Les municipals a la demarcació de Girona: canvi de paradigma?

Publicat a SentitCrític el diumenge 1 de febrer

Enmig de la voràgine electoral que es preveu per aquest 2015, el germà petit dels comicis electorals serà, segurament, el de les eleccions municipals. I més, si les agafem des de la perspectiva del territori i les localitats petites i mitjanes. Poc se’n parlarà més enllà de cròniques a la necessària premsa comarcal. En aquest sentit, em sembla interessant aportar una aproximació als resultats que hi va haver ara fa quatre anys a les comarques gironines i quines perspectives hi ha per aquest maig, quan, en època de transició com la que vivim, hi podrien haver alguns grans canvis.

Les eleccions del 2011: anàlisi general

Ara fa quatre anys, Convergència i Unió mantenia la seva força preponderant a les Comarques Gironines amb uns resultats que milloraven lleugerament els que havia tret el 2007. Així, la formació nacionalista obtenia quasi un 37% dels vots (33,20% quatre anys abans) i guanyava en129 municipis (102 amb majoria absoluta), que representen el 58,7% del total de municipis de la demarcació. Amb aquesta victòria indiscutible, CiU obtenia 926 regidors, 137 més que en els comicis anteriors i recuperava un paper quasi hegemònic que havia estat discutit alguns anys abans amb els tripartits locals. En el segon lloc, hi va haver un empat tècnic, ja que mentreEsquerra-AM va aconseguir obtenir 364 regidors superant per primera vegada el PSC-PM (351), els socialistes mantenien el segon lloc en nombre de vots (56.255) i en tant per cent (19,75%). Així i tot, l’inici del desmembrament del PSC començava a ser una realitat, ja que en una legislatura (2007-2011) havien perdut el 20% de vots i el 20% de regidors. Un descens que també va patir ICV-EUiA, formació que, degut a la incapacitat de mantenir i/o ampliar el que havien sigut les històriques Enteses de Progrés Municipal (EPM), es va quedar amb poc més de 14.000 vots i va passar de prop del 7% de vot a poc més del 5%. Finalment, pel que fa als partits tradicionals, elPartit Popular va mitigar parcialment la seva quasi nul·la presència a la demarcació arribant a superar el llindar del 5% dels vots i assolint 38 regidors, encara que sense tenir cap alcaldia a les seves mans.

D’altra banda, pel que fa a les candidatures més noves en el panorama polític, cal destacar la irrupció de la CUP, que va assolir representació quasi a tot arreu on es presentava, va obtenir 20 regidors i va arribar a quasi el 3% del vot total (0,5% el 2007). Solidaritat per la Independència(12 regidors i 1,1% del vot) o la feixista Plataforma per Catalunya (7 regidors i 0,8% del vot) van viure situacions de creixement similars, encara que amb menys força i presència pública que la candidatura rupturista.

Les eleccions del 2011: les capitals de comarca

Aquesta hegemonia de CiU a les eleccions es va traduir també en una clara victòria del partit conservador a totes les capitals de comarca, excepte a la Bisbal d’Empordà, on Esquerra va guanyar, seguida a poca distància del PSC. CiU és quasi més una marca electoral d’Unió que no de tota la federació en aquesta localitat empordanesa, fet que segurament explica la divergència respecte a la resta de casos. Així, CiU va aconseguir majories absolutes a Figueres, Banyoles,Puigcerdà i Ripoll i molts bons resultats, que li han permès governar, a Girona, Santa Coloma de Farners i Olot. En canvi, el PSC perdia dues de les capitals que havia pogut governar durant una bona colla d’anys com eren Girona i Olot, així com altres localitats importants (Salt, Roses…). De fet, tant els socialistes com Esquerra van patir en bona part d’aquestes ciutats una notable davallada de vots després d’haver obtingut grans resultats tant el 2003 com el 2007. La força de les dues formacions es va mantenir només en pobles grans, en el cas dels republicans (Sarrià de Ter, Vilablareix, Celrà…) i en les ciutats de la Costa Brava, en el cas dels socialistes (Palafrugell, Palamós o Blanes)

Les eleccions del 2011: Girona

Mentrestant, a la capital les eleccions del 2011 van significar un gir total a la dinàmica que hi havia des del 1979 (govern ininterromput del PSC) i des del 2003 (l’inici dels governs tripartits amb el suport d’Esquerra i ICV-EUiA). De fet, aquestes tres formacions van ser les que van patir un càstig electoral més fort, ja que el PSC va passar de 10 a 7 regidors, Esquerra, de 4 a 0, i ICV-EUiA, de 3 a 2. Aquest esfondrament el van aprofitar, d’una banda, les forces conservadores de la ciutat, amb increment notable de regidors de CiU (de 6 a 10) i el PP (de 2 a 3) i, de l’altra, la sorpresa de la jornada que va ser la CUP que, per primera vegada, va aconseguir representació al consistori amb 3 representants.

Aquests resultats han significat un canvi en la línia política de la ciutat, ja que han permès una aliança tàcita i continuada del CiU amb el PP, primer, i amb les restes d’un PSC trencat en bocins, tot seguit. Tot plegat ha afiançat un govern fort a la ciutat, malgrat la minoria convergent que sort n’ha tingut del suport de les opcions més tradicionals i conservadores. A l’oposició només s’hi ha trobat la CUP i ICV-EUiA.

