmen haver escoltat per boca dels mateixos regidors escindits que la jugada havia estat pactada abans de les eleccions amb el propi Torramadé. Pudor de socarrim.

I a Girona? Doncs no ens quedem curts. El mandat ha estat mogut en molts dels grups municipals, tres dels quals han perdut regidors per anar-se’n al Grup Mixt: el PP amb en Carles Palomares, la CUP amb en Carles Bonaventura (exercici d’autocrítica necessari) i el PSC, amb la Glòria Plana i després amb 5 persones més de MÉS. Tots els casos han succeït de forma similar. Els Carles i la Glòria dient que deixen el grup (i el programa) per defensar principis però al cap de ben poc tots tres s’han afegit a la pràctica de donar els seus vots a Convergència i Unió atorgant-li la majoria dins el ple. Una majoria que la ciutadania no els va donar fa quatre anys. Tela. Mentrestant, en Puigdemont fa d’alcalde sense buscar complicitats amb cap més grup polític. Pluralitat a dojo. Tot molt propi d’una societat moderna. Ironia fina.

Però si aquesta pràctica és dubtosa en sí mateixa, l’alcalde ha decidit acabar de reblar el clau. A la llista electoral que presenta per governar la ciutat per aquestes eleccions hi ha inclòs tant la Glòria Plana com en Carles Bonaventura i qui sap si a l’últim moment hi veurem també en Carles Palomares. És a dir, més enllà de la nul·la confiança que puguin generar dues persones que s’han mogut per interessos tant individualistes, resulta que CiU no només ha governat gràcies al transfuguisme sinó que a més el premia oferint-los un lloc en un possible govern municipal. Esteu convençuts que aquest és un model vàlid ara que just volem fer el pas per assolir la independència i capgirar-ho tot d’arrel? A mi, personalment, em sembla que l’aposta de CiU pel transfuguisme i el suport del PP (donarà per un altre article) durant els últims quatre anys a Girona i Salt ens demostra que lluny dels cants de sirena som davant una aposta per mantenir les mateixes polítiques i maneres que ens han conduït a aquesta enorme crisi democràtica i social. Com si les places no s’haguessin omplert. Com si no calgués tornar la democràcia a la democràcia.

És hora de posar fi als Tamayo, Bonaventura, Plana i sobretot a aquells que se n’aprofiten per perpetuar-se al poder i dotar-se de majories que el poble no certifica. Canvi, canvi i canvi. Ha arribat el moment de fer net i deixar que corri l’aire. Ha arribat el moment que la transparència i els compromisos d’una ciutat justa, democràtica i sense opacitat s’apoderin de la Plaça del Vi. És cosa de tots i totes.

Pobresa enquistada, cofoisme a l’Ajuntament

A l’alcalde de Girona li agrada començar els plens municipals explicant les xifres de l’atur amb una interpretació positiva. Que si ara estem millor que just fa dos anys tenint en compte que a l’hivern es destrueix ocupació. Que si agafem la perspectiva dels últims quatre anys ja podem dir que ens allunyem del pou. Que si al febrer del 2015 tenim “només” 7154 aturats a la ciutat i hem reduït en 900 persones el màxim històric de fa tres anys. I així anar fent. Escoltar-lo fa que recordis aquell Rajoy que passi el que passi diu que ja estem sortint de la crisi.

Ara bé, segur que podem fer lectures de la realitat positives quan tenim més de 7000 gironins i gironines a l’atur? Segur que ens hem d’esforçar a fer un relat optimista de la situació social de la ciutat quan els joves formats emigren buscant feina a l’exterior (una salutació a tots els amics/gues en aquesta situació), la pobresa és una realitat per més d’un 25% de la població i els espais benèfics i els serveis socials van desbordats? Segur que no podem acceptar d’una vegada per totes que durant aquesta legislatura l’equip de govern no ha estat capaç de fer res més que seguir la corrent i esperar amb els braços plegats que un Estat en fallida i un mercat hiperventilat posessin solucions que ni tan sols cerquen?

És hora de canviar de via. L’aposta de l’equip d’en Carles Puigdemont no és vàlida per a les classes populars de la ciutat. No podem restar quiets com estaquirots davant l’onada privatitzadora i classista d’aquesta fase superior del capitalisme. Ja n’hi ha prou d’acceptar com a “normalitat” que milers de persones de la ciutat estiguin patint els efectes de la pobresa energètica mentre l’Ajuntament és incapaç de liderar cap actuació contra les multinacionals de l’energia, garantir l’habitatge o fer transparent una simple comissió per saber com s’han gestionat els milions d’euros que hem pagat per l’aigua que consumim. La Girona que emociona ha de ser aquella en què l’Ajuntament lliuri aquesta batalla de forma activa. No pas esperant mans invisibles que s’han mostrat miratges. Ni tampoc polítiques “caritatives”. Ara és l’hora d’impulsar propostes actives, transformadores i atrevides. Ha arribat el moment de fer una aposta estratègica per fomentar l’economia social, cooperativa i el tercer sector, de diversificar el model econòmic i no basar-ho tot en la carta precaritzadora i volàtil del turisme, de la municipalització dels serveis, de fer front a les grans companyies i solucionar els problemes essencials de milers de gironins que afronten la misèria a què els aboca cada dia el sistema capitalista.

