Guanyem. Cap fred. Cor calent.

A la gent d’Arbúcies i de Sant Pere de Ribes (i més). Picant pedra des del 1979.

Reflexionar en veu alta al voltant de Guanyem tres dies després de la seva presentació és si més no arriscat. D’un projecte que tot just acaba de néixer sempre és complicat treure’n conclusions que puguin ser sostingudes en el temps. I més en moments com els actuals en què en un mes pot arribar a plegar un cap d’Estat, un cap de l’oposició a l’Estat i el primer secretari del PSC. I tot mentre les enquestes apareixen com una nit de tempesta enmig d’un oceà i algunes veus parlen d’omissions properes de polítics com Duran i Lleida o, fins i tot, Artur Mas. Terrabastall institucional. Sens dubte. Made in 2014.

Tanmateix, sí que m’agradaria apuntar algunes idees, breus, esquemàtiques sobre com està removent el panorama la impugnació feta per Guanyem dijous passat en la seva presentació. A mode d’introducció, dos articles que em semblen imprescindibles per contextualitzar l’afer. D’una banda, l’entrevista que publica Eldiario.es a Ada Colau, portaveu de Guanyem. De l’altra, l’article finíssim de l’Andreu Barnils a Vilaweb que porta per títol, “El preciós Sí-Sí d’Ada Colau”.

Feta la introducció i les recomanacions, és hora d’apuntar quatre idees que aquest cap de setmana m’han estat rondant mentre pensava en Guanyem. Sempre, com dic, des de la distància de no ser una persona activa socialment a la capital catalana però mirar-ne amb atenció tot allò que hi passa. Especialment en l’àmbit polític.

– Guanyem em sembla un artefacte amb una potencialitat immensa per revolucionar Barcelona. Aquest és un fet innegable. Compta ara mateix amb actius i un context que li permeten fer arribar un missatge anticapitalista, de ruptura democràtica a nivell municipal i sobretot de constitució i govern de noves institucions comunitàries al servei de la immensa majoria.

– Guanyem beu  de dues pocions efectives que representen el millor de les apostes polítiques de l’esquerra en els darrers anys i, evidentment, no parlo del govern Tripartit. Penso en el municipalisme de base i rupturista sostingut en el llarg silenci per les Candidatures Alternatives del Vallès i per la CUP a desenes de municipis així com la força dels moviments socials bastits en l’antagonisme institucional (PAH, cooperativisme, centres socials creixents arreu del país i, perquè no, el pòsit de places del 15M) . Fins i tot, m’atreviria dir que Guanyem neix també gràcies a les transformacions que el moviment popular independentista ha aconseguit en la cultura i acció política catalanes des de les consultes del 2009/10. De fet, i és bo, la proposta de compromisos que fan recull molt més aquesta herència política de l’esquerra rupturista que no la pràctica de l’esquerra institucional des de la Constitució de 1978.

– Guanyem, però, també presenta dubtes sobre la gestió de la seva proposta política en clau més organitzativa, interna i democràtica. És a dir, a dia d’avui la decisió d’impulsar el projecte de dalt cap a baix, amb 30 persones conegudes que presenten “la via efectiva” i no fer la proposta des de baix forjant l’estructura a poc a poc genera dubtes en l’àmbit de saber com, qui i per què es prendran les decisions dins de Guanyem. Dit d’una altra manera, com s’articularà aquest nou actor que s’ha presentat no només per influir políticament sinó per governar Barcelona sense caure en els errors que han practicat altres forces polítiques en els últims temps? És aquest fet, el recel cap a un excés de personalisme i dirigisme que pugui dur a antigues aliances i pràctiques de política que no siguin netament transformadores així com, de sobte, centrar totes les energies en la via institucional (i no la por a Ada Colau com insinua Joan Olóriz) la que ha aixecat més recels entre part de l’esquerra i els moviments socials. Interpel·lacions que, vist l’exemple de Podemos amb la seva gran capacitat de mobilització electoral però les seves mancances en l’empoderament des de la base, semblen, d’altra banda, prou lògiques.

– Punt a part mereix l’eix nacional amb el qual una part dels garants de l’opinió pública han qüestionat el projecte Guanyem. L’Ada Colau va acabar amb aquest primer assalt en menys de 24 hores com bé explica l’Andreu Barnils en l’article que incorporo al principi d’aquest text. I ben fet va fer. Excel·lent. Ara bé, aquest primer assalt no treu que Guanyem Barcelona haurà de saber canalitzar l’eix nacional en el seu dia a dia i apostar clarament per la desobediència i per fer de Barcelona, la capital d’un nou subjecte polític nascut de les cendres de l’esfondrament del règim espanyol. Tot i que Guanyem no tingui la independència de Catalunya com a prioritat, la seva defensa, especialment passat el 9N, sí que haurà de ser impol·luta per poder continuar presentant-se com la candidatura que recull els anhels de la ciutadania. I més si les municipals del 2015 s’acaben convertint en la ratificació “constitucional” de la consulta del 9 de novembre.