Les eleccions del 2015: anàlisi general

Ara bé, si la realitat i la conjuntura del moment va portar l’any 2011 a afiançar el poder regional del nacionalisme conservador a les Comarques Gironines, cal veure on ens durà aquest 2015. Un any que arriba després d’una forta embranzida en l’eix nacional que ha provocat tibantors i fortes contradiccions dins de CiU, al mateix temps que enlairava opcions com Esquerra (va guanyar a les eleccions Europees a la demarcació) o la CUP, que va entrar al Parlament i a qui les enquestes a nivell català auguren un ascens significatiu. El fort moviment popular independentista, així com l’aparició d’un eix democràtic i social que qüestiona allò que queda del règim del 78, ha portat també a un descens accelerat de la valoració de partits com el PSC, CiU i el PP i a l’aparició de Podemos que, a dia d’avui, només té múscul per influir en ciutats com Girona, Figueres o Blanes.

Tot plegat, i més en l’escenari canviant i volàtil en què ens movem, podria significar que aquest maig el mapa electoral gironí canviés considerablement. En aquest sentit, malgrat la seva fortalesa local, el desgast de CiU podria portar a una situació més pròxima a un empat tècnic amb les candidatures impulsades per Esquerra que dificultés als nacionalistes superar la barrera del 50% dels vots al conjunt de la demarcació. Aquest fet, sumat al suport rellevant que puguin tenir candidatures més de base impulsades per la CUP (que ja ha afirmat que doblarà les de fa 4 anys), per Podemos o per ICV-EUiA/EPM dificultarà que CiU torni a superar les 100 alcaldies com va fer l’any 2011. Paral·lelament, és previsible que després de la divisió del PSC en tres (branca del PSOE, Més i Avancem), els resultats que pugui fer aquest partit o les seves escissions siguin bastant més discrets que en la legislatura anterior. Finalment, i referent al terreny espanyolista, Ciutadans sembla, per primera vegada, en disposició de disputar part del vot centralista que tradicionalment ha assolit el PP a les ciutats grans, únics municipis on ambdós partits tenen capacitat de presentar-se.

Les eleccions del 2015: les capitals de comarca

En aquest sentit, la conjuntura actual fa pensar que difícilment CiU tornarà a assolir victòries amb tanta diferència en la majoria d’aquestes ciutats com va fer el 2011. De fet, més enllà de Banyoles o Puigcerdà, on els resultats van ser tant espectaculars que la majoria absoluta obtinguda per la federació podria resistir l’envestida, a la resta de capitals es preveu un terreny de joc molt més disputat, sense majories absolutes a priori i que podrien portar l’esquerra a governar a través de la col·laboració multipartidista. Aquesta opció no reeixiria si es concretés l’aposta de Mas i, en part de Junqueras, de fer que Esquerra falqui governs de CiU. En tot cas, sí que el que sembla poc probable és que candidatures de base i alternatives com les de la CUP o les que puguin fer des del PSC estiguin capacitades per liderar l’alternativa en aquestes ciutats mitjanes, encara que la conjuntura podria portar els independentistes a fer uns grans resultats i, per tant, a condicionar qualsevol pacte de govern. Aquesta és, si més no, una situació que es podria donar a Figueres, Olot, la Bisbal, Banyoles, Santa Coloma de Farners o Girona.

Les eleccions del 2015: Girona

Precisament, a la capital tot fa pensar que es reproduirà a petita escala la dinàmica que es preveu per a tota la demarcació. Així, tot i el fet que l’alcalde Puigdemont ha tingut únicament com a oposició constant la CUP i ICV-EUiA en els últims quatre anys, és molt complicat que l’aritmètica el porti a millorar la seva victòria del 2011. Algunes enquestes internes dels partits apunten que Puigdemont podria mantenir els 10 regidors de l’actualitat, al mateix temps que Esquerra recupera el terreny perdut aprofitant la davallada previsible del PSC. Uns moviments que podrien donar-se en paral·lel en l’àmbit espanyolista, on el desgast del PP faria entrar per primera vegada C’s al consistori, o en l’àmbit de l’esquerra, on caldrà veure si la CUP aprofita l’embranzida nacional i si Iniciativa manté el seu electorat tradicionalment fidel.

En tot cas, no hi ha dubte que serà el resultat d’aquests partits el que acabarà de fer decantar la balança ja que si CiU queda lluny altre cop de la majoria absoluta (13 regidors) hi podria haver una alternativa de Govern que no passés per CiU ni pel PSC. Una opció que a hores d’ara encara sembla allunyada. Veurem com acaba.

El final del relat “Rajoy” és a París i Atenes

Publicat a Media.cat (20 de gener de 2015)

L’espelma de la imatge dels líders Europeus sembla que s’apaga a poc a poc. La crisi s’endú quasi tot per endavant. Fins i tot, els potents equips de comunicació política que envolten les presidències de qualsevol Estat d’Europa. A excepció d’Angela Merkel, la majoria de primers ministres Europeus no han resistit els embats electorals després que la situació econòmica i la mala gestió democràtica els portés a un descens de la credibilitat pública i de suport popular. Els engranatges de periodistes, publicistes i dissenyadors ja no són suficients com en els anys de suposada bonança econòmica per fer perviure la burocràcia dels partits.

Això és precisament el que observem quan viatges com el de Rajoy a París (manifestació pels atemptats de Charlie Hebdo) o a Atenes (per donar suport al Govern grec), presumptament “bones” accions, acaben produint just l’efecte contrari.  O és que en altres moments, el deixar-ho tot per donar suport els francesos i a la llibertat d’expressió després d’un acte cruel com el de Charlie Hebdo i als grecs en un moment de dificultats no haurien estat perfectes exercicis de propaganda?  Avui, però, enmig d’aquestes transicions, la comunicació política està patint també canvis a una velocitat accelerada. Ja no n’hi ha prou en fer gestos ben valorats ara fa 10 anys perquè les càmeres, les xarxes i els ciutadans són presents arreu i la capacitat de qüestionar-ho tot és constant. Els discursos de dalt a baix ja no es fan tan fàcilment ni tenen la mateixa capacitat d’influència. O si més no, la mateixa capacitat hegemònica.

