El 28 de maig és sinònim de memòria

Sempre que comença la setmana del Memorial Sebastià Salellas i Magret és com si iniciés un trajecte vital cap a Cuba. M’agrada pensar que el pare hi viu refugiat de tot aquest món dèspota, de Trumps, Putins, desigualtats i injustícies. A la seva Cuba mentre jau arran de terra, com ell volia. És una setmana que procuro reconnectar amb ell i la seva memòria. Els aprenentatges a prop seu i el llegat col·lectiu que va deixar a la ciutat. Aquesta és també la filosofia del Memorial que, des de fa vuit anys, venim organitzant sempre que s’acosta la data del 28 de maig. Es tracta d’activitats que combinen taules rodones, audiovisuals i presentacions de llibres, tres formats amb què el pare gaudia de la vida i la passió per la política. I ho fem a través de temes que el preocupaven i que ell volia rescatar de l’oblit com ara: les conseqüències de les polítiques de seguretat que vulneren sistemàticament, per exemple, els drets humans de les persones preses o investigades per terrorisme.

estany

En Sebastià Salellas parlava dels aïllaments a les presons, un tema que fa poc el Grup de Periodistes Ramon Barnils va rescatar del silenci mediàtic, de la dispersió dels presos, dels bascos però també dels catalans acusats de col·laboració amb l’islamisme radical, i les conseqüències per les famílies i els amics d’aquestes persones, de la manca de garantia processals que existeixen segons el fets de què se t’acusa o dels maltractaments rebuts a les comissaries i a les mateixes presons. Temes, tots ells, vinculats a les parets més fosques dels Estats i sovint desconeguts per la majoria de ciutadans i ciutadanes. Fins que no et toca a tu, vius tranquil pensant que res d’això és possible en aquesta democràcia liberal tant ben consolidada on vivim. Però sí, és possible i, de fet, és una constant silenciada. Per això enguany hem volgut rescatar el tema.

I ho hem fet amb una programació que comença avui anant a l’expressió més brutal d’aquesta filosofia que va ser el regim nazi-feixista durant la segona guerra mundial. L’acte inaugural és doncs la projecció d’un documental avui a les 22h al Truffaut que repassa la vida d’un gironí, en Pitu Busó que avui té 95 anys, i que va passar molts mesos (mal)vivint en un camp de treball i d’extermini nazi al nord d’Europa. El documental recull una de les èpoques més fosques i dures contra els drets humans del segle XX i vol ser un homenatge a tota una generació que es va alçar i lluitar contra la barbàrie que s’estava imposant en aquells moments. Una lluita que es va endur part dels nostres avis i àvies. Del passat, del qual sempre n’hem d’aprendre, passarem al present amb una taula rodona aquest dijous a les 19:30 al Col·legi d’Advocats sobre «els processos de terrorisme avui en dia» en què juristes de persones acusades d’aquest delicte i periodistes especialistes en aquests casos reflexionaran sobre al voltant d’un tema poc conegut.

D’altra banda, dissabte a les 11:30h presentarem el llibre «Antígona emmordassada», que relata precisament la restricció de drets que hem viscut com a societat en els últims anys a canvi de «garantir» una seguretat que és sempre un pou sense fons. Hi participaran tres dels seus autors: Montserrat Vinyets, advocada i jove de Sebastià Salellas, Mireia Vehí, diputada de la CUP i Mostafà Shaimi, activista de l’Espai Antiracista Girona-Salt. Finalment, el plat fort, des del meu punt de vista, serà la presentació d’un segon documental, «Dixan. Alger-Banyoles-Alger» que recupera el que va ser l’Operació Dixan, un atac als drets més bàsics de diversos gironins d’origen algerià i marroquí acusats dels delictes més greus imaginables pel fet de tenir sabó de rentar a casa seva. I tot en el marc de la justificació de la Guerra de l’Iraq. Aquesta projecció es farà el dijous 1 de juny a les 22h també al Cinema Truffaut i serà l’estrena del projecte.

Diumenge farà nou anys que va morir el pare. Des de llavors, sempre hem volgut recordar-lo d’una manera que fos especialment vital i compromesa, tal com era ell. Hem posat els seus valors a sobre la taula i hem recuperat idees que estem convençuts que ell faria cavalcar per Girona apassionadament i sense por. Barbut per convicció, creiem que és el millor homenatge que li podem fer. I sobretot és la millor aportació que podem fer a la ciutat des de la memòria d’una persona que és en molts de nosaltres des de l’Empordà fins a Cuba.

Brunyols

A tothom qui m’ha fet créixer
Aquesta és una història feta de records i refugis.

El debat sobre quins brunyols eren més bons, els de Viladamat o els de Celrà, marcaven la meva Setmana Santa quan jo era petit. A Celrà el meu avi havia sigut confiter quan era jove i a Viladamat hi posaven l’essència de família de pagès que ho sap tot sense haver estudiat mai res més que la vida del camp, potser l’estudi més complex que qualsevol infant ben estudiat i urbanitzat podria afrontar avui en dia. La vista i l’oïda havia sigut el seu mecanisme d’aprenentatge i posaven els coneixements en pràctica acompanyats de les eines que el segle XX havia fet entrar dins les cases: el gas, l’aigua corrent, la llum,… així anàvem a finals dels vuitanta i a principis dels noranta del segle passat. Si més no, per les contrades on alguns corríem a la vora del Ter. La qüestió per mi, però, era menjar tants brunyols com fos possible i observar quins tardaven més a fer-se durs com una roca per decidir quins avis havien treballat més bé la massa i el gust. Un marrec que es creia el set-ciències dels brunyols. Ja ho veieu quins objectius més humils. I tot, tenint en compte que si aquell any ajudava uns o altres a fer brunyols la balança quedava decantada pel simple fet de voler-me mirar el melic.

