Canviar el nom pot no canviar la cosa

Publicat al Catalunya Plural el 7 de gener de 2015

Benvingut 2015. Any de canvis. I també any d’eleccions. Municipals, estatals i, segurament, catalanes. Fa tan sols quatre anys, pocs dies abans de les eleccions locals d’aquell 2011, esclatava el moviment del 15 de maig, les places eren ocupades per milers de joves i la història saltava de raïl. Preníem consciència que érem molts i que ho volíem canviar tot. També ho faríem un any després amb la manifestació de l’11 de setembre de 2012 que posaria a pas ferm el moviment independentista, com a mínim a Catalunya.

Ha estat un període bicèfal. D’una banda, el capitalisme i els seus agents, la Troika, el FMI i els ministres de torn, entre d’altres, han radicalitzat la seva imposició de polítiques econòmiques que escanyen la majoria de la població. Ho han fet a l’ombra, en despatxos, lluny de les realitats i en aquesta deriva de l’especulació financera que enriqueix a pocs per empobrir-ne a molts més. L’enèsima expansió d’un capitalisme senil que ja no es preocupa ni de mostrar una falsa cara amable.

D’altra banda, aquest període ha estat també el d’un empoderament col·lectiu. Un exemple que conec per il·lustrar-ho és Girona on, si agafem aquests quatre anys, veurem que ha sorgit la PAH, una assemblea de drets socials, dos col·lectius feministes, dos centres socials, les cooperatives han crescut exponencialment i l’independentisme associatiu s’ha fet encara més fort. El carrer ha estat més viu que mai. Gairebé cada dia han coincidit actes de propostes per superar la situació econòmica i social plantejada per unes institucions avui segrestades. Una realitat que n’ha transformat moltes més. Una obertura d’ulls col·lectiva i solidària.

El 2015, però, ja sigui per any electoral o per un nou canvi de cicle es presenta excessivament marcat per les comtesses electorals. És una sensació compartida. Tota aquesta mobilització viscuda els darrers mesos està derivant en un debat permanent en les fórmules electorals per afrontar aquest any. Sens dubte, es tracta de discussions que cal afrontar però que semblen fer tornar al niu allò que ha habitat fora i que ha estat, en definitiva, el motor de canvi dels últims quatre anys. En aquest temps, l’esquerra ha pres el relat, la sinceritat, la iniciativa, els arguments i els ha transmès amb una fermesa que l’han fet recuperar la credibilitat dels seus postulats. Aquesta és una condició sine quan non perquè qualsevol projecte polític triomfi i, fins ara, anàvem bé.

Però la sensació compartida és que últimament el relat s’està desviant cap a una argumentació massa simple que tal com s’enlaira pot arribar a desinflar-se. Les eleccions com a únic terreny de joc, el “nosaltres” i el “vosaltres” sense aclarir prou qui és cadascun d’aquests actors com a única idea en els discursos i la seva derivada que si canviem les persones que gestionen ho canviarem tot cap a bé. I mal pugui pesar a alguns, no a mi, la història prou ens demostra que aquesta és una equació errònia, plena de variables necessàries però no suficients.

L’any del centenari del naixement d’en Quico Sabaté, de la Neus Català i de tants altres anònims que han combatut amb passió i ideals la repressió de l’autoritarisme volem que sigui any de victòries populars. Les hem anat sembrant i volem recollir-ne fruits però ens equivocarem si basem tota l’estratègia en les eleccions que ens vénen. Volem que la majoria social ordeni democràticament els nostres ajuntaments i les institucions. I per això, els comicis en clau de volta en la triple crisi del règim, democràtica, social i nacional, han de servir perquè les candidatures populars democratitzin els municipis, iniciïn un procés constituent lligat a la independència de Catalunya i, finalment, perquè no, col·laborin en la transformació de les realitats polítiques de la resta de l’Estat. Ara bé, ja que arribem a un cicle de transicions no ocupem simples despatxos sinó que fem-ho mentre continuem obrint carrers. O si més no, aquest és el meu humil desig per aquest 2015.