Un parell d’exemples recents ho mostren. En primer lloc, una de les imatges més difosa dels líders Europeus a París ha estat la d’ells junts, sols, formant com una legió romana enmig d’un carrer buit per qüestions de seguretat. Ells per un costat i tothom per l’altre. Ells vivint, doncs, en un món paral·lel. Lluny de la imatge de solidaritat i de suport, la imatge ha transmès un Rajoy (i alguns altres) desconnectat de les vivències de la gent, apartat i gens humà just després de l’assalt al setmanari francès. En segon lloc, la imatge de Rajoy abraçant el primer ministre grec, la persona que els ciutadans d’aquí més lliguen amb les retallades i la pobresa a Grècia. Sense ni tan sols saludar ningú més al país hel·lènic, ni fer tan sols ni un trist passeig, Rajoy s’endú una instantània que lluny de la solidaritat desperta precisament el contrari.  I és que, sens dubte, Rajoy i els seus camarades Europeus són víctimes avui d’una política de comunicació tan oficialista i encarcarada que fa que les accions “humanes” que diuen fer acabin provocant un efecte rebot. I a l’altre costat, Pedro Sanchez tirant-se amb paracaigudes. No va tothom una mica perdut?

Canviar el nom pot no canviar la cosa

Publicat al Catalunya Plural el 7 de gener de 2015

Benvingut 2015. Any de canvis. I també any d’eleccions. Municipals, estatals i, segurament, catalanes. Fa tan sols quatre anys, pocs dies abans de les eleccions locals d’aquell 2011, esclatava el moviment del 15 de maig, les places eren ocupades per milers de joves i la història saltava de raïl. Preníem consciència que érem molts i que ho volíem canviar tot. També ho faríem un any després amb la manifestació de l’11 de setembre de 2012 que posaria a pas ferm el moviment independentista, com a mínim a Catalunya.

Ha estat un període bicèfal. D’una banda, el capitalisme i els seus agents, la Troika, el FMI i els ministres de torn, entre d’altres, han radicalitzat la seva imposició de polítiques econòmiques que escanyen la majoria de la població. Ho han fet a l’ombra, en despatxos, lluny de les realitats i en aquesta deriva de l’especulació financera que enriqueix a pocs per empobrir-ne a molts més. L’enèsima expansió d’un capitalisme senil que ja no es preocupa ni de mostrar una falsa cara amable.

D’altra banda, aquest període ha estat també el d’un empoderament col·lectiu. Un exemple que conec per il·lustrar-ho és Girona on, si agafem aquests quatre anys, veurem que ha sorgit la PAH, una assemblea de drets socials, dos col·lectius feministes, dos centres socials, les cooperatives han crescut exponencialment i l’independentisme associatiu s’ha fet encara més fort. El carrer ha estat més viu que mai. Gairebé cada dia han coincidit actes de propostes per superar la situació econòmica i social plantejada per unes institucions avui segrestades. Una realitat que n’ha transformat moltes més. Una obertura d’ulls col·lectiva i solidària.

El 2015, però, ja sigui per any electoral o per un nou canvi de cicle es presenta excessivament marcat per les comtesses electorals. És una sensació compartida. Tota aquesta mobilització viscuda els darrers mesos està derivant en un debat permanent en les fórmules electorals per afrontar aquest any. Sens dubte, es tracta de discussions que cal afrontar però que semblen fer tornar al niu allò que ha habitat fora i que ha estat, en definitiva, el motor de canvi dels últims quatre anys. En aquest temps, l’esquerra ha pres el relat, la sinceritat, la iniciativa, els arguments i els ha transmès amb una fermesa que l’han fet recuperar la credibilitat dels seus postulats. Aquesta és una condició sine quan non perquè qualsevol projecte polític triomfi i, fins ara, anàvem bé.

Però la sensació compartida és que últimament el relat s’està desviant cap a una argumentació massa simple que tal com s’enlaira pot arribar a desinflar-se. Les eleccions com a únic terreny de joc, el “nosaltres” i el “vosaltres” sense aclarir prou qui és cadascun d’aquests actors com a única idea en els discursos i la seva derivada que si canviem les persones que gestionen ho canviarem tot cap a bé. I mal pugui pesar a alguns, no a mi, la història prou ens demostra que aquesta és una equació errònia, plena de variables necessàries però no suficients.

L’any del centenari del naixement d’en Quico Sabaté, de la Neus Català i de tants altres anònims que han combatut amb passió i ideals la repressió de l’autoritarisme volem que sigui any de victòries populars. Les hem anat sembrant i volem recollir-ne fruits però ens equivocarem si basem tota l’estratègia en les eleccions que ens vénen. Volem que la majoria social ordeni democràticament els nostres ajuntaments i les institucions. I per això, els comicis en clau de volta en la triple crisi del règim, democràtica, social i nacional, han de servir perquè les candidatures populars democratitzin els municipis, iniciïn un procés constituent lligat a la independència de Catalunya i, finalment, perquè no, col·laborin en la transformació de les realitats polítiques de la resta de l’Estat. Ara bé, ja que arribem a un cicle de transicions no ocupem simples despatxos sinó que fem-ho mentre continuem obrint carrers. O si més no, aquest és el meu humil desig per aquest 2015.