brunyols

Aquesta és la tradició que més recordo de quan era petit durant aquests dies. Una setmana que llavors, més que Santa, significava vacances de l’escola mentre els pares continuaven treballant. I encara que alguns pensin que és impossible, la mainada sobrevivíem. I ho fèiem gràcies als més savis de tots. Si anava a Celrà ens escapàvem amb l’àvia Antònia a caçar quatre espàrgols per fer una truita per l’avi i els ajudava, o potser els destorbava, a fer quatre coses a l’hort promiscu de primavera. Si era a Viladamat, veia com l’àvia Llúcia seguia la consigna d’abstinència de carn marcada per l’església mentre la resta fèiem els ulls grossos a unes directrius que semblaven deslligades a l’aire progressista que es volia respirar en aquella casa. Això no impedia, però, que em fessin vestir de vint-i-un botons i anés amb l’àvia a beneir el palmó a l’església de Viladamat, espai social per excel·lència de les dones de poble durant molts segles. Mentrestant, l’avi ens esperava assegut amb el gos de torn sota el porxo mirant l’hort i els xiprers, les pomeres i el Montgrí.

Acabada la missa, l’àvia xerrava pels descosits amb d’altres viladamatenques i jo feia cares encuriosit amb tota aquella parafernàlia. Totes les dones em feien ganyotes i em deien com m’havia fet de gran. En vint minuts havien repassat totes les cases i els motius del poble, especialment d’aquells que no tenien ningú a la rotllana. Tots els noms em sonaven familiars però era incapaç de posar-los cara i casa a tots ells. Coses de no viure al poble cada dia. Després tocava visitar les gallines i els conills, jugar una estona a pilota i menjar un bon àpat. De tortell n’hi havia perquè el meu pare sabia que em feia tocar el cel, però no pas perquè fos tradició a Viladamat. A casa, el tortell es donava per Nadal que era quan els padrins i les padrines el compraven pels seus fillols. Tanmateix, el fet que hi hagués un petit a taula i que, al final, les dulces són llamineres, feia que tinguéssim tortell també per Rams. De fet, que fos el petit de tots els cosins ja s’havia notat amb qui eren els meus padrins. Per primera vegada a la família, els padrins no eren els avis sinó que eren amics dels pares. Tot un canvi de sistema per una família amb un bon peu a la tradició.

Després del dia de Rams i ja que tenia la sort de tenir una tia mestra me n’anava amb ells a Darnius on hi tenien una casa. Allà la vida era plenament menys espiritual i més vacacional entre jocs, lectures i televisió. Anàvem veient arribar la primavera i jo, que era el petit, deixava que el meu cosí gran m’expliqués alguns bàsics de la vida. Tot plegat passava mentre devorava una vegada i una altra els còmics de l’Eric Castel. Eren un parell o tres de nits i posteriorment tornava a Girona. I és que la meva mare feia el Sant sempre el segon cap de setmana  i el divendres vèiem – ho haig de reconèixer – amb certa admiració i des d’un balcó de la pujada de Sant Feliu, la processó de Setmana Santa. M’atreia molt aquell espectacle i aquell silenci forçat als carrers de Girona. M’entretenia buscant persones descalces per poder dir que no érem menys que a aquelles processons de patiment que es veien a la Televisió. La mainada, d’alguna manera, sempre vol espectacle i, per mi, veure algú descalç em provocava aquesta sensació de sorpresa i incomprensió que fascina a qualsevol marrec. 

Tots aquests records, que ara em semblen molt estructurals, no deixen de ser d’un període que, amb perspectiva, representa un espai temporal curt però segurament essencial en la nostra definició com a persones. La meva Setmana Santa d’infant, com la de moltes persones de la meva generació gironina amb parents al camp, era la de la cata de sensacions i vivències d’un món que s’anava esquerdant a poc a poc. Un món de pagès que barrejava la dolçor dels brunyols i la xocolata amb les essències d’un catolicisme a qui mai li ha agradat actualitzar les seves litúrgies. Poc a poc, i de forma natural, nosaltres anàvem creixent i ens quedàvem amb allò que ens semblava més lliure i divertit, els brunyols i la vida de poble, amb la seva gent, mentre ens apartàvem de grans dogmes irreconeixibles com els del catolicisme. No podíem anar més contracorrent: i és que d’alguna manera, la cultura tel·lúrica, de camp i no escrita que ens ensenyaven els nostres avis i àvies es va perdent mentre la religió, en canvi, així com el palmó i els vint-i-un botons, continuen sent el pa de cada diumenge de Rams. 