Guanyem és doncs una impugnació general al taulell previst fins fa poc per les municipals de Barcelona de 2015. Una proposta que engresca, amb moltes potencialitats, però també amb algunes mancances que caldria que afrontés tant aviat com fos possible. Capítol a part mereix la interacció de Guanyem amb partits i moviments que ja existeixen, alguns que vénen desenvolupant propostes molt semblants des de fa temps i d’altres que ara diuen voler incorporar-s’hi. En aquest punt, que parlin les assemblees i decideixin. Mentrestant, benvinguts terrabastalls polítics que obliguen a exercir la política en la seva essència: cap fred per analitzar i debatre i cor calent per emocionar-se i decidir!

Monarquia. Legitimitats. Girona 2007-2014.

Corria el setembre de 2007 quan el rei espanyol d’aquell moment, Joan Carles I, va visitar Girona. La ciutat va viure aquell fet entre el somriure dels grans poders i de bona part del ple municipal, la indiferència i la indignació popular davant les retallades de llibertat de moviment i expressió d’aquell dia i la crítica més explícita d’uns centenars de persones que es van concentrar el matí al carrer Emili Grahit i a la tarda a la Plaça del Vi. Va ser en el transcurs d’aquesta segona concentració que l’Enric i en Met van realitzar una acció simbòlica consistent en cremar una fotocòpia amb la imatge de Joan Carles I i Sofia, una parella que des del seu pacte amb el dictador Franco han aconseguit convertir-se, segons la revista Forbes, en les 134 persones més riques del món.

L’endemà, l’anomenada “caverna espanyola” es movia, assenyalava, insultava i iniciava un procés de criminalització cap als dos activistes i, especialment, cap a l’independentisme català. Llavors, molts encara eren de l’Estatut de les meravelles. I els fets es van succeir de forma molt ràpida: l’Audiencia Nacional espanyola comença una investigació, els Mossos d’Esquadra hi col·laboren, els dos activistes han d’anar a declarar, els mitjans i la gran majoria de partits catalans giren la cara cap un altre costat, i 400 gironins/es responen al procés judicial solidaritzant-se amb els imputats cremant una fotocòpia similar a la cremada el 13 de setembre a la mateixa Plaça del Vi. I l’Audiencia hi torna. 20 persones més citades a declarar, totes a Madrid, en moments diferents per dificultar-ne la logística. En sóc un d’ells. Autobusos, furgonetes i milers de quilòmetres i hores de son robades. Però la resposta popular, no només a Girona sinó també en molts indrets dels Països Catalans, és espectacular. En un any, desenes d’actes, xerrades i concerts permeten denunciar el procés polític contra l’independentisme català per haver-se atrevit a “tocar” la monarquia aquella tardor de 2007 quan la immensa majoria li feien el joc en tots els sentits possibles. Fins i tot, molts republicans. Ho vam viure aquells mesos.

Un any després, havent patit la discriminació lingüística en territori “Audiencia”, la repressió i el maltracte de la policia espanyola i haver-hi deixat molts esforços, la campanya “Jo també cremo la corona espanyola” amb multiplicitat de complicitats va aconseguir que tots els solidaris siguéssim absolts (felicitat indescriptible) i que l’Enric i en Met fossin condemnats a petites multes que sis anys després continuen recorregudes al Tribunal Constitucional.

Si explico tot això no és només per fer un exercici de micromemòria històrica, sinó perquè aquest dijous, quasi set anys després, el rei espanyol tornarà a trepitjar la ciutat de Girona. Ara bé, el context és ben diferent. I no parlo tan sols, que també, que el rei és ara Felip VI, coronat el 19 de juny, el mateix dia que 300 anys abans les tropes del seu avantpassat Felip V cremaven i arrasaven ciutats com Xàtiva i Ondara al País Valencià. Avui en dia, la indiferència de la majoria de gironins i gironines, que s’ha pogut percebre aquests dies, és també un crit silenciós d’indignació davant la parafernàlia d’una corona que ha espoliat recursos públics, s’ha beneficiat dels privilegis reials per interessos estrictament privats com demostra el cas Noos o la fortuna del propi rei, i manté una impunitat política nascuda del corpus de l’herència del general i dictador Francisco Franco.