Anuncis

Cinc objeccions al Tren d’Alta Velocitat entre Barcelona i Girona

Publicat a Critic.cat el 3 de gener de 2015

Fa uns dies se sabia que la Generalitat i el Govern espanyol han acordat fer un baixador del Tren d’Alta Velocitat (TAV) a l’aeroport de Girona. Com ja és de costum en aquestes notícies la informació apareixia sense detalls que la concretessin. Ni data, ni pressupost, ni projecte. Tirar la pedra i amagar la mà. Malauradament, la notícia ni tan sols ha servit per obrir el debat necessari al voltant de què ha significat i significa la línia del TAV per a gironins i gironines, base imprescindible per saber quines haurien de ser les prioritats en la inversió ferroviària. Un debat que, per cert, els usuaris tampoc generem tant com seria convenient

A hores d’ara, les dades que proveeix RENFE de passatgers són de fa temps l’únic varem amb què les institucions valoren el funcionament del servei. La xifra de passatgers del tram Barcelona-Girona es va situar el primer semestre de l’any en aproximadament 330.000 persones i és, després de la línia que uneix Barcelona i Madrid, una de les més utilitzades de l’Estat. Així, a diferència d’altres indrets de l’Estat coneguts per la seva demanda quasi nul·la, tot fa pensar que el TAV Barcelona-Figueres ha estat una obra encertada, cabdal i necessària pel model ferroviari del país. Ara bé, i si agafem alguns elements més per agafar més perspectiva?

Estructura necessària? Les principals institucions i patronals del país han defensat l’obra des del seu inici. Per la seva banda, les plataformes ecologistes i/o pel decreixement ja n’eren crítiques abans de la seva construcció. La consideraven desproporcionada i gens prioritària. En aquest cas, però, no estaven soles; economistes com el professor de la UB, Germà Bel, gens “assenyalat” per la seva enemistat amb el “creixement” s’han mostrat contraris a prioritzar l’alta velocitat per àrees metropolitanes petites comparativament com la de Barcelona. Ho consideren una obra ineficient en termes econòmics. En perspectiva del Capital, per entendre’ns.

Tot a un postor. Els milers de milions d’euros gastats en aquesta infraestructura han hipotecat, sens dubte, la inversió en la resta de línies ferroviàries que recorren el país i les comarques gironines. Avui, la línia de Barcelona a Puigcerdà va a la mateixa velocitat que fa 70 anys i la de Portbou a Barcelona ha allargat el seu temps de trajecte entre Girona i la capital catalana respecte els avenços de fa 20 anys. Jugar-ho tot a una carta.

Model caduc. L’obra del TAV és filla d’un model recurrent en la “democràcia espanyola” i de les obres fetes en els últims 20 anys. Obres megalòmanes, poques butxaques plenes i la llengua catalana com a càrrega. En primer lloc, l’estació del TAV de Girona és el paradigma de fer anar ciment com qui amassa farina per fer pa. Un projecte mai acabat que havia de ser una autèntica revolució pel transport de la demarcació i que ha quedat com un enorme espai buit ple d’humitat on hi circulen 20 trens al dia. Fum, fum i fum. En segon lloc, una obra d’ADIF externalitzada a les grans constructores privades de l’Estat que feta l’obra se’n renten les mans i la responsabilitat. Negoci fàcil, especialment si no sabem on el tributes. I, finalment, un servei més que veu el català com a càrrega i que quan falla la megafonia automàtica abandona l’ús d’una llengua oficial. Sempre la “secundària.”

7 d’anys d’obres. Els barris de La Devesa i, especialment de Sant Narcís de Girona fa 7 anys que malviuen amb l’obres de la construcció del Tren d’Alta Velocitat. Aquesta realitat ha dividit la ciutat en dos durant molts de mesos i ha deconstruït bona part del teixit comercial, lúdic i social d’aquestes zones. 2 anys després de la inauguració oficial, les obres són lluny d’acabar i ara, lluny dels focus mediàtic, segueixen a ritme alentit. Unes obres que, cal recordar, brillen per la seva mala qualitat. Aquesta tardor l’estació de Girona ha quedat inundada després d’unes pluges intenses típiques de temporada i a Figueres alguns veïns també han denunciat problemes de drenatge des de l’arribada del Tren d’Alta Velocitat. Mentrestant, la línia de tren regional sobrevivia sense alternacions.

El territori sempre cedeix. I tot, com sempre, a canvi de sacrificar el territori. Viaductes, ciment i barreres arquitectòniques pròpies de qualsevol Tren d’Alta Velocitat enmig de camps i boscos a les comarques. L’ús d’aquestes terres difícilment el canviarem. L’estampa, tampoc. El Canigó o l’Albera de fons amb un afegit a la vista. En nom del progrés i dels beneficis econòmics. Qüestió de balances.