Cinc objeccions al Tren d’Alta Velocitat entre Barcelona i Girona

Publicat a Critic.cat el 3 de gener de 2015

Fa uns dies se sabia que la Generalitat i el Govern espanyol han acordat fer un baixador del Tren d’Alta Velocitat (TAV) a l’aeroport de Girona. Com ja és de costum en aquestes notícies la informació apareixia sense detalls que la concretessin. Ni data, ni pressupost, ni projecte. Tirar la pedra i amagar la mà. Malauradament, la notícia ni tan sols ha servit per obrir el debat necessari al voltant de què ha significat i significa la línia del TAV per a gironins i gironines, base imprescindible per saber quines haurien de ser les prioritats en la inversió ferroviària. Un debat que, per cert, els usuaris tampoc generem tant com seria convenient

A hores d’ara, les dades que proveeix RENFE de passatgers són de fa temps l’únic varem amb què les institucions valoren el funcionament del servei. La xifra de passatgers del tram Barcelona-Girona es va situar el primer semestre de l’any en aproximadament 330.000 persones i és, després de la línia que uneix Barcelona i Madrid, una de les més utilitzades de l’Estat. Així, a diferència d’altres indrets de l’Estat coneguts per la seva demanda quasi nul·la, tot fa pensar que el TAV Barcelona-Figueres ha estat una obra encertada, cabdal i necessària pel model ferroviari del país. Ara bé, i si agafem alguns elements més per agafar més perspectiva?

Estructura necessària? Les principals institucions i patronals del país han defensat l’obra des del seu inici. Per la seva banda, les plataformes ecologistes i/o pel decreixement ja n’eren crítiques abans de la seva construcció. La consideraven desproporcionada i gens prioritària. En aquest cas, però, no estaven soles; economistes com el professor de la UB, Germà Bel, gens “assenyalat” per la seva enemistat amb el “creixement” s’han mostrat contraris a prioritzar l’alta velocitat per àrees metropolitanes petites comparativament com la de Barcelona. Ho consideren una obra ineficient en termes econòmics. En perspectiva del Capital, per entendre’ns.

Tot a un postor. Els milers de milions d’euros gastats en aquesta infraestructura han hipotecat, sens dubte, la inversió en la resta de línies ferroviàries que recorren el país i les comarques gironines. Avui, la línia de Barcelona a Puigcerdà va a la mateixa velocitat que fa 70 anys i la de Portbou a Barcelona ha allargat el seu temps de trajecte entre Girona i la capital catalana respecte els avenços de fa 20 anys. Jugar-ho tot a una carta.

Model caduc. L’obra del TAV és filla d’un model recurrent en la “democràcia espanyola” i de les obres fetes en els últims 20 anys. Obres megalòmanes, poques butxaques plenes i la llengua catalana com a càrrega. En primer lloc, l’estació del TAV de Girona és el paradigma de fer anar ciment com qui amassa farina per fer pa. Un projecte mai acabat que havia de ser una autèntica revolució pel transport de la demarcació i que ha quedat com un enorme espai buit ple d’humitat on hi circulen 20 trens al dia. Fum, fum i fum. En segon lloc, una obra d’ADIF externalitzada a les grans constructores privades de l’Estat que feta l’obra se’n renten les mans i la responsabilitat. Negoci fàcil, especialment si no sabem on el tributes. I, finalment, un servei més que veu el català com a càrrega i que quan falla la megafonia automàtica abandona l’ús d’una llengua oficial. Sempre la “secundària.”

7 d’anys d’obres. Els barris de La Devesa i, especialment de Sant Narcís de Girona fa 7 anys que malviuen amb l’obres de la construcció del Tren d’Alta Velocitat. Aquesta realitat ha dividit la ciutat en dos durant molts de mesos i ha deconstruït bona part del teixit comercial, lúdic i social d’aquestes zones. 2 anys després de la inauguració oficial, les obres són lluny d’acabar i ara, lluny dels focus mediàtic, segueixen a ritme alentit. Unes obres que, cal recordar, brillen per la seva mala qualitat. Aquesta tardor l’estació de Girona ha quedat inundada després d’unes pluges intenses típiques de temporada i a Figueres alguns veïns també han denunciat problemes de drenatge des de l’arribada del Tren d’Alta Velocitat. Mentrestant, la línia de tren regional sobrevivia sense alternacions.

El territori sempre cedeix. I tot, com sempre, a canvi de sacrificar el territori. Viaductes, ciment i barreres arquitectòniques pròpies de qualsevol Tren d’Alta Velocitat enmig de camps i boscos a les comarques. L’ús d’aquestes terres difícilment el canviarem. L’estampa, tampoc. El Canigó o l’Albera de fons amb un afegit a la vista. En nom del progrés i dels beneficis econòmics. Qüestió de balances.

La política dels Governs s’entén millor amb perspectiva. Quines han estat les prioritats i en quins àmbits s’han posat els accents. En els darrers 10 anys en el sector ferroviari l’aposta ha estat clarament el TAV agafant més del 90% d’inversió tot i representar menys del 20% dels usuaris. Avui veiem que la decisió presenta èxits com la xifra de passatgers amb reducció de preu inclosa però presenta clarobscurs. Tanmateix, la memòria no es reivindica i ja ni tan sols recordem els noms de qui va prendre les decisions. Multiresponsabilitat anònima. Ells continuen com sempre. La majoria vivim i en patim les conseqüències. Bé, i alguns ho fem, pocs i privilegiats, enfilant-nos sovint a l’AVANT que, per cert, no pot superar els 200 quilòmetres per hora. Ara ja sabem què vol dir a alta velocitat.