De fet, la monarquia espanyola, encapçalada ara per Felip de Borbó, és exactament el contrari, les antípodes, de totes les legitimitats que s’han anat bastint des d’aquell setembre de 2007 quan alguns presentaven l’Enric i en Met com a simples eixelebrats. En aquell moment no canalitzades, entre d’altres motius perquè totes les forces polítiques presents continuaven avalant el pacte constitucional nascut de les elits malgrat l’esforç de tants, les legitimitats populars tant a nivell social com nacional no havien estat guanyades amb la força que tenen avui. El procés cap a l’alliberament nacional, com a mínim al Principat de Catalunya, ha assolit victòries inimaginables fa set anys i és a punt de portar els catalans i les catalanes a decidir el seu futur en un referèndum. I en l’àmbit social, l’esmena a la totalitat del sistema econòmic capitalista així com de les estructures institucionals i econòmiques que el garanteix al nostre país compta avui amb el suport majoritari de la població gironina i catalana. És d’aquestes legitimitats, guanyades al carrer i a les quals els partits s’han hagut d’adaptar en només set anys, que neix la convocatòria d’aquest dijous “Cap pacte. Cap rei. El poble català decideix” que sortirà a les 20h de la Plaça del Vi de Girona. La convocatòria vol denunciar la presència de Felip VI a la ciutat però sobretot vol mostrar que el poble ha de poder decidir en tots els àmbits de la seva vida i bastir noves institucions comunitàries que siguin una palanca per la justícia i l’equilibri entre les persones que formem part d’un país que es vol lliure.

En perspectiva, les accions destituents del règim com aquella campanya “Jo també cremo la corona espanyola” eren vistes i analitzades com a estrambòtiques, minoritàries i poc adequades per qui escrivia les columnes del moment. Tanmateix, segurament aquella campanya com d’altres accions com”V de vivienda”, la Plataforma pel Dret a Decidir, el setmanari La Directa, la Plataforma No a la MAT o el Seminari d’Economia Crítica Taifa eren les expressions més clares de l’inici de destitució d’un règim i, conseqüentment, de la constitucionalització de noves pràctiques i realitats polítiques.

Dijous, doncs, cal que siguem molts, milers, a la ciutat de Girona per constatar que totes aquestes legitimitats continuen al carrer, l’espai més important d’exercici de la política. Mentrestant, n’hi haurà que rebran el rei amb honors i somriures, els vassalls, qui, malgrat els discursos de fireta, continuen ancorats en un règim que s’esfondra. Mal els pesi. O no. Fins dijous.

 

 

Dóna’m pit

“Quan vius el procés català des de la distància, te n’adones que no som capaços de valorar la força popular i la capacitat autoorganitzativa que tenim ara mateix al país”. Per mi és la frase del cap de setmana. A l’Scoop, a tocar de Tower Brigde a Londres, un conegut, català emigrat des de fa tres anys, em feia una reflexió totalment pertinent. I ho era, de pertinent, perquè a davant hi teníem 150 persones de la Colla Joves dels Xiquets de Valls, de totes les edats, que estaven aixecant un castell, magnífica expressió cultural, per reclamar el dret a decidir dels catalans, innegable expressió política. I a més de 1500 quilòmetres de casa.

Tot just feia 36 hores que havíem arribat amb la Colla a l’illa. Com sempre, un aterratge a prop de camps verds, milers, i cases unifamiliars arrenglerades que recorden les bones memòries d’Edimburg. Però en aquelles hores, i coneixent que situacions calcades s’estaven produint a Ginebra, París, Roma, Berlín, Lisboa i Brussel·les, el que ens passà és perquè sigui tingut en compte.

Desenes de catalans i catalanes expulsades del país, treballant i estudiant a Londres, organitzades a través de l’ANC per dinamitzar, conduir i fer el viatge de els Joves el més cordial possible. La colla somrient amb i per a tot. Posant facilitat rere facilitat i descobrint Londres mentre jo aprofitava uns minuts per escapar-me a veure el Museu de l’Espoli Britànic (aka Brithish Museum) i una llibreria crítica molt recomanable dita “Bookmarks”. El dissabte es resumia, però, amb un vespre preciós en un parc a l’Est de la ciutat. Hi coincidim amb els amics bascos que fan la cadena humana prèvia del Gure Asku Dago. Els ajudem. Ells ens ajuden. Sopem a la gespa del parc fins que es pon el Sol. Fraternalitat, somriure i convicció que aquest és un pas més per donar a conèixer un procés. La serenitat de la raó.