La política dels Governs s’entén millor amb perspectiva. Quines han estat les prioritats i en quins àmbits s’han posat els accents. En els darrers 10 anys en el sector ferroviari l’aposta ha estat clarament el TAV agafant més del 90% d’inversió tot i representar menys del 20% dels usuaris. Avui veiem que la decisió presenta èxits com la xifra de passatgers amb reducció de preu inclosa però presenta clarobscurs. Tanmateix, la memòria no es reivindica i ja ni tan sols recordem els noms de qui va prendre les decisions. Multiresponsabilitat anònima. Ells continuen com sempre. La majoria vivim i en patim les conseqüències. Bé, i alguns ho fem, pocs i privilegiats, enfilant-nos sovint a l’AVANT que, per cert, no pot superar els 200 quilòmetres per hora. Ara ja sabem què vol dir a alta velocitat.

Qui es queda quiet acostuma a perdre

Publicat el dimecres 26 de novembre a Tribuna.cat

Constatacions (1). La mobilització social és capaç de tot. Fa tan sols 2 anys i tres mesos, abans de la manifestació de l’11 de setembre, ningú va ser capaç de fer una projecció que s’acostés ni a la meitat de la realitat que viu avui Catalunya. Tampoc del fenomen “Podemos”. Ni a Twitter ni a la ràdio. Ningú. Com sempre, la llavor de la mobilització, de la gent, de l’autoorganització i les seves conseqüències és espontània i incontrolable. Parlem de 15 de maig de 2011 i de l’11 de setembre de 2012.

Constatacions (2). D’aquests 800 dies de canvi qui n’ha sortit més beneficiat són sens dubte les formacions i les propostes que se situen fora del règim de 1978 i de l’autonomisme esgotador. Ja siguin els moviments socials on avui se situa l’hegemonia discursiva o les formacions polítiques com Esquerra, la CUP, Podemos, Guanyem,… que fa temps que reneguen dels pactes i silencis que es van establir fa més de 35 anys. Que n’han viscut poc o gens d’aquell frau.Per altra banda, qui més està patint són sens dubte els partits que s’aferren a aquell timó gastat i mal girbat: el Partit dels Socialistes de Catalunya, perdut, Convergència i Unió i en Duran amb la coalició a punt per desaparèixer o el Partit Popular, endut per les vísceres recuperant l’esperit del “búnker” dels anys 70. Les dades així ens ho diuen. CiU, el PSC i el PP sumaven 108 dels 135 diputats al Parlament de l’any 2010 mentre que segons l’enquesta del CEO de l’octubre els mateixos partits podrien sumar tan sols 60 diputats en unes eleccions si es fessin avui. No sumarien doncs ni tan sols la majoria absoluta. I a mig camí de tot plegat, ICV.

Constatacions (3). Tot es mou i qui es queda quiet acostuma a perdre. Li va passar a Rodriguez Zapatero i ben aviat li podria passar de nou a Mariano Rajoy. Mentrestant, Artur Mas, un pèl més hàbil, no ha deixat mai que l’onada independentista li acabés de passar per sobre. Sempre hi ha tingut un peu. Ve de tradició política. I ahir va acabar de fer el moviment.

Sense clarificar-ho del tot, va donar a entendre que ell i els seus, sense partit, i d’acord amb molta altra gent, volen conduir Catalunya cap a la independència en un any i mig. Va fer una proposta irrefutable però enverinada, no sé si influït per haver vist Mar i Cel i com en Joanot fa una jugada similar als cristians. I es va tornar a posar al centre de tota discussió. Fins a tres vegades el debat ha anat al carrer i per tres vegades en Mas ha procurat posar-s’hi al mig. Alguna amb fracàs, com les eleccions del 2012, d’altres amb més fortuna com la de fa unes setmanes amb el 9 de novembre.
No han preguntat en cap cas per una llista encapçalada per la societat civil, aglutinadora, desterrada de corrupció i amb uns mínims acords socials”

I sobre la proposta. I aquest pot ser ara mateix un dels problemes per dur a terme el seu full de ruta. Malgrat les seves paraules, com Mas i Junqueras apareixin en aquesta llista pot ser una de les claus no només per saber la solidesa de la mateixa sinó també per determinar els resultats que pot arribar a obtenir en les eleccions. Algunes enquestes apunten que una coalició d’Esquerra i CiU restaria més que sumaria, però és cert que no han preguntat en cap cas per una llista encapçalada per la societat civil, aglutinadora, desterrada de corrupció i de partits, que ocupés la centralitat política amb uns mínims acords socials més enllà de les propostes neoliberals.