Del mar, mare. De la mare, tot

Tanco els ulls i penso que no és possible que ja hagin passat 10 anys des d’aquell agost del 2006. Un 26 d’agost d’aquell any, al vespre, a l’hospital Santa Caterina, moria la Glòria Vilar i Farrerós, celranenca, dona treballadora, la meva mare. Un càncer l’havia vençut. Allà hi érem les poques persones que ella havia volgut que visquéssim les seves últimes hores de vida. Perquè ella havia decidit que seríem pocs però escollits. El seu cos s’anava apagant sense que jo, amb vint i un anys, fos capaç de comprendre realment la dimensió de tot plegat. De fet, no tinc clar a hores d’ara que hagi pogut comprendre què significa que es mori la persona que més estimes a la vida. Tampoc em preocupa. Ho visc amb la normalitat que té haver d’acceptar situacions com aquesta. Ara bé, aquell vespre sí que el tinc present. I el recordo sovint. Com també faig amb les hores i els dies que van venir tot després. Les reaccions dels que hi érem. La transparència que va provocar en les relacions familiars. La meva incapacitat de gestionar la mort amb les persones, amics i parella, que jo havia escollit perquè m’acompanyessin en el camí de la vida. Paradoxes de la vida. Bloqueig mental. Unes paraules escrites a raig, que comparaven el mar, que ella estimava, i la mare, a qui jo estimava. Moments pels quals tothom acaba passant un moment o altre a la vida però que, sens dubte, a nosaltres ens va tocar viure massa aviat.

mare

La mare era una dona de conviccions fermes, tossuda, guapa, treballadora, intensa i amb una calidesa que et feia sentir el nen o l’adolescent més afortunat de Girona i comarca. Una inconformista que mai va voler acceptar algunes convencions del moment. Una persona que et feia créixer per un camí recte però amb mostres d’amor constants. Una persona que em va ensenyar a estimar les persones que teníem a prop, a entendre que tots érem iguals, a ser solidari i em va fer descobrir la Costa Brava i el món perquè fos millor persona. Segur que no dic res gaire diferent del que han significat les vostres mares, les autèntiques protagonistes de les vides, les sovint oblidades de la història oficial, les persones que ens han guiat en els primers passos de la nostra vida. Dones amb qui segur que ens hem enfadat i ens hem incorprès desenes de vegades però de les quals hem acabat reconeixent que hem après una manera d’entendre el món. Una base que, evidentment, nosaltres confiem millorar en el transcurs de la vida. Detall rere detall, una persona imprescindible. Per això la mort d’una persona així pren una dimensió que ni tan sols 10 anys després sé acabar de situar de forma racional en el camí de cap lògica. I, de fet, em nego a fer-ho. Hi ha certes emocions que juguen en un terreny propi i que vull que visquin soles, que m’atrapin un dia a la tarda, un vespre d’estiu o en una conversa. Tenir les idees clares no vol dir que no ens puguem deixar endur per aquestes sensacions profundes i commovedores que ens dóna la vida. Que ens donen vida. Que ens revolucionen. Deixar-nos superar de tant en tant. Expressar-nos. Cada cop ho veig més clar. I plorar per la nostra gent encara que faci anys que no hi sigui, recordar-les, estimar-les i fer-les seguir amb nosaltres em sembla fins i tot saludable. Gent que sé que passi el que passi són amb mi i jo amb elles. A prop. Algunes encara hi són físicament, per sort, i d’altres en la memòria. Les imprescindibles.

Per això, avui que fa 10 anys que la Glòria, la mare, el mar, se’n va anar malgrat la seva vitalitat, he decidit que fos el dia que faig públic que a principis de setembre surt el meu segon llibre: “No t’espanti aquest vent” publicat per l’editorial Angle. Un text que busca construir i sumar en la definició d’una esquerra útil i transformadora (redundància) pel nostre país durant aquest segle. Un assaig fet a partir dels aprenentatges que he tingut al costat de molts activistes i de la mà dels col·lectius que ajuden a fer possibles els somnis. Un projecte que seria incapaç d’haver fet si no fos també per tot el que va ensenyar la mare, les estones compartides i els somriures de força que em va regalar. Avui fa 10 anys d’un dels vespres més tristos i impactants que recordo. Però dels vint-u-anys que vaig viure a prop d’aquell mar, me’n vaig endur tantes bones estones que, com a mínim, vaig decidir que viuria amb passió tant com pogués, essent incorformista, somniador i superant els reptes que tenim per davant. Fer aquest llibre, sens dubte, ha sigut un repte dur, però amb el record de la mare i l’estima de tanta gent, avui ja és una realitat. Ara només falta que us el llegiu i us agradi. Per mi, avui és un dia feliç, per haver fet un pas endavant, per dedicar-lo a la mare i perquè espero seguir portant el segell de la Glòria arreu, amb somriures, ganes de transformació i estima. Va per tu, mare.

Puigdemont, Torramadé i el transfuguisme polític

Corria el 2003 i Eduardo Tamayo i Maria Teresa Sáez van deixar el grup parlamentari del PSOE a la Comunitat de Madrid per passar al Grup Mixt des d’on van forçar unes noves eleccions que van permetre al PP governar amb la majoria que no havia obtingut anteriorment. Aquell cas de transfuguisme va ser un escàndol mediàtic del moment, un petit terrabastall i conjuntament amb d’altres casos menys “espectaculars” van provocar lleis i acords contra el transfuguisme polític. Aquests esdeveniments, com d’altres que mostren una pèssima cultura democràtica, s’han mirat massa sovint amb condescendència des de Catalunya. La idea “això és propi de la cultura de l’Estat, però no de la dinàmica política catalana” s’ha anat repetint com un mantra també en aquest cas.