I arribem al diumenge on abandonem la serenitat per l’emoció. Centenars de catalans, d’anglesos i turistes reunits al centre de la ciutat per presenciar castells que reivindiquen la democràcia. Les converses amb la gent et certifiquen que la causa catalana ja no és desconeguda. Petites grans accions com la d’ahir hi han ajudat sens dubte. Els nervis hi són. Dins i fora de la pinya. Molts catalans se sumen al castell darrere d’unes samarretes clarividents de la Colla on hi diu “Dóna’m pit”. El primer castell carregat es converteix en un clam popular que fins i tot “espanta”, per inesperat, la pròpia colla castellera. Un matí fabulós d’activació, de presència de curiosos, d’explicació, d’assoliment a mitges d’un impacte internacional a través dels mitjans. En definitiva, un resum d’allò que ha vingut essent l’avenç del poble català: feina col·lectiva, generosa, somrient, amb perseverància i, massa sovint, poc reconeguda!

Donem-nos el pit i acabem d’alçar el castell.

ps: Avís: jo hi vindré amb la gent de la Joves de Valls 😉

Més és menys?

Article publicat a Media.cat

Aquest havia de ser un article crític amb la informació que ens ofereixen els mitjans de comunicació catalans. I ho serà malgrat no pugui estar de començar cridant i bramant que “TV3 no es toca” i que la lluita pel marc comunicatiu propi, públic i de Països Catalans és i continua essent una barricada que no podem abandonar.

I així ho penso encara que molts matins quan m’aixeco i miro mitja hora sencera de 3/24 per posar-me al dia de què i com tenim el panorama, em vingui sempre al cap si no ens estem excedint amb la cultura del “més, més i més”. És a dir, la mateixa cultura que ha portat al cataclisme social i a l’efervescència del capitalisme en el seu rostre més ferotge transportada al món de la comunicació.

Així, sembla que si a la Fira X, el corredor Y o l’esdeveniment Z no són més en quantitat de persones, recursos, vendes, assistents,… que els seus “competidors” d’espai en el temps, o que la seva edició anterior no puguin ser notícia. És evident que l’impacte quantitatiu d’una acció és un element a tenir en compte alhora de valorar-ne la notícia. I també ho és el fet que els departaments de premsa juguen i molt amb aquestes xifres (ningú se les creu a hores d’ara, i sinó observem les manifestacions, però es publiquen igualment).

Ara bé, no voleu dir que massa sovint aquest és l’únic o l’element central per valorar o presentar una notícia? Fixeu-vos-hi. Al 3/24, dilluns era dia de valoració del Saló del Còmic, de l’impacte dels creueristes a les botigues de Barcelona, del Rubicub, com a joguina més venuda de la història i tot sempre “més i més i més”. I el Temps de Flors, els que som a Girona, segur que sentirem més de la mateixa història. Números, números i números que, massa vegades, buits no volen dir res.

Fa anys que patim una recessió i una crisi capitalista i democràtica galopant, però el periodisme continua abrandant sempre el “millor que l’any passat”. Acríticament; sense buscar altres fórmules de presentar notícies que vagin més enllà d’unes xifres que popularment fa temps que són qüestionades i molt poc versemblants. És una fletxa de verí a la rigorositat dels mitjans. Potser, però, haurem d’expressar-ho 200.000 periodistes per  aconseguir que tots plegats hi comencem a reflexionar.

Que la campanya no segresti la política

Article publicat el divendres 9 de maig a Tribuna.cat

Vénen 15 dies que tornarem al vell relat de la política dels grans escenaris. Estem en plena campanya per les eleccions europees. Declaracions diàries dels mateixos. Poques novetats i relats marcats per les quotes dels partits.

Personalment, no tinc clar què faré el 25 de maig. El ventall és obert, però sí que tinc clar que ens equivocaríem si tots plegats ens aboquem simplement a la dinàmica electoral dels partits.  El 25 votarem (o no), però ens queden 16 dies on de feina, pels que no som els activistes de partit en aquestes eleccions, la majoria de catalans, ens en sobra. Exemples ràpids d’espais que conec, però senzills i fàcilment ampliables en aquesta construcció comuna que anem edificant aquest 2014.

Primer: un multireferèndum per reivindicar la participació política i la democràcia més enllà de les institucions. Segon: continuar participant en les accions per aturar desnonaments i denunciar l’estafa dels bancs de la mà de les PAH (Gràcies Ada). Tres: difondre les informacions poc sabudes i molt amagades al voltant de les opacitats de la Unió Europea i del seu funcionament lobístic i de seguidisme dels grans mercats.