Qui es queda quiet acostuma a perdre

Publicat el dimecres 26 de novembre a Tribuna.cat

Constatacions (1). La mobilització social és capaç de tot. Fa tan sols 2 anys i tres mesos, abans de la manifestació de l’11 de setembre, ningú va ser capaç de fer una projecció que s’acostés ni a la meitat de la realitat que viu avui Catalunya. Tampoc del fenomen “Podemos”. Ni a Twitter ni a la ràdio. Ningú. Com sempre, la llavor de la mobilització, de la gent, de l’autoorganització i les seves conseqüències és espontània i incontrolable. Parlem de 15 de maig de 2011 i de l’11 de setembre de 2012.

Constatacions (2). D’aquests 800 dies de canvi qui n’ha sortit més beneficiat són sens dubte les formacions i les propostes que se situen fora del règim de 1978 i de l’autonomisme esgotador. Ja siguin els moviments socials on avui se situa l’hegemonia discursiva o les formacions polítiques com Esquerra, la CUP, Podemos, Guanyem,… que fa temps que reneguen dels pactes i silencis que es van establir fa més de 35 anys. Que n’han viscut poc o gens d’aquell frau.Per altra banda, qui més està patint són sens dubte els partits que s’aferren a aquell timó gastat i mal girbat: el Partit dels Socialistes de Catalunya, perdut, Convergència i Unió i en Duran amb la coalició a punt per desaparèixer o el Partit Popular, endut per les vísceres recuperant l’esperit del “búnker” dels anys 70. Les dades així ens ho diuen. CiU, el PSC i el PP sumaven 108 dels 135 diputats al Parlament de l’any 2010 mentre que segons l’enquesta del CEO de l’octubre els mateixos partits podrien sumar tan sols 60 diputats en unes eleccions si es fessin avui. No sumarien doncs ni tan sols la majoria absoluta. I a mig camí de tot plegat, ICV.

Constatacions (3). Tot es mou i qui es queda quiet acostuma a perdre. Li va passar a Rodriguez Zapatero i ben aviat li podria passar de nou a Mariano Rajoy. Mentrestant, Artur Mas, un pèl més hàbil, no ha deixat mai que l’onada independentista li acabés de passar per sobre. Sempre hi ha tingut un peu. Ve de tradició política. I ahir va acabar de fer el moviment.

Sense clarificar-ho del tot, va donar a entendre que ell i els seus, sense partit, i d’acord amb molta altra gent, volen conduir Catalunya cap a la independència en un any i mig. Va fer una proposta irrefutable però enverinada, no sé si influït per haver vist Mar i Cel i com en Joanot fa una jugada similar als cristians. I es va tornar a posar al centre de tota discussió. Fins a tres vegades el debat ha anat al carrer i per tres vegades en Mas ha procurat posar-s’hi al mig. Alguna amb fracàs, com les eleccions del 2012, d’altres amb més fortuna com la de fa unes setmanes amb el 9 de novembre.
No han preguntat en cap cas per una llista encapçalada per la societat civil, aglutinadora, desterrada de corrupció i amb uns mínims acords socials”

I sobre la proposta. I aquest pot ser ara mateix un dels problemes per dur a terme el seu full de ruta. Malgrat les seves paraules, com Mas i Junqueras apareixin en aquesta llista pot ser una de les claus no només per saber la solidesa de la mateixa sinó també per determinar els resultats que pot arribar a obtenir en les eleccions. Algunes enquestes apunten que una coalició d’Esquerra i CiU restaria més que sumaria, però és cert que no han preguntat en cap cas per una llista encapçalada per la societat civil, aglutinadora, desterrada de corrupció i de partits, que ocupés la centralitat política amb uns mínims acords socials més enllà de les propostes neoliberals.

Crec que amb un format així, no de coalició i negociable des d’Esquerra, tenint en compte que renuncien a guanyar unes eleccions, la llista s’acostaria molt a una majoria absoluta. Una fórmula per assolir la independència si ens creiem tot el que ha dit l’Artur Mas (veurem), que no canviaria substancialment les polítiques econòmiques que faria durant els mateixos 18 mesos un hipotètic govern d’Esquerra amb 35 diputats aproximadament i mancat de suports reals. Mal ens pugui pesar.

Però si la idea d’aquesta llista no presidencialista que aglutina societat civil i té un programa que s’allunya de les retallades té recorregut, també la té la necessitat de bastir una llista de l’independentisme que hi suma la lluita de classe, polititzat, crític i organitzat que també ha tingut un creixement espectacular en els últims temps. Ja sigui amb la proposta de la Crida Constituent o amb el que pugui aparèixer, convindria una llista que permetés amb els seus diputats i l’anteriorment descrita arribar als 90 diputats.

Aquesta segona llista podria incloure persones provinents de la CUP, Procés Constituent, EUiA, organitzacions sindicals i polítiques de l’esquerra anticapitalista i transformadora del país. Un bloc que serviria alhora per tancar el cercle en el procés cap a la independència i plantejar al mateix temps, camí de la constitució d’un Estat, una transformació d’arrel en les polítiques econòmiques, públiques, de gènere i de territori a Catalunya. Una candidatura que, a més a més, no oblidés els Països Catalans com a horitzó.