Ai las. Però què passa si mirem en el nostre entorn més proper? I si ho fem aquest 2015? Doncs veurem que tant a Salt com a Girona tenim un greu problema de transfuguisme polític i un partit, que és CiU, a qui sembla agradar-li flitrejar-hi. Amb què? Doncs amb una pràctica que altera de forma èticament reprovable allò que democràticament han situat les urnes. A Salt, tot just després del primer ple l’any 2011, dos dels regidors de la feixista Plataforma per Catalunya van passar al Grup Mixt i des de llavors el senyor Torramadé ha governat amb tranquil·litat gràcies als vots favorables d’aquestes dues persones. Al carrer s’hi diuen moltes coses. I no són pocs els que afirmen haver escoltat per boca dels mateixos regidors escindits que la jugada havia estat pactada abans de les eleccions amb el propi Torramadé. Pudor de socarrim.

I a Girona? Doncs no ens quedem curts. El mandat ha estat mogut en molts dels grups municipals, tres dels quals han perdut regidors per anar-se’n al Grup Mixt: el PP amb en Carles Palomares, la CUP amb en Carles Bonaventura (exercici d’autocrítica necessari) i el PSC, amb la Glòria Plana i després amb 5 persones més de MÉS. Tots els casos han succeït de forma similar. Els Carles i la Glòria dient que deixen el grup (i el programa) per defensar principis però al cap de ben poc tots tres s’han afegit a la pràctica de donar els seus vots a Convergència i Unió atorgant-li la majoria dins el ple. Una majoria que la ciutadania no els va donar fa quatre anys. Tela. Mentrestant, en Puigdemont fa d’alcalde sense buscar complicitats amb cap més grup polític. Pluralitat a dojo. Tot molt propi d’una societat moderna. Ironia fina.

Però si aquesta pràctica és dubtosa en sí mateixa, l’alcalde ha decidit acabar de reblar el clau. A la llista electoral que presenta per governar la ciutat per aquestes eleccions hi ha inclòs tant la Glòria Plana com en Carles Bonaventura i qui sap si a l’últim moment hi veurem també en Carles Palomares. És a dir, més enllà de la nul·la confiança que puguin generar dues persones que s’han mogut per interessos tant individualistes, resulta que CiU no només ha governat gràcies al transfuguisme sinó que a més el premia oferint-los un lloc en un possible govern municipal. Esteu convençuts que aquest és un model vàlid ara que just volem fer el pas per assolir la independència i capgirar-ho tot d’arrel? A mi, personalment, em sembla que l’aposta de CiU pel transfuguisme i el suport del PP (donarà per un altre article) durant els últims quatre anys a Girona i Salt ens demostra que lluny dels cants de sirena som davant una aposta per mantenir les mateixes polítiques i maneres que ens han conduït a aquesta enorme crisi democràtica i social. Com si les places no s’haguessin omplert. Com si no calgués tornar la democràcia a la democràcia.

És hora de posar fi als Tamayo, Bonaventura, Plana i sobretot a aquells que se n’aprofiten per perpetuar-se al poder i dotar-se de majories que el poble no certifica. Canvi, canvi i canvi. Ha arribat el moment de fer net i deixar que corri l’aire. Ha arribat el moment que la transparència i els compromisos d’una ciutat justa, democràtica i sense opacitat s’apoderin de la Plaça del Vi. És cosa de tots i totes.

Pobresa enquistada, cofoisme a l’Ajuntament

A l’alcalde de Girona li agrada començar els plens municipals explicant les xifres de l’atur amb una interpretació positiva. Que si ara estem millor que just fa dos anys tenint en compte que a l’hivern es destrueix ocupació. Que si agafem la perspectiva dels últims quatre anys ja podem dir que ens allunyem del pou. Que si al febrer del 2015 tenim “només” 7154 aturats a la ciutat i hem reduït en 900 persones el màxim històric de fa tres anys. I així anar fent. Escoltar-lo fa que recordis aquell Rajoy que passi el que passi diu que ja estem sortint de la crisi.

Ara bé, segur que podem fer lectures de la realitat positives quan tenim més de 7000 gironins i gironines a l’atur? Segur que ens hem d’esforçar a fer un relat optimista de la situació social de la ciutat quan els joves formats emigren buscant feina a l’exterior (una salutació a tots els amics/gues en aquesta situació), la pobresa és una realitat per més d’un 25% de la població i els espais benèfics i els serveis socials van desbordats? Segur que no podem acceptar d’una vegada per totes que durant aquesta legislatura l’equip de govern no ha estat capaç de fer res més que seguir la corrent i esperar amb els braços plegats que un Estat en fallida i un mercat hiperventilat posessin solucions que ni tan sols cerquen?

És hora de canviar de via. L’aposta de l’equip d’en Carles Puigdemont no és vàlida per a les classes populars de la ciutat. No podem restar quiets com estaquirots davant l’onada privatitzadora i classista d’aquesta fase superior del capitalisme. Ja n’hi ha prou d’acceptar com a “normalitat” que milers de persones de la ciutat estiguin patint els efectes de la pobresa energètica mentre l’Ajuntament és incapaç de liderar cap actuació contra les multinacionals de l’energia, garantir l’habitatge o fer transparent una simple comissió per saber com s’han gestionat els milions d’euros que hem pagat per l’aigua que consumim. La Girona que emociona ha de ser aquella en què l’Ajuntament lliuri aquesta batalla de forma activa. No pas esperant mans invisibles que s’han mostrat miratges. Ni tampoc polítiques “caritatives”. Ara és l’hora d’impulsar propostes actives, transformadores i atrevides. Ha arribat el moment de fer una aposta estratègica per fomentar l’economia social, cooperativa i el tercer sector, de diversificar el model econòmic i no basar-ho tot en la carta precaritzadora i volàtil del turisme, de la municipalització dels serveis, de fer front a les grans companyies i solucionar els problemes essencials de milers de gironins que afronten la misèria a què els aboca cada dia el sistema capitalista.