Quatre: participar de les múltiples campanyes pel referèndum i la independència que el país està arriant amb una mobilització popular de dimensions que ens ha de dur a exercir l’autodeterminació el 9N. Cinc: defensar allò tant bàsic com les municipalitzacions del servei de l’aigua i l’accés als serveis de forma universal i pública. I sis, però no per això menys important, lluitar contra les opressions diàries nascudes del patriarcat i defensar l’alliberament de gènere i LGTB. 6 àmbits on poder posar forces aquests 15 dies i els mesos que mai s’acaben.6 àmbits a tenir presents sempre.

Vénen 15 dies que tothom pot quedar fart de la política de l’escenari. Però no ens confonguem, la política la fem diàriament i és un espai de tots i, especialment, perquè recuperem entre tots. Jo he deixat sis idees per anar fent, amb ganes, il·lusió i per reivindicar que les lluites anònimes, locals i sectorials poden acabar essent tant o més efectives que els grans mítings i les paraules que sentirem aquestes dues setmanes. I sinó mirem què ha passat amb les bales de goma. El 25 de maig serà un dia important, segur, però junts podem fer que la resta de dies ho siguin encara més. No deixem que ningú ens segresti cap paraula. Bona campanya.

Ara que ve el maig…

Avui som 26 d’abril. Ahir n’érem 25. 40 anys de la revolta popular dels clavells a Portugal i 307 anys de la derrota d’Almansa. Victòria i derrota en la història de les classes populars europees. Aniversaris que arriben en ple 2014, xifra quasi deïficada per molts catalans i catalanes. Any clau. Com ho devien ser aquell 1707 al País Valencià i el 1974 a la terra de “Grandola vila morena” (Llegiu l’amic David).  La pregunta sembla evident: com fer el com perquè enguany acabem el desembre repartint clavells i somriures al carrer i no abaixant el cap i amb una Xàtiva en cendres.

Com? Un com d’heterodòxia i permanent mutació però amb una estratègia molt clara que ara mateix és poc visualitzada per la majoria de la gent. L’exemple el teníem aquest Sant Jordi on molta gent expressava dubtes sobre els escenaris que s’obren i fins i tot es preguntaven si tot plegat haurà estat simplement una aventura literària. El camí, doncs, a punt d’iniciar el mes 5 de 12 d’aquest 2014, sembla poc acurat. Opac. I el pitjor de tot és que aquesta opacitat s’ha combinat amb el relat que l’acció popular als carrers no és necessària. Error polític.

Algú realment està convençut que la plena independència pot arribar amb una estratègia basada únicament (o això sembla) en unes eleccions europees amb poca participació, una sola mobilització, posem-hi l’11 de setembre i una consulta que alguns semblen voler dilatar o simplement ni fer? I tot mentre els aparells dels partits semblen més preocupats per les municipals del 2015 que per fer un cop de timó aquest 2014. Som conscients que aquesta suma no dóna el resultat desitjat? Malauradament, pensaran alguns. Afortunadament, pensarem d’altres. Perquè aquí parlem d’una autèntica V popular, de totes, que ens porti a un procés d’arrel tant democràtica que impossibiliti qualsevol pacte entre partits i elits.

I arribem a maig. Un mes en què cal canviar de rasant. De plantejament. Queden menys de 200 dies per la consulta que ha de servir per trencar amb l’Estat i car virar l’estratègia. Del passiu a l’actiu i no parlem pas d’un compte de resultats.  Si volem que el 9 de novembre sigui l’acció política més important que ha fet el poble català en 40 anys cal que activem l’engranatge popular des d’avui mateix. Amb l’empenta que veurem als carrers de València, amb el record d’aquell poble que enderrocava la dictadura portuguesa de Salazar, amb la força dels treballadors i treballadores que ens manifestarem dijous primer de maig, amb el multireferèndum i amb el dia a dia, de despertador a despertador. Despertant, de fet, consciències.

Un maig a raig que ens desperti, ens faci entendre que no podem jugar només una carta,  que som a 200 dies, que si no som nosaltres ningú ho farà per nosaltres, que n’hi ha molts que s’han quedat pel camí però que encara n’hi ha més que gaudiran de poder veure i viure aquest nou escenari. Constància, fermesa i convicció. I estratègia. I recuperar el ritme de pilota al nostre equip. Qualsevol dilatació serà el principi del pacte. I sinó, llegim la història.

