Pobresa enquistada, cofoisme a l’Ajuntament

A l’alcalde de Girona li agrada començar els plens municipals explicant les xifres de l’atur amb una interpretació positiva. Que si ara estem millor que just fa dos anys tenint en compte que a l’hivern es destrueix ocupació. Que si agafem la perspectiva dels últims quatre anys ja podem dir que ens allunyem del pou. Que si al febrer del 2015 tenim “només” 7154 aturats a la ciutat i hem reduït en 900 persones el màxim històric de fa tres anys. I així anar fent. Escoltar-lo fa que recordis aquell Rajoy que passi el que passi diu que ja estem sortint de la crisi.

Ara bé, segur que podem fer lectures de la realitat positives quan tenim més de 7000 gironins i gironines a l’atur? Segur que ens hem d’esforçar a fer un relat optimista de la situació social de la ciutat quan els joves formats emigren buscant feina a l’exterior (una salutació a tots els amics/gues en aquesta situació), la pobresa és una realitat per més d’un 25% de la població i els espais benèfics i els serveis socials van desbordats? Segur que no podem acceptar d’una vegada per totes que durant aquesta legislatura l’equip de govern no ha estat capaç de fer res més que seguir la corrent i esperar amb els braços plegats que un Estat en fallida i un mercat hiperventilat posessin solucions que ni tan sols cerquen?

És hora de canviar de via. L’aposta de l’equip d’en Carles Puigdemont no és vàlida per a les classes populars de la ciutat. No podem restar quiets com estaquirots davant l’onada privatitzadora i classista d’aquesta fase superior del capitalisme. Ja n’hi ha prou d’acceptar com a “normalitat” que milers de persones de la ciutat estiguin patint els efectes de la pobresa energètica mentre l’Ajuntament és incapaç de liderar cap actuació contra les multinacionals de l’energia, garantir l’habitatge o fer transparent una simple comissió per saber com s’han gestionat els milions d’euros que hem pagat per l’aigua que consumim. La Girona que emociona ha de ser aquella en què l’Ajuntament lliuri aquesta batalla de forma activa. No pas esperant mans invisibles que s’han mostrat miratges. Ni tampoc polítiques “caritatives”. Ara és l’hora d’impulsar propostes actives, transformadores i atrevides. Ha arribat el moment de fer una aposta estratègica per fomentar l’economia social, cooperativa i el tercer sector, de diversificar el model econòmic i no basar-ho tot en la carta precaritzadora i volàtil del turisme, de la municipalització dels serveis, de fer front a les grans companyies i solucionar els problemes essencials de milers de gironins que afronten la misèria a què els aboca cada dia el sistema capitalista.

Quants ciutadans estarien d’acord amb les paraules “optimistes” de l’alcalde quan comença cada ple si les escoltessin a casa seva? Una minoria. La situació crònica de crisi que vivim invaliden les receptes antigues o les bones paraules quan comença un ple. No som a missa de diumenge. Ara és el moment d’agafar la paella pel mànec, de posar un pla sincer, lliure, sense crèdits amb ningú dels qui viuen del negoci de la crisi, de la mà dels actors socials que transformen, col·laboren i treballen per acabar amb les desigualtats. Aquest és el camí. O si més no, aquest és un camí que no es resigna a acceptar com a normal la situació actual. Un model que busca una transformació d’arrel i un apoderament social que situï gironins i gironines camí d’una societat justa. El nostre camí. El camí comunitari.