Quants ciutadans estarien d’acord amb les paraules “optimistes” de l’alcalde quan comença cada ple si les escoltessin a casa seva? Una minoria. La situació crònica de crisi que vivim invaliden les receptes antigues o les bones paraules quan comença un ple. No som a missa de diumenge. Ara és el moment d’agafar la paella pel mànec, de posar un pla sincer, lliure, sense crèdits amb ningú dels qui viuen del negoci de la crisi, de la mà dels actors socials que transformen, col·laboren i treballen per acabar amb les desigualtats. Aquest és el camí. O si més no, aquest és un camí que no es resigna a acceptar com a normal la situació actual. Un model que busca una transformació d’arrel i un apoderament social que situï gironins i gironines camí d’una societat justa. El nostre camí. El camí comunitari.

Iniciativa independentista (24 de maig)

Passejant per Girona pots percebre que, com a la resta del país, les preocupacions i les ganes de canvi són una realitat latent. Amb matisos, és clar, però en definitiva, un anhel compartit que qualsevol actor polític de transformació no pot obviar. Una primera constatació és la voluntat de recuperació de la sobirania econòmica davant l’estafa organitzada del sector financer de la mà dels governs que ens han atemorit amb onades de retallades. La PAH, la Xarxa pels Drets Socials, les entitats d’ajuda mútua i molts altres actors fa temps que mobilitzen centenars d’afectats i de persones compromeses que reclamen capgirar el robatori sistèmic perpetrat per especuladors i elits adinerades.

Aquesta demanda va lligada de mans i peus a un aprofundiment en la participació i la transparència en la gestió pública. Per cert, l’àmbit en el qual el nostre Ajuntament va a la cua de l’Estat segons les estadístiques de Transparency.org. Una pràctica que ha estat suspesa reiteradament per CiU i també pel PP i de la qual el Tripartit tampoc no havia estat capaç de treure’n bones notes anteriorment. Un autèntic drama de gestió i de gestors que ens mostren que el camí del canvi no pot ser mai mirar enrere i buscar solucions ancorades en dinàmiques del passat. Una idea que prou semblen haver entès la majoria de votants i part dels quadres del PSC que fugen a corre-cuita de l’enfonsament del que havia sigut un gran transatlàntic. Avui, el PSC a la ciutat de Girona juga ja un paper testimonial.

Una fugida que podria no ser l’única aquest 2015. I és que, sens dubte, la tercera pota del canvi passa per la independència. L’oportunitat de construir un nou subjecte polític que trenqui amb les estructures piramidals, quasi feudals i insostenibles de l’Estat. Garant de drets i llibertats, un contrapés al capitalisme salvatge i un suport en la consecució del benestar de totes les persones que viuen a Catalunya. Als Països Catalans. I aquesta setmana, un actor polític, que havia estat motor de canvi, ha decidit deixar passar el tren de la plena llibertat per a Catalunya. Ho explicaven molt bé els companys Joan Olòriz i, especialment, Raül Romeva en dos articles en els seus blocs. Iniciativa per Catalunya-Verds ha decidit apostar per reforçar l’Estat espanyol i obviar els 2 milions de catalans que es van mobilitzar l’11 de setembre, els milers de Gironins que ens vam desplaçar a Barcelona i que vam omplir de SÍ-SÍ les urnes el 9 de novembre.

Sens dubte, una mala notícia. Tant pel partit històric de la socialdemocràcia ecologista com pel conjunt del país. Però la reacció ciutadana no hauria de fer-se esperar. Un 45% dels votants d’ICV pensen com Romeva i Olóriz, segons les enquestes. Si Iniciativa no està disposada a defensar la independència, molts altres actors hem decidit fer-ho. Amb conviccions democràtiques i posant els Ajuntaments a disposició del que decideixi la ciutadania. I en un any com aquest, amb un plebiscit sobre el model social, la transparència i l’alliberament nacional com serà el de les eleccions del 24 del maig, fora bo que cap independentista es quedés a casa i desaprofités l’ocasió d’apostar pel triple canvi. Un canvi que, com dèiem al principi, no pot ser únicament un canvi de bandera.

Cridem (per/a) Girona

El desig de canvi que s’ha anat bastint en els últims 10 anys a nivell social, nacional i democràtic hauria de tenir una translació electoral aquest 2015. No perquè la batalla dels vots sigui l’únic espai on cal concentrar la disputa de l’hegemonia, però sí per tenir una aplicació institucional des d’on donar suport al canvi que vol liderar la ciutadania. També a  Girona ciutat on les dinàmiques a la Plaça del Vi han continuat la mateixa lògica d’opacitat per sobre transparència, estètica per sobre la realitat i gerència per sobre de democràcia que a la majoria de municipis del país. Un parell d’exemples, greus, ens ho han demostrat aquests últims dies.