 

 

24 hores en el món del NO

A en Jordi, un pencaire com pocs

Arribàvem a Atocha. Sol d’estiu i poques expectatives. Sabíem que el NO seria la tònica del dia. Madrid, com sempre, capital. Taxi, hotel, Congreso de los Diputados. Fortalesa del segle XIX. Policies que s’assemblen més als funcionaris descrits per Mariano José de Larra que al servei de proximitat teoritzat pel nostre segle. Circ del segle XXI. Voltes i més voltes. Llistes en què hi som i llistes en què no hi som. Edificio “nuevo” i edificio “viejo”. Periodistes. Molts periodistes. I una bossa amb xapes i fulls volants que portem la delegació d’Un País Normal. Atureu màquines. El policia considera que les xapes i els fulls volants no poden entrar a l’edifici del costat del de l’hemicicle, del dels lleons, per entendre’ns. Una estona de debat. Nosaltres, arguments. Ells, curts de mires. Requisat i ja ho recollirem a la sortida previ avís, és clar, a l’inspector en cap de l’operatiu.

Ja som asseguts a la sala Sagasta. O a la sala Cànovas. Ara no ho recordo. En tot cas, “referents” de la “democràcia” espanyola. A punt per escoltar en Turull, la Rovira i l’Herrera. Alguns bons arguments, malgrat els nervis i el moment. Especialment d’en Joan Herrera. També en trobo a faltar d’altres, d’arguments, però ja sabem que a les tribunes no tothom ho vol dir tot. I molt menys ho vol tot. La resposta ve ràpida, sense contemplacions i amb el NO més gran que podia existir. Ni matís, ni Constitución, ni patates amb vinagre. Passen l’apisonadora. Amb un públic comparable al del qualsevol camp de futbol anglès, Rajoy, Rubalcaba y Díez fan diferents papers de l’auca per cloure que ja podem manifestar-nos, votar, cridar, expressar, somniar,… que el que passi al nostre país només ho poden decidir ells. Mentalitat colonial. Ni tan sols el conjunt d’habitants de l’Estat poden dir-hi la seva; ho han de decidir ells i punt: les mateixes elits que fa 150 anys que condueixen la política espanyola. Hi posen paraules boniques. Poques, aquesta vegada. Juguen brut. Em recorden aquell “no és que no” que no ha convençut mai a cap nen, els més sincers, d’arreu del món. Ja s’ho faran.

Set hores de NO permanent barrejat amb insults, desqualificacions i un baix to democràtic a excepció de les formacions de les nacions perifèriques i d’Izquierda Unida, que va defensar la seva opinió sense que poguéssim sentir el seu secretari general. No en sabem el motiu.  A la zona de convidats, mentrestant, els NO també hi són. Menys transcendentals, però  moviment restringit, vigilància i recinte emmurallat. I a fora, crits de grups feixistes contra Catalunya. Les hores passen i allò cada vegada s’assembla més a una pel·lícula de Berlanga. I en aquest film hi són tots: Pepe Blanco, Manuel Chavez, els jovenets tecnòcrates que aspiren tan sols a conservar la feina encara que sigui a costa de perdre els principis,…

Sortim a les 23h d’allà. La sensació és clara: aquell edifici no ha estat casa nostra. Ni dimarts ni cap dia des de fa dècades. San Jerónimo representa el segrest de la sobirania. No només del poble català, com bé es va comprovar dimarts, sinó també del conjunt d’espanyols i d’espanyoles. És la reproducció en ple segle XXI d’un castell ple de nobles medievals. Lluny. Ben lluny. No en vull saber res d’allò. I m’esgarrifa pensar que els mitjans i les elits catalanes continuen demanant que es negociï amb allò. Fuig, siusplau. I anem fent via perquè la independència serveixi també perquè no reproduïm ni un d’aquests tics que vam tastar dimarts a Madrid.  Estic ben convençut que el cambrer que em va servir l’última canya prop del Teatro Real pensa exactament el mateix.

Quim, vine a Can Catoi.

Un bar de referència. Una església que identifiqui el poble. Un sector clau en l’economia local. Bona gent, un accent clar i particular i uns paisatges que et serveixin per “fardar” a través de la televisió. Això és la coctelera que fa anar l’equip d’en Quim Masferrer i que ha permès que “El Foraster” assolís un bon èxit en la seva primera temporada en horari de màxima audiència a Televisió de Catalunya. Aquesta setmana el programa ha fet una crida a proposar noms de pobles de menys de 1.000 habitants per la segona temporada.