Crec que amb un format així, no de coalició i negociable des d’Esquerra, tenint en compte que renuncien a guanyar unes eleccions, la llista s’acostaria molt a una majoria absoluta. Una fórmula per assolir la independència si ens creiem tot el que ha dit l’Artur Mas (veurem), que no canviaria substancialment les polítiques econòmiques que faria durant els mateixos 18 mesos un hipotètic govern d’Esquerra amb 35 diputats aproximadament i mancat de suports reals. Mal ens pugui pesar.

Però si la idea d’aquesta llista no presidencialista que aglutina societat civil i té un programa que s’allunya de les retallades té recorregut, també la té la necessitat de bastir una llista de l’independentisme que hi suma la lluita de classe, polititzat, crític i organitzat que també ha tingut un creixement espectacular en els últims temps. Ja sigui amb la proposta de la Crida Constituent o amb el que pugui aparèixer, convindria una llista que permetés amb els seus diputats i l’anteriorment descrita arribar als 90 diputats.

Aquesta segona llista podria incloure persones provinents de la CUP, Procés Constituent, EUiA, organitzacions sindicals i polítiques de l’esquerra anticapitalista i transformadora del país. Un bloc que serviria alhora per tancar el cercle en el procés cap a la independència i plantejar al mateix temps, camí de la constitució d’un Estat, una transformació d’arrel en les polítiques econòmiques, públiques, de gènere i de territori a Catalunya. Una candidatura que, a més a més, no oblidés els Països Catalans com a horitzó.

Del futbol a les tertúlies de política

Publicat a Media.cat el 25 de novembre de 2014

L’emissió dels partits de futbol a través de cadenes de pagament ha provocat un autèntic canvi en la graella de moltes televisions sintonitzades als Països Catalans. Fins fa relativament poc, les nits de dissabtes tenien com a protagonista el partit “en obert” que acostumaven a realitzar les televisions autonòmiques i alguna de privada i les dels diumenges els programes especials que recollien les informacions més importants dels partits que es concentraven a la tarda i que permetien a les ràdios fer els conegutscarrussels.

El fet que ara s’hagi de pagar per veure els partits, ja sigui a casa o al bar, i que a més a més el calendari s’hagi diversificat i no genera cap rutina ha obligat a canviar graelles. Després de l’aposta per tota mena de realities, des de fa un temps, coincidint amb l’estancament de la crisi, el valor comunicatiu a l’alça és la política. Així a l’aposta històrica i de servei públic de Televisió de Catalunya amb documentals o de Televisió Espanyola amb Informe Semanal, les televisions privades s’hi han sumat buscant un equilibri de debat polític i entreteniment. Una aposta que ha portat a una oferta de tertulianisme generalitzat els dissabtes a la nit mentre la gent es tapa amb la manta al sofà i a programes més d’autor el diumenge abans del retorn a l’escola liderats per Ana Pastor, Jordi Évole o Risto Mejilde.

A primera vista, doncs, i seguint la dita de “val més això que res” els canvis són bons per aquells que ens agradaria una societat crítica. Debat polític, diversos enfocaments i múltiples formats. De la pilota als arguments, del futbol a les tertúlies de política. Malauradament, però, aquesta és tan sols una visió superficial de l’evolució patida. Els programes que tenim avui en dia a les televisions d’àmbit estatal, especialment els dissabtes, continuen pecant de dos dels problemes estructurals d’aquests mitjans que es reprodueixen també en aquest àmbit: d’una banda, dependència absoluta de l’audiència o el que és al mateix: continguts submisos a la capacitat d’atracció i d’espectacle amb què els amaneixis i de l’altra poca o nul·la pluralitat en les opinions convidades. Afirmació que bé demostra l‘informe elaborat per Mèdia.cat o a tall d’exemple més concret el reportatge d’Informe Semanal del dissabte 22 de novembre sobre el 9 de novembre.

En definitiva, a poc a poc i degut a l’elitització del futbol, la crisi i la necessitat de trobar-ne sortides, sembla que la vella regla heretada del franquisme “és millor no parlar de política perquè no interessa” es va trencant. Paral