Quants ciutadans estarien d’acord amb les paraules “optimistes” de l’alcalde quan comença cada ple si les escoltessin a casa seva? Una minoria. La situació crònica de crisi que vivim invaliden les receptes antigues o les bones paraules quan comença un ple. No som a missa de diumenge. Ara és el moment d’agafar la paella pel mànec, de posar un pla sincer, lliure, sense crèdits amb ningú dels qui viuen del negoci de la crisi, de la mà dels actors socials que transformen, col·laboren i treballen per acabar amb les desigualtats. Aquest és el camí. O si més no, aquest és un camí que no es resigna a acceptar com a normal la situació actual. Un model que busca una transformació d’arrel i un apoderament social que situï gironins i gironines camí d’una societat justa. El nostre camí. El camí comunitari.

Iniciativa independentista (24 de maig)

Passejant per Girona pots percebre que, com a la resta del país, les preocupacions i les ganes de canvi són una realitat latent. Amb matisos, és clar, però en definitiva, un anhel compartit que qualsevol actor polític de transformació no pot obviar. Una primera constatació és la voluntat de recuperació de la sobirania econòmica davant l’estafa organitzada del sector financer de la mà dels governs que ens han atemorit amb onades de retallades. La PAH, la Xarxa pels Drets Socials, les entitats d’ajuda mútua i molts altres actors fa temps que mobilitzen centenars d’afectats i de persones compromeses que reclamen capgirar el robatori sistèmic perpetrat per especuladors i elits adinerades.

Aquesta demanda va lligada de mans i peus a un aprofundiment en la participació i la transparència en la gestió pública. Per cert, l’àmbit en el qual el nostre Ajuntament va a la cua de l’Estat segons les estadístiques de Transparency.org. Una pràctica que ha estat suspesa reiteradament per CiU i també pel PP i de la qual el Tripartit tampoc no havia estat capaç de treure’n bones notes anteriorment. Un autèntic drama de gestió i de gestors que ens mostren que el camí del canvi no pot ser mai mirar enrere i buscar solucions ancorades en dinàmiques del passat. Una idea que prou semblen haver entès la majoria de votants i part dels quadres del PSC que fugen a corre-cuita de l’enfonsament del que havia sigut un gran transatlàntic. Avui, el PSC a la ciutat de Girona juga ja un paper testimonial.

Una fugida que podria no ser l’única aquest 2015. I és que, sens dubte, la tercera pota del canvi passa per la independència. L’oportunitat de construir un nou subjecte polític que trenqui amb les estructures piramidals, quasi feudals i insostenibles de l’Estat. Garant de drets i llibertats, un contrapés al capitalisme salvatge i un suport en la consecució del benestar de totes les persones que viuen a Catalunya. Als Països Catalans. I aquesta setmana, un actor polític, que havia estat motor de canvi, ha decidit deixar passar el tren de la plena llibertat per a Catalunya. Ho explicaven molt bé els companys Joan Olòriz i, especialment, Raül Romeva en dos articles en els seus blocs. Iniciativa per Catalunya-Verds ha decidit apostar per reforçar l’Estat espanyol i obviar els 2 milions de catalans que es van mobilitzar l’11 de setembre, els milers de Gironins que ens vam desplaçar a Barcelona i que vam omplir de SÍ-SÍ les urnes el 9 de novembre.

Sens dubte, una mala notícia. Tant pel partit històric de la socialdemocràcia ecologista com pel conjunt del país. Però la reacció ciutadana no hauria de fer-se esperar. Un 45% dels votants d’ICV pensen com Romeva i Olóriz, segons les enquestes. Si Iniciativa no està disposada a defensar la independència, molts altres actors hem decidit fer-ho. Amb conviccions democràtiques i posant els Ajuntaments a disposició del que decideixi la ciutadania. I en un any com aquest, amb un plebiscit sobre el model social, la transparència i l’alliberament nacional com serà el de les eleccions del 24 del maig, fora bo que cap independentista es quedés a casa i desaprofités l’ocasió d’apostar pel triple canvi. Un canvi que, com dèiem al principi, no pot ser únicament un canvi de bandera.