La mateixa setmana m’han arribat bones noves d’amics i amigues amb qui fa temps que no comparteixo unes olives. Rostits per signar papers, panxes que es fan grosses i somriures que creixen. Notícies arribades amb la tramuntana i des de Viladamat. Benvingudes siguin.Tot plegat coincidència. O no, perquè aquestes no existeixen. La qüestió és que ràpidament he pensat que Viladamat es mereixeria un Foraster. I així ho dic. De bar, tenim, com a mínim, el de Can Catoi. D’església, una  de pròpia de la qual un llamp en va fer caure el campanar, d’economia, una pagesia que minva i múltiples serveis en un encreuament històric de les vies de l’Empordà, de bona gent a cabassos, l’accent, tal com raja i els paisatges, que s’enfilin al Puig Segalar.  I per si no en té prou, que busqui què hi ha passat els últims anys: i no parlo de la llegenda que explica que el rei Ferran va fugir des del Mas de Sant Feliu fins al Castell de Torroella, sinó de la creació d’una festa major única per part del jovent, de les polítiques alternatives a nivell municipal i d’un camp de futbol que fa enveja a la comarca. Quim, vine a Can Catoi, corxu. I per Festa Major. Enguany cau a principis d’agost. Serà un bon regal per aquesta generació que s’ha deixat la pell al poble i que aquests dies ens carreguen de bones notícies.

I si voleu col·laborar amb la petició, no cal que entreu a Change.org. Feu un tuit amb #QuimvineaCanCatoi i riurem una estona.

Tres actes al dia.

La política és percebuda com una acció col·lectiva llunyana per la majoria de catalans i catalanes. Ho diuen les enquestes i ho demostren les converses que es poden sentir aquests dies en calçotades, “pícnics” i passejades de cap de setmana. Res nou. Però m’empipa. I ho fa perquè segurament aquells que hi dediquem hores de forma voluntària, il·lusionats i creient en la força col·lectiva d’associacions, plataformes i partits no som capaços de superar el mur dels mitjans i explicar què és el que arribem a fer per transformar el nostre entorn. Sense Millet. Sense Montull. Sense Florentino Pérez, ni el Príncep, ni Barcenas ni els germans Pujol.

De fet, si observem les xarxes socials, la majoria som fins i tot còmplices d’ajudar a transmetre més “la monstruositat” d’allò que s’ha vingut entenent “per política de debò”. Massa sovint abandonem els detalls, la rutina, el relat d’allò que ens fa diferents. Perquè sí, parlo dels que entenem la política com un espai de treball de molts, on decideixen més i hi guanya tothom. O millor dit, hi guanya aquells que menys tenen. Redistribució. Col·lectivitat. Projecció d’alternatives. Arromangar-se per aconseguir-les.

I m’empipa que, per exemple, aquesta setmana no haguem sigut capaços d’explicar que la CUP de Girona ha participat en 22 actes en 7 dies. Tres actes al dia. Parlo de la CUP a la meva ciutat perquè la conec, però sé d’altres partits i especialment altres col·lectius que segueixen ritmes frenètics de pràctica política similars. I sé que el desconeixement no és conseqüència d’una manca d’implicació de la gent que és a davant del vaixell. Ans el contrari. És culpa de la incapacitat de molts d’explicar com estem fent política de forma diferent de com l’hem heretada als nostres pobles i ciutats. Perquè de política en fem, i en fem molta.

Reprenent l’exemple. Una setmana. Set dies. 168 hores en què a través de 22 actes, la CUP de Girona (i molts altres) han continuat fent política, molta lluny dels focus, però molt necessària. Impulsant espais de desobediència en comptes de reunir-se amb grans especuladors i venedors de fum, fent assemblees obertes per debatre sobre les eleccions europees, encartellades, treballs en eixos participatius per plantejar campanyes sobre “residus zero”, la ciutat republicana, una nova proposta econòmica municipal o un model de participació veïnal,  reunions de caire institucional, debats, actes i manifestacions feministes al voltant del 8 de març, participant del rebuig a la MAT i petites però formoses trobades de barri.

I aquest és el ritme de molts dels que fem política des de l’activisme, sense el moneder al costat, i amb l’única voluntat de farcir de justícia i llibertat els nostres carrers. I de somriures,  és clar.  Llàstima que sovint no ens recordem d’explicar-ho i deixem que especuladors, buròcrates i professionals del no predicar amb l’exemple se’ns apropiïn de la paraula. Perquè sovint oblidem (si em permeteu la lliure adaptació) que tot relat de política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres. Recuperem bolígrafs, llapis i llibretes i girem la truita. Com a mínim, que ningú expliqui la història (ni la política) sense la nostra veu.

Escrit una tarda de diumenge d’autocrítica. Benvinguda. Benvolguda.

