Passejant per Girona pots percebre que, com a la resta del país, les preocupacions i les ganes de canvi són una realitat latent. Amb matisos, és clar, però en definitiva, un anhel compartit que qualsevol actor polític de transformació no pot obviar. Una primera constatació és la voluntat de recuperació de la sobirania econòmica davant l’estafa organitzada del sector financer de la mà dels governs que ens han atemorit amb onades de retallades. La PAH, la Xarxa pels Drets Socials, les entitats d’ajuda mútua i molts altres actors fa temps que mobilitzen centenars d’afectats i de persones compromeses que reclamen capgirar el robatori sistèmic perpetrat per especuladors i elits adinerades.
Aquesta demanda va lligada de mans i peus a un aprofundiment en la participació i la transparència en la gestió pública. Per cert, l’àmbit en el qual el nostre Ajuntament va a la cua de l’Estat segons les estadístiques de Transparency.org. Una pràctica que ha estat suspesa reiteradament per CiU i també pel PP i de la qual el Tripartit tampoc no havia estat capaç de treure’n bones notes anteriorment. Un autèntic drama de gestió i de gestors que ens mostren que el camí del canvi no pot ser mai mirar enrere i buscar solucions ancorades en dinàmiques del passat. Una idea que prou semblen haver entès la majoria de votants i part dels quadres del PSC que fugen a corre-cuita de l’enfonsament del que havia sigut un gran transatlàntic. Avui, el PSC a la ciutat de Girona juga ja un paper testimonial.
Una fugida que podria no ser l’única aquest 2015. I és que, sens dubte, la tercera pota del canvi passa per la independència. L’oportunitat de construir un nou subjecte polític que trenqui amb les estructures piramidals, quasi feudals i insostenibles de l’Estat. Garant de drets i llibertats, un contrapés al capitalisme salvatge i un suport en la consecució del benestar de totes les persones que viuen a Catalunya. Als Països Catalans. I aquesta setmana, un actor polític, que havia estat motor de canvi, ha decidit deixar passar el tren de la plena llibertat per a Catalunya. Ho explicaven molt bé els companys Joan Olòriz i, especialment, Raül Romeva en dos articles en els seus blocs. Iniciativa per Catalunya-Verds ha decidit apostar per reforçar l’Estat espanyol i obviar els 2 milions de catalans que es van mobilitzar l’11 de setembre, els milers de Gironins que ens vam desplaçar a Barcelona i que vam omplir de SÍ-SÍ les urnes el 9 de novembre.
Sens dubte, una mala notícia. Tant pel partit històric de la socialdemocràcia ecologista com pel conjunt del país. Però la reacció ciutadana no hauria de fer-se esperar. Un 45% dels votants d’ICV pensen com Romeva i Olóriz, segons les enquestes. Si Iniciativa no està disposada a defensar la independència, molts altres actors hem decidit fer-ho. Amb conviccions democràtiques i posant els Ajuntaments a disposició del que decideixi la ciutadania. I en un any com aquest, amb un plebiscit sobre el model social, la transparència i l’alliberament nacional com serà el de les eleccions del 24 del maig, fora bo que cap independentista es quedés a casa i desaprofités l’ocasió d’apostar pel triple canvi. Un canvi que, com dèiem al principi, no pot ser únicament un canvi de bandera.
"Tothom és amo del que pensa i esclau del que diu" 