D’una banda, l’organització Transparència Internacional ha fet públic un estudi en què situa l’Ajuntament de Girona com un dels menys transparents de tot l’Estat. Un fet concentrat especialment en dos temes fonamentals com les contractacions de serveis i l’urbanisme, els pilars que van conduir a l’estafa capitalista que hem anat vivint darrerament. Una informació especialment greu no només per la descripció que fa de la gestió de l’alcalde Puigdemont, perdut pel Parlament, i el seu equip, sinó també perquè assenyala que en un moment de clam popular de “llums i taquígrafs” l’Ajuntament de la ciutat ha fet passes enrera en aquest àmbit. CiU ens ha situat a la cua de l’Estat en l’àmbit de transparència. Fets i no rodes de premsa. Olé tu.

De l’altra, Ràdio Girona feia públic dijous que els governs del PSC, Esquerra i ICV-EUiA havien permès que durant vint anys l’empresa mitxa d’aigües no pagués l’equivalent a uns 30 milions d’euros del cànon de l’aigua. Un autèntic escàndol que amaga segurament moltes coses més. Una gestió deplorable en contra la immensa majoria de gironins i gironines per part d’un govern dit progressista. Un error que malauradament cap dels actors ha reconegut i n’ha demanat disculpes. A més a més, sembla que ara que la cosa s’embolica, alguns grups com CiU i el PP volen aturar la Comissió d’investigació deixant d’aixecar la catifa no fos cas que ells en sortissin també esquitxats. Una síntesi del que alguns en diuen “vella política”.

Uns exemples que ens porten de nou al principi A la necessitat de canvi i de reiniciar una ciutat que vol transportar la lluita nacional, social i democràtica al seu ajuntament. Sense les cadenes de Jordi Pujol ni tampoc de la gestió col·laborativa d’aquells tripartits. I per això un espai com el de la CUP-Crida per Girona és més important que mai. Una plataforma electoral amb uns principis ètics sense escletxes, un programa en clau oberta a partir d’una base cooperativa, d’esquerres i de ruptura i una proposta política constituïda en una assemblea oberta amb més de 100 persones. Un actor amb força, energia i idees clares que vol esdevenir el pal de paller de l’alternativa d’esquerres i popular a la ciutat. Un espai que definirem entre tots i totes però que el 24 de maig ressonarà fort. Des del barris i la gent arriba el canvi. L’status quo gironí s’esquerda. Som-hi.

Qui es queda quiet acostuma a perdre

Publicat el dimecres 26 de novembre a Tribuna.cat

Constatacions (1). La mobilització social és capaç de tot. Fa tan sols 2 anys i tres mesos, abans de la manifestació de l’11 de setembre, ningú va ser capaç de fer una projecció que s’acostés ni a la meitat de la realitat que viu avui Catalunya. Tampoc del fenomen “Podemos”. Ni a Twitter ni a la ràdio. Ningú. Com sempre, la llavor de la mobilització, de la gent, de l’autoorganització i les seves conseqüències és espontània i incontrolable. Parlem de 15 de maig de 2011 i de l’11 de setembre de 2012.

Constatacions (2). D’aquests 800 dies de canvi qui n’ha sortit més beneficiat són sens dubte les formacions i les propostes que se situen fora del règim de 1978 i de l’autonomisme esgotador. Ja siguin els moviments socials on avui se situa l’hegemonia discursiva o les formacions polítiques com Esquerra, la CUP, Podemos, Guanyem,… que fa temps que reneguen dels pactes i silencis que es van establir fa més de 35 anys. Que n’han viscut poc o gens d’aquell frau.Per altra banda, qui més està patint són sens dubte els partits que s’aferren a aquell timó gastat i mal girbat: el Partit dels Socialistes de Catalunya, perdut, Convergència i Unió i en Duran amb la coalició a punt per desaparèixer o el Partit Popular, endut per les vísceres recuperant l’esperit del “búnker” dels anys 70. Les dades així ens ho diuen. CiU, el PSC i el PP sumaven 108 dels 135 diputats al Parlament de l’any 2010 mentre que segons l’enquesta del CEO de l’octubre els mateixos partits podrien sumar tan sols 60 diputats en unes eleccions si es fessin avui. No sumarien doncs ni tan sols la majoria absoluta. I a mig camí de tot plegat, ICV.

Constatacions (3). Tot es mou i qui es queda quiet acostuma a perdre. Li va passar a Rodriguez Zapatero i ben aviat li podria passar de nou a Mariano Rajoy. Mentrestant, Artur Mas, un pèl més hàbil, no ha deixat mai que l’onada independentista li acabés de passar per sobre. Sempre hi ha tingut un peu. Ve de tradició política. I ahir va acabar de fer el moviment.

Sense clarificar-ho del tot, va donar a entendre que ell i els seus, sense partit, i d’acord amb molta altra gent, volen conduir Catalunya cap a la independència en un any i mig. Va fer una proposta irrefutable però enverinada, no sé si influït per haver vist Mar i Cel i com en Joanot fa una jugada similar als cristians. I es va tornar a posar al centre de tota discussió. Fins a tres vegades el debat ha anat al carrer i per tres vegades en Mas ha procurat posar-s’hi al mig. Alguna amb fracàs, com les eleccions del 2012, d’altres amb més fortuna com la de fa unes setmanes amb el 9 de novembre.
No han preguntat en cap cas per una llista encapçalada per la societat civil, aglutinadora, desterrada de corrupció i amb uns mínims acords socials”

I sobre la proposta. I aquest pot ser ara mateix un dels problemes per dur a terme el seu full de ruta. Malgrat les seves paraules, com Mas i Junqueras apareixin en aquesta llista pot ser una de les claus no només per saber la solidesa de la mateixa sinó també per determinar els resultats que pot arribar a obtenir en les eleccions. Algunes enquestes apunten que una coalició d’Esquerra i CiU restaria més que sumaria, però és cert que no han preguntat en cap cas per una llista encapçalada per la societat civil, aglutinadora, desterrada de corrupció i de partits, que ocupés la centralitat política amb uns mínims acords socials més enllà de les propostes neoliberals.