Del futbol a les tertúlies de política

Publicat a Media.cat el 25 de novembre de 2014

L’emissió dels partits de futbol a través de cadenes de pagament ha provocat un autèntic canvi en la graella de moltes televisions sintonitzades als Països Catalans. Fins fa relativament poc, les nits de dissabtes tenien com a protagonista el partit “en obert” que acostumaven a realitzar les televisions autonòmiques i alguna de privada i les dels diumenges els programes especials que recollien les informacions més importants dels partits que es concentraven a la tarda i que permetien a les ràdios fer els conegutscarrussels.

El fet que ara s’hagi de pagar per veure els partits, ja sigui a casa o al bar, i que a més a més el calendari s’hagi diversificat i no genera cap rutina ha obligat a canviar graelles. Després de l’aposta per tota mena de realities, des de fa un temps, coincidint amb l’estancament de la crisi, el valor comunicatiu a l’alça és la política. Així a l’aposta històrica i de servei públic de Televisió de Catalunya amb documentals o de Televisió Espanyola amb Informe Semanal, les televisions privades s’hi han sumat buscant un equilibri de debat polític i entreteniment. Una aposta que ha portat a una oferta de tertulianisme generalitzat els dissabtes a la nit mentre la gent es tapa amb la manta al sofà i a programes més d’autor el diumenge abans del retorn a l’escola liderats per Ana Pastor, Jordi Évole o Risto Mejilde.

A primera vista, doncs, i seguint la dita de “val més això que res” els canvis són bons per aquells que ens agradaria una societat crítica. Debat polític, diversos enfocaments i múltiples formats. De la pilota als arguments, del futbol a les tertúlies de política. Malauradament, però, aquesta és tan sols una visió superficial de l’evolució patida. Els programes que tenim avui en dia a les televisions d’àmbit estatal, especialment els dissabtes, continuen pecant de dos dels problemes estructurals d’aquests mitjans que es reprodueixen també en aquest àmbit: d’una banda, dependència absoluta de l’audiència o el que és al mateix: continguts submisos a la capacitat d’atracció i d’espectacle amb què els amaneixis i de l’altra poca o nul·la pluralitat en les opinions convidades. Afirmació que bé demostra l‘informe elaborat per Mèdia.cat o a tall d’exemple més concret el reportatge d’Informe Semanal del dissabte 22 de novembre sobre el 9 de novembre.

En definitiva, a poc a poc i degut a l’elitització del futbol, la crisi i la necessitat de trobar-ne sortides, sembla que la vella regla heretada del franquisme “és millor no parlar de política perquè no interessa” es va trencant. Paral·lelament, però, caldria fer una bona sacsejada a l’enfocament i pluralitat que tenen aquests programes perquè si no, els de sempre, les minories, tenen més un peu a fora que a dins. Però bé, de moment, mana el Sr. Lara. I de canvis n’hi hauran d’haver més. Molts.

Markina, Caniles, Celrà i Podemos

Publicat l’1 de novembre a CatalunyaPlural

Markina-Xemein, a la provincia basca de Biscaia (4969 habitants). La situació de bloqueig per part de l’Estat amb el conflicte basc és una evidència. ETA, desestructurada, disposada a fer el pas definitiu; Bildu, en creixement; els partits estatals, en franca decadència i Rajoy sense moure peça: dispersió de presos, Arnaldo Otegi a la presó i converses aturades en tots els àmbits. La societat basca, però, segueix avançant, la pau és una realitat (especialment per un costat), els consensos per l’autodeterminació creixen i es fan majoritaris. I irromp Podemos. També com a força clau a Navarra. Una alternativa discursiva clara, nítida i que pot fer girar la truita en un any. El debat sobre l’autodeterminació al País Basc continua en un pla teòric, inicial, amb múltiples fronts previs per desenvolupar i en aquest sentit un impuls de Podemos a tot l’Estat podria ser clau de volta. Una tramuntanada que serviria per començar de nou la partida, amb confiança i voluntat de resoldre el conflicte i posar unes primeres bases d’exercici del dret a decidir del poble basc. Si ETA ha deixat les armes, la irrupció de Podemos hauria de ser presumptament la fi de l’immobilisme de l’Estat.

Caniles, a la provincia de Granada (4755 habitants). Poble andalús on el bipartidisme sempre ha estat un fet i ha tendit cap al PSOE. Avui aquest sistema està en crisi. No només el cas dels ERE, sinó l’estructura i el consens que fins avui existia al voltant dels pactes de l’oblit de 1978. La desconfiança en les elits és total i lògica. L’embolcall es fon i la necessitat d’una alternativa democràtica que porti a les majories socials a governar és quasi tant necessària com quan Franco moria. I tot acompanyat per les desigualtats sistèmiques i les polítiques que escanyen  fort des de la Unió Europea. I irromp Podemos. Llegint la conjuntura segurament com ningú. Amb l’espontaneïtat necessària i deslligada de qualsevol relat que faci “tuf” a transició i a règim. Canalitzant els sentiments, raons i propostes d’aquelles places de 2011 tot i desenvolupar un projecte molt més de dalt a baix que el que llavors es plantejava. Apostant per la tàctica de forma clara. Esperem que partint d’una bona estratègia. Un trampolí que s’enfila i s’enfila. Una nova eina per desterrar les elits del règim. Plenament efectiva i vàlida, al meu parer. Internacionalisme.