(Rere)fons Santos Torroella

Recordo fa anys quan amb la família anàvem els diumenges a Viladamat i sempre ens en fotíem dels de Barcelona que es passejaven per les carreteres asfaltades i planes de l’Empordà amb gegantins 4×4 que els havien costat una milionada. Vèiem i veig ridícul gastar-se aquella “morterada” per un cotxe pensat per anar a muntanya i que a prop dels aiguamolls tan sols servia per vestir molt i aparentar vés a saber què. La qüestió, entenc, era semblar que havies ascendit un esglaó en l’escala social dels estiuejants al ben valorat Empordà. Una peça més d’una societat de façana que pocs anys després s’esfondraria com si es tractés de la casa de palla del conte dels tres porquets.

Molts anys després he recuperat aquella sensació. El motiu, però, no són els visitants de la plana, sinó un alcalde frustrat per ser-ho en època de crisi capitalista que busca sota les pedres la manera de ser recordat per algun motiu més que per passar-se mitja setmana al Parlament. Em refereixo a l’il·lustre de Girona qui, amb el suport dels companys de partit, del sempre aliat Partit Popular i de dues persones trànsfugues ha aprovat, fent ús del seu “vot de qualitat”, gastar-se una milionada d’euros en comprar el fons d’art Santos-Torroella. Un fons sobre el qual podeu trobar més informació aquí i que compta amb moltes peces d’art però ben poques d’una qualitat extraordinària que hagin captat l’atenció de gaire ningú. De fet, el fons i la inversió que l’acompanya, que puja a més de 5 milions d’euros, ha estat prèviament rebutjat per ciutats pioneres i referents en el món de l’art com Madrid i Barcelona.

Els seus arguments, expressats en un to molt agressiu divendres al ple, són la suposada activació econòmica que acompanyarà aquesta inversió i la referencialitat en el món de l’art que agafarà la ciutat de Girona amb aquesta adquisició. La mateixa que ha agafat en el món del cinema tenint el Museu del Cinema que pagarem durant uns quantes dècades més? pregunto jo. El debat és llarg i extens, però veig ambdós arguments molt i molt febles. L’activació econòmica hauria de ser quasi una obligació amb una inversió d’aquest nivell, però en aquest cas, no hi ha estudis que demostrin que el fons portarà més gent a la ciutat i que això de retruc farà millorar l’índex d’ocupació o la qualitat de vida dels gironins. Fum, vaja. I sobre la referencialitat cultural, aquesta adquisició és una jugada més de la política tradicional de comprar i comprar (amb recursos de tots) sense tenir encara definit quin és el pla estratègic de cultura de la ciutat i, molt menys, quin model cultural treballem pels propers anys. De fet, cal recordar que per no tenir, Girona no té ni un regidor de cultura amb condicions.

Però els disbarats de divendres no s’acaben aquí. Com a mínim hi ha dos episodis més que justifiquen perfectament recuperar un himne dels 80 per definir la situació (al final). D’una banda, el fet que aquells que es vanten d’impulsar el dret a decidir a nivell català s’aliïn amb el PP, una vegada més, per vetar una consulta democràtica per saber si volem que els recursos municipals es destinin a efectuar aquesta compra o no. Estem parlant d’entre 5 i 10 milions d’euros d’inversió en una ciutat que té un pressupost de 100 milions aproximadament i l’alcalde, que poc sovint és a l’Ajuntament i menys en els actes socials de la ciutat, decideix posar una mordassa a la boca de gironins i gironines. Esperpèntic. I més si tenim en compte que aquesta acció no sortia en cap programa electoral.

De l’altra, l’enèsim cas de transfuguisme que afavoreix la majoria d’una dreta que a les urnes s’havia quedat lluny de la majoria absoluta. És el cas de Carles Bonaventura que, traint el programa que va avalar quan es va afegir a les llistes de la CUP com a membre de Reagrupament i no fent cas a l’assemblea on es va decidir què votaria el grup municipal sobre aquest tema, va fer valer el seu vot per permetre la despesa de Santos Torroella. Ell, com anteriorment Carlos Palomares amb el PP, haurien de ser conseqüents amb les seves posicions contràries al programa que van avalar els ciutadans de la ciutat i deixar l’acta de regidors. Quedar-s’hi i aferrar-se a la cadira és precisament fer més gran l’escletxa de la desafecció política. Una xacra que tant en Palomares com Reagrupament deien voler combatre. Esperem que prediquin amb l’exemple i pleguin.  I si pot ser, que es comprin tots plegats un 4×4 i voltin per les carreteres. Potser així la necessitat d’aparentar els quedarà satisfeta.