Crec que amb un format així, no de coalició i negociable des d’Esquerra, tenint en compte que renuncien a guanyar unes eleccions, la llista s’acostaria molt a una majoria absoluta. Una fórmula per assolir la independència si ens creiem tot el que ha dit l’Artur Mas (veurem), que no canviaria substancialment les polítiques econòmiques que faria durant els mateixos 18 mesos un hipotètic govern d’Esquerra amb 35 diputats aproximadament i mancat de suports reals. Mal ens pugui pesar.

Però si la idea d’aquesta llista no presidencialista que aglutina societat civil i té un programa que s’allunya de les retallades té recorregut, també la té la necessitat de bastir una llista de l’independentisme que hi suma la lluita de classe, polititzat, crític i organitzat que també ha tingut un creixement espectacular en els últims temps. Ja sigui amb la proposta de la Crida Constituent o amb el que pugui aparèixer, convindria una llista que permetés amb els seus diputats i l’anteriorment descrita arribar als 90 diputats.

Aquesta segona llista podria incloure persones provinents de la CUP, Procés Constituent, EUiA, organitzacions sindicals i polítiques de l’esquerra anticapitalista i transformadora del país. Un bloc que serviria alhora per tancar el cercle en el procés cap a la independència i plantejar al mateix temps, camí de la constitució d’un Estat, una transformació d’arrel en les polítiques econòmiques, públiques, de gènere i de territori a Catalunya. Una candidatura que, a més a més, no oblidés els Països Catalans com a horitzó.

Del futbol a les tertúlies de política

Publicat a Media.cat el 25 de novembre de 2014

L’emissió dels partits de futbol a través de cadenes de pagament ha provocat un autèntic canvi en la graella de moltes televisions sintonitzades als Països Catalans. Fins fa relativament poc, les nits de dissabtes tenien com a protagonista el partit “en obert” que acostumaven a realitzar les televisions autonòmiques i alguna de privada i les dels diumenges els programes especials que recollien les informacions més importants dels partits que es concentraven a la tarda i que permetien a les ràdios fer els conegutscarrussels.

El fet que ara s’hagi de pagar per veure els partits, ja sigui a casa o al bar, i que a més a més el calendari s’hagi diversificat i no genera cap rutina ha obligat a canviar graelles. Després de l’aposta per tota mena de realities, des de fa un temps, coincidint amb l’estancament de la crisi, el valor comunicatiu a l’alça és la política. Així a l’aposta històrica i de servei públic de Televisió de Catalunya amb documentals o de Televisió Espanyola amb Informe Semanal, les televisions privades s’hi han sumat buscant un equilibri de debat polític i entreteniment. Una aposta que ha portat a una oferta de tertulianisme generalitzat els dissabtes a la nit mentre la gent es tapa amb la manta al sofà i a programes més d’autor el diumenge abans del retorn a l’escola liderats per Ana Pastor, Jordi Évole o Risto Mejilde.

A primera vista, doncs, i seguint la dita de “val més això que res” els canvis són bons per aquells que ens agradaria una societat crítica. Debat polític, diversos enfocaments i múltiples formats. De la pilota als arguments, del futbol a les tertúlies de política. Malauradament, però, aquesta és tan sols una visió superficial de l’evolució patida. Els programes que tenim avui en dia a les televisions d’àmbit estatal, especialment els dissabtes, continuen pecant de dos dels problemes estructurals d’aquests mitjans que es reprodueixen també en aquest àmbit: d’una banda, dependència absoluta de l’audiència o el que és al mateix: continguts submisos a la capacitat d’atracció i d’espectacle amb què els amaneixis i de l’altra poca o nul·la pluralitat en les opinions convidades. Afirmació que bé demostra l‘informe elaborat per Mèdia.cat o a tall d’exemple més concret el reportatge d’Informe Semanal del dissabte 22 de novembre sobre el 9 de novembre.

En definitiva, a poc a poc i degut a l’elitització del futbol, la crisi i la necessitat de trobar-ne sortides, sembla que la vella regla heretada del franquisme “és millor no parlar de política perquè no interessa” es va trencant. Paral·lelament, però, caldria fer una bona sacsejada a l’enfocament i pluralitat que tenen aquests programes perquè si no, els de sempre, les minories, tenen més un peu a fora que a dins. Però bé, de moment, mana el Sr. Lara. I de canvis n’hi hauran d’haver més. Molts.

El País Valencià, les Illes i Podemos

Publicat el dissabte 22 de novembre 2014 a Catalunya Plural.

Ara fa uns dies m’estrenava a CatalunyaPlural.cat amb unarticle sobre com les oportunitats de Podemos eren molt diverses segons la conjuntura existent a cadascuna de les nacions a l’Estat espanyol. Per la part catalana, l’aproximació oblidava volgudament les Illes, el País Valencià i la Franja amb l’objectiu de centrar-se més en la idea força de l’article: les fortaleses i mancances d’aquesta nova formació per afrontar el conjunt de reptes polítics que hi ha avui en dia a l’Estat. M’ho recordaven bé per Twitter els amics valencians, Toni Rico i Francesc Miralles. Des de llavors, Podemos ha acabat el seu procés intern per escollir els lideratges i el Consell Ciutadà. Durant aquest procés i amb els discursos dels seus “dirigents” hem pogut comprovar que les premisses d’aquell article es mantenen invariables.