Celrà, a la vegueria de Girona (4914 habitants). 7 autocars a la V de l’11 de setembre de 2014. Diversos nuclis actius de l’independentisme. Allunyat de fa temps del bipartidisme dels 80 i els 90 en què CiU i el PSC s’ho “menjaven” tot a la comarca. Abraçats a l’independentisme i al dret a l’autodeterminació. La pràctica d’aquest exercici no la veuen més enllà de la primavera del 2015. És un camí recorregut des de fa, com a mínim, 4 anys i toca votar ara per anar més enllà d’un simple canvi de bandera. I irromp Podemos. Amb un nou discurs en el camp teòric essent un actor estatal. Cert. Per primera vegada una opció amb possibilitats de ser majoritària a l’Estat defensa l’autodeterminació en el debat de les idees. Benvinguda. Però aquí es queda. No avança. La seva proposta pràctica passa de nou per una reforma constitucional a dia d’avui sense data ni contingut. Llunyana. La teoria és impol·luta. La seva proposta per a Catalunya a la pràctica no. No és una solució al clam polític que milions de catalans han expressat als carrers en les mobilitzacions més grans vistes mai a Catalunya. Tampoc elaboren una crítica severa i reiterada a les decisions “antidemocràtiques” que prenen les instàncies inquisidores de l’Estat. No es mouen. I a Celrà creix la sensació que hi ha massa silenci. El fons no canvia.

Aquest és un simple exercici “ficcionat” portat a l’extrem, evidentment. Ni en aquests tres pobles existeix només el tema que he destacat en l’àmbit polític ni la realitat és així de simplificada.  Tots bevem també de fonts compartides. Tanmateix sí que crec que els tres exemples permeten veure que en la lògica de tres realitats polítiques diferenciades com són Catalunya, el País Basc i Andalusia, el fet de compartir un mateix Estat i, fins i tot, la voluntat de ruptura amb el règim del 78 no porta sempre a tenir les mateixes derivacions pràctiques de com dur a terme els teus propòsits. I és per això que Podemos té i tindrà una gran capacitat i potencialitat de respondre les necessitats que es plantegen a la gran majoria de l’Estat però no ho podrà ni sabrà fer a tot arreu.

I llavors a les minories nacionals, com sempre, els tocarà el rebre. Es canviï la Constitució o es faci un pacte d’Estat. Perquè som minoria. Sense una voluntat estratègica ni compartida en el camp teòric, de ben segur, però sí al cap i a la fi en el dia a dia de la praxis política. Els càlculs són els càlculs, els països són els països i cadascú té les seves agendes. Cadascú té el seu marc polític i és des dels respectius marcs on és pertinent fer política. Podemos ho fa en l’estatal, i d’altres ho fan en el català. Lògica pura que tensiona quan les realitats es creuen. Amb matisos i colors, com és habitual, però quan més aviat aquests marcs estiguin separats abans tindrem allò que ara en diuen una relació “win-win”.  Camp per recórrer. O així jo ho penso. Agradi o no, com deien a casa, no pots estar a missa i repicar.

Postdata: L’autor té la intenció d’escriure una segona part referent al País Valencià i les Illes i completar un enfocament de Països Catalans.

La majoria social hi és

Publicat a Tribuna.cat 31 d’octubre de 2014

El règim del 78 s’esfondra a una velocitat inesperada tan sols fa un parell o tres d’anys. Ho fa per tots els flancs possibles. De manera òbvia, per un costat, ho fa a causa de la mobilització popular i la determinació catalana per decidir el seu futur i apostar per un escenari de projecte propi.

Per l’altre costat, el sistema tradicional de partits, de repartiment de poder, de relat de consens s’esfuma ràpidament i tots els “tòtems” i fonaments de la curta i maldestra “democràcia” espanyola fan aigües. També als Països Catalans. La llista seria llarga. I el nom de la corrupció, eterna.

Ambdós flancs són enormes finestres d’oportunitat per provocar una ruptura cap a la societat justa, de canvi, de majories socials que tant batallem. Per això, aquest 9 de novembre és una data que tota persona transformadora hauria de tenir marcada en l’agenda i obeir així els centenars de milers d’activistes que fa mesos que es manifesten i treballen des de l’anonimat. Una (nova) victòria popular el 9 de novembre és un pas necessari en el taulell català per avançar en aquest escenari de fi de règim.

Una participació de 2 milions de persones (complicat), de somriures, fermesa i finta col·lectiva i massiva a les impugnacions de les institucions espanyoles és imprescindible. Sinó, guanyaran els de sempre: Palace, Duran, esmorzars de luxes. Rajoy, el seu silenci i els ulls a la borsa. I crec que bonament compartim que, de victòries, ja n’han tingut massa. Podem fer-ho.

Aquest és un pas que es mou paral·lelament i de forma ràpida al del final dels grans actors del 78: PSOE, AP-PP i CiU, entre molts altres. I aquest és un element que cal saber llegir encara millor en un 2015 tant proper en què es preveuen tres comtesses electorals. De les municipals, autonòmiques al País Valencià, les Illes i la Franja i les espanyoles en vessarem molta tinta d’aquí uns mesos, però segurament les “plebiscitàries” són les que ens faran suar més en les properes setmanes si finalment, com és desitjable, Artur Mas les convoca.

I aquí és on ha arribat el moment també d’assentar les bases d’un parell de grans espais polítics nous, en tant que forces parlamentàries, que han de representar la batalla de les idees i definir la centralitat del país en els propers anys tenint en compte que afrontarem un Procés Constituent. I si ho dic és perquè crec que aquest és un escenari en el qual desplaçant l’eix cap la recuperació de sobirania política i les polítiques per a les majories en sortiríem col·lectivament beneficiats. I ho apunto deixant el debat obert, per suposat.

És l’hora de presentar dos espais nous que beguin dels espais existents però de la participació també de nous actors i persones vinculades a l’activisme del nostre dia a dia. Ambdós compromesos amb la independència, la democràcia i els estàndards del benestar. Un, que representi un centre-esquerra a l’estil dels que existeixen avui a Europa i un altre que plantegi una rupturd’arrel amb les polítiques de la Unió Europea, les desigualtats lligades a la Troika i el capitalisme que ens assetja.

