Brunyols

A tothom qui m’ha fet créixer
Aquesta és una història feta de records i refugis.

El debat sobre quins brunyols eren més bons, els de Viladamat o els de Celrà, marcaven la meva Setmana Santa quan jo era petit. A Celrà el meu avi havia sigut confiter quan era jove i a Viladamat hi posaven l’essència de família de pagès que ho sap tot sense haver estudiat mai res més que la vida del camp, potser l’estudi més complex que qualsevol infant ben estudiat i urbanitzat podria afrontar avui en dia. La vista i l’oïda havia sigut el seu mecanisme d’aprenentatge i posaven els coneixements en pràctica acompanyats de les eines que el segle XX havia fet entrar dins les cases: el gas, l’aigua corrent, la llum,… així anàvem a finals dels vuitanta i a principis dels noranta del segle passat. Si més no, per les contrades on alguns corríem a la vora del Ter. La qüestió per mi, però, era menjar tants brunyols com fos possible i observar quins tardaven més a fer-se durs com una roca per decidir quins avis havien treballat més bé la massa i el gust. Un marrec que es creia el set-ciències dels brunyols. Ja ho veieu quins objectius més humils. I tot, tenint en compte que si aquell any ajudava uns o altres a fer brunyols la balança quedava decantada pel simple fet de voler-me mirar el melic.

brunyols

Aquesta és la tradició que més recordo de quan era petit durant aquests dies. Una setmana que llavors, més que Santa, significava vacances de l’escola mentre els pares continuaven treballant. I encara que alguns pensin que és impossible, la mainada sobrevivíem. I ho fèiem gràcies als més savis de tots. Si anava a Celrà ens escapàvem amb l’àvia Antònia a caçar quatre espàrgols per fer una truita per l’avi i els ajudava, o potser els destorbava, a fer quatre coses a l’hort promiscu de primavera. Si era a Viladamat, veia com l’àvia Llúcia seguia la consigna d’abstinència de carn marcada per l’església mentre la resta fèiem els ulls grossos a unes directrius que semblaven deslligades a l’aire progressista que es volia respirar en aquella casa. Això no impedia, però, que em fessin vestir de vint-i-un botons i anés amb l’àvia a beneir el palmó a l’església de Viladamat, espai social per excel·lència de les dones de poble durant molts segles. Mentrestant, l’avi ens esperava assegut amb el gos de torn sota el porxo mirant l’hort i els xiprers, les pomeres i el Montgrí.

Acabada la missa, l’àvia xerrava pels descosits amb d’altres viladamatenques i jo feia cares encuriosit amb tota aquella parafernàlia. Totes les dones em feien ganyotes i em deien com m’havia fet de gran. En vint minuts havien repassat totes les cases i els motius del poble, especialment d’aquells que no tenien ningú a la rotllana. Tots els noms em sonaven familiars però era incapaç de posar-los cara i casa a tots ells. Coses de no viure al poble cada dia. Després tocava visitar les gallines i els conills, jugar una estona a pilota i menjar un bon àpat. De tortell n’hi havia perquè el meu pare sabia que em feia tocar el cel, però no pas perquè fos tradició a Viladamat. A casa, el tortell es donava per Nadal que era quan els padrins i les padrines el compraven pels seus fillols. Tanmateix, el fet que hi hagués un petit a taula i que, al final, les dulces són llamineres, feia que tinguéssim tortell també per Rams. De fet, que fos el petit de tots els cosins ja s’havia notat amb qui eren els meus padrins. Per primera vegada a la família, els padrins no eren els avis sinó que eren amics dels pares. Tot un canvi de sistema per una família amb un bon peu a la tradició.

Després del dia de Rams i ja que tenia la sort de tenir una tia mestra me n’anava amb ells a Darnius on hi tenien una casa. Allà la vida era plenament menys espiritual i més vacacional entre jocs, lectures i televisió. Anàvem veient arribar la primavera i jo, que era el petit, deixava que el meu cosí gran m’expliqués alguns bàsics de la vida. Tot plegat passava mentre devorava una vegada i una altra els còmics de l’Eric Castel. Eren un parell o tres de nits i posteriorment tornava a Girona. I és que la meva mare feia el Sant sempre el segon cap de setmana  i el divendres vèiem – ho haig de reconèixer – amb certa admiració i des d’un balcó de la pujada de Sant Feliu, la processó de Setmana Santa. M’atreia molt aquell espectacle i aquell silenci forçat als carrers de Girona. M’entretenia buscant persones descalces per poder dir que no érem menys que a aquelles processons de patiment que es veien a la Televisió. La mainada, d’alguna manera, sempre vol espectacle i, per mi, veure algú descalç em provocava aquesta sensació de sorpresa i incomprensió que fascina a qualsevol marrec. 

Tots aquests records, que ara em semblen molt estructurals, no deixen de ser d’un període que, amb perspectiva, representa un espai temporal curt però segurament essencial en la nostra definició com a persones. La meva Setmana Santa d’infant, com la de moltes persones de la meva generació gironina amb parents al camp, era la de la cata de sensacions i vivències d’un món que s’anava esquerdant a poc a poc. Un món de pagès que barrejava la dolçor dels brunyols i la xocolata amb les essències d’un catolicisme a qui mai li ha agradat actualitzar les seves litúrgies. Poc a poc, i de forma natural, nosaltres anàvem creixent i ens quedàvem amb allò que ens semblava més lliure i divertit, els brunyols i la vida de poble, amb la seva gent, mentre ens apartàvem de grans dogmes irreconeixibles com els del catolicisme. No podíem anar més contracorrent: i és que d’alguna manera, la cultura tel·lúrica, de camp i no escrita que ens ensenyaven els nostres avis i àvies es va perdent mentre la religió, en canvi, així com el palmó i els vint-i-un botons, continuen sent el pa de cada diumenge de Rams. 

Anuncis