En l’àmbit social i democràtic, Podemos és una esmena total al pacte de silenci del 1978, al règim de la cleptocràcia. Malgrat els dubtes que desperta la seva “verticalitat” i el seu discurs excessivament tàctic, manté unes potencialitats indubtables com bé mostra l’ampli suport que rep i els atacs constants que ha d’entomar per part dels agents de l’status quo. Una certesa que no sembla que puguem detectar, en canvi, en l’àmbit de la resolució democràtica de l’embat que es planteja des de Catalunya. La seva proposta, a dia d’avui, continua essent una reforma constitucional on s’inclogui un dret a decidir que en cap cas s’ha especificat que hagi de ser sobre la independència. És una fugida endavant que poc modifica el consens dels últims mesos de l’esquerra espanyola. Una fugida endavant tàcticament necessària si volen guanyar unes eleccions espanyoles, políticament insuficient si volen ser també una fórmula per garantir la translació pràctica del clam social existent a Catalunya visibilitzat amb força el 9 de novembre.

I a la resta dels Països Catalans, a excepció de Catalunya Nord? Quin paper jugarà Podemos per resoldre els conflictes existents que superen l’espai de comoditat pel propi Pablo Iglesias? És complicat fer afirmacions al respecte quan, d’una banda, existeix molta gent que coneix la realitat d’aquests territoris millor que jo i de l’altra, els propis dirigents de Podemos se n’han cuidat prou de no parlar-ne. En tot cas, apuntaré algunes idees, com sempre escrites en codi obert esperant esmenes de tothom i revisions pròpies que puguin anar arribant

Així, si prenem els resultats de les eleccions Europees i les últimes enquestes com a referència, la plataforma electoral Podemos pot ser d’allò més útil per ajudar a fer caure les majories absolutes del PP a les Illes i al País Valencià. Amb Podemos al terreny de joc, l’absolutisme del PP s’allunya. Ben cert. Ara bé, més enllà del còmput electoral, la primera pregunta, necessària i imprescindible, Podemos entrarà a governar o donarà suport implícit a les Illes o el País Valencià a governs on hi participin opcions catalanistes en un sentit ampli del terme? I ho farà bo i sabent que els desgastarà en el marc del debat espanyol de cares a les eleccions espanyoles, únic i inamovible objectiu de la formació? El cor em diu que sí. El cap em diu que a hores d’ara no hi ha cap confirmació “oficial”.

I és que Podemos diu ser i és una tercera via que aspira a governar amb majoria, sense pactes ni acords amb tercers. Vol posar fi a la lògica del bipartidisme a l’Estat i, implícitament, als blocs existents tant al País Valencià com a les Illes on governa el PP o ho fa de forma molt precària un multipartit que va del PSOE a les reivindicacions nacionals. Una proposta, doncs, que pot servir al País Valencià i a les Illes per trencar amb la lògica no només de la transició pactada sinó també amb la sensació de “derrota col·lectiva” per part de molts ciutadans d’aquests països que, des de fa massa anys, viuen amb certa impotència la imposició quasi dictatorial de les polítiques conservadores, agressives i antidemocràtiques del Partit Popular.

Ara bé, aquesta aposta amb aromes de “victòria” significa també un esberlament d’un parell de premisses treballades de fa temps pels sectors antagonistes que em semblen necessàries per qualsevol projecte als Països Catalans. D’una banda, l’horitzontalitat, la feina de base i el creixement a partir de la pròpia dinàmica de moviment. Una fórmula que tot i no ser triomfadora en termes electorals sí que ha arrossegat en els últims anys èxits al País Valencià i a les Illes i ha ajudat a crear i molt la finestra d’oportunitat que sembla que aprofitarà Podemos el maig vinent.

De l’altra, és evident alhora que preocupant la desvinculació a dia d’avui de Podemos amb el “catalanisme” existent i la formulació política del mateix. I no em refereixo únicament a la seva estratègia d’absentisme. És a dir, al fet que no esmentin la qüestió nacional en aquests territoris com a prioritat política sinó fins i tot al fet que alguns dels gestos puguin arribar a ser enormement preocupants. Exemples en tenim a Eivissa on s’ha vetat el nom genuí de la illa en el nom de la formació, en general amb el poc ús de la llengua catalana en la seva pràctica política o en el Consell Ciutadà d’una formació que assegura que Espanya és un “País de nacions” on només inclouen dues veus valencianes.

Per tant, Podemos, lluny de resoldre les dues cares de la moneda, la qüestió social i la nacional, només té potencialitat per resoldre’n una. Que ja és molt. Que és necessària. Que ja veurem com ho fa. Però ens deixa orfes per l’altra. I en aquest sentit, la lògica a seguir als Països Catalans és la que bé comentava David Fernàndez en una entrevista als Matins de TV3: processos de complementarietat i coordinació però sempre tenint en compte que no hi ha un subjecte, Espanya, i un objecte, les nacions sense Estat, sinó que existeixen diversos subjectes polítics que necessiten desenvolupar els seus propis processos constituents. Sumar per multiplicar en el marc de superació del capitalisme al Sud d’Europa però sense perdre mai de vista que parlem de sobiranies i no d’ UNA, roja y distinta!