El qui i el com és el més complicat i tothom té les fórmules i les cartes que s’aniran jugant, però sens dubte, per la majoria social d’aquest país, el millor seria arribar a la ruptura amb l’Estat amb dues forces que es disputin l’hegemonia i que no estiguin ancorades a la dreta sinó ben el contrari. Això també depèn de tots. I el millor de tot és que és possible. La majoria social hi és.

Ni plega en Duran ni la Parlón és l’escollida

Article publicat a Media.cat divendres 27 de juny

Les darreres “grans” exclusives polítiques que han publicat alguns mitjans han estat que Josep Antoni Duran i Lleida deixava la primera línia política i que Núria Parlón era l’encarregada de “pilotar” el PSC després que Pere Navarro dimitís com a primer secretari del PSC. En ambdós casos, i quan les tintes analítiques ja omplien les columnes, els lectors vam poder descobrir que les notícies i portades publicades no havien estat rigoroses: Duran es manté en la majoria de càrrecs que ostentava abans de la suposada “exclusiva” i Núria Parlon ni tan sols s’ha presentat a les eleccions primàries del PSC.

Els motius per publicar amb atreviment informacions que s’han demostrat no prou contrastades no els puc saber. No treballo en les redaccions informatives i m’imagino que hi devien haver les raons per fer. Potser es tracta tan sols d’errors puntuals fruit de la velocitat en què s’han d’elaborar les notícies avui en dia. O potser és conseqüència d’un error de les fonts informatives utilitzades normalment pels periodistes. O vés a saber. Si algú ho sap, que ho expliqui. Aniria bé.

En qualsevol cas, però, aquests dos episodis bastant consecutius en el temps sí que em fan plantejar dos dubtes que crec raonables. D’una banda, una informació que pot no ser contrastada ha de passar a ser la primera en la jerarquia del dia superant fets noticiables contrastats i públics com va passar, per exemple, el 8 de juny amb l’obertura dels mitjans amb el tema “Duran” deixant de banda la mobilització de milers de castellers pel dret a decidir? De l’altra, els mitjans que han publicat aquestes notícies, posteriorment desmentides, no hi tenen res a dir? No haurien d’avisar els lectors i esmenar els errors comesos? O han d’aparentar normalitat com si res hagués passat?

Els darrers anys han portat la societat catalana a viure una transformació política i cultural que n’ha variat valors i idees. I aquests canvis, que incorporen també un grau de desconfiança més elevat envers els mitjans de comunicació i el món periodístic, haurien de fer-nos reflexionar i dur-nos a ser èticament impecables. Si els polítics han de començar a dimitir, quan toqui, els policies no poden tenir impunitat, mai, i totes les lleis han de ser modificables, quan ja no representin, els periodistes haurem de començar a reconèixer errors. Això ens farà més humans. I de rebot, més comprensibles i veraços. Què més volem? Jo començo a fer la meva llista.

És important qui carrega la cocaïna?

Article publicat a Media.cat el dimecres 5 de març de 2014

Sabeu que dos catalans van ser detinguts fa uns dies a l’Estat francès acusats de transportar presumptament uns quants quilograms de cocaïna quan tornaven del rally Dakar? Entenc que molts de vosaltres, sí. De fet, segurament alguns sabreu també que hi ha hagut concentracions al poble d’aquestes dues persones per reclamar-ne el seu alliberament. Fins i tot, en algun cas, en sabreu el nom i haureu sentit els portaveus de la família defensant la innocència d’aquestes dues persones en els mitjans catalans de més audiència.

Sense voler ser gaire agosarat i defensant sempre la presumpció d’innocència, penso que aquests fets, la detenció de dues persones per transportar droga amb el vehicle que viatjaven, han tingut un inusual tractament per part dels mitjans domèstics. Un tractament que, per inusual que sigui, no em sembla precisament pitjor, ans el contrari. Em sembla un bon exemple. En aquesta ocasió hem sentit les diverses veus implicades, els arguments de la policia francesa (poc) i d’amics, familiars i representants (més) i tot plegat ha permès al receptor tenir constància d’allò succeït de forma més completa per poder construir així la seva valoració personal. Fins aquí, doncs, tot en ordre.

Els dubtes m’atrapen quan em plantejo si els mitjans haguessin enfocat la noticia de la mateixa manera si les dues persones no haguessin estat participants del Dakar, amb una extensa xarxa de suport social i els fets no haguessin ocorregut a l’Estat Francès. És a dir, els mitjans i els periodistes fem el mateix seguiment i relat de dues persones no nascudes a Catalunya que són detingudes pels Mossos d’Esquadra a la carretera de Tossa amb un cotxe antic amb pocs llaços socials al territori? Malauradament, la resposta és: NO. La notícia sempre es planteja diferent: poques vegades sabem l’opinió dels detinguts, tampoc de les seves famílies i les versions policials guanyen molt de pes quan no ens trobem amb notícies que copien i enganxen la nota de premsa dels Mossos.

La pregunta lògica que formula qualsevol persona és: per què? I aquí ja no sóc qui ha de respondre. Entenc que és feina de tots fer-ho. Tan sols desitjo que no sigui una qüestió dels recursos i de la classe social de les persones detingudes. Si fos així, els periodistes catalans estaríem creuant una línia perillosa, la de la rigorositat i coherència. I estic convençut que res ens sabria més greu com a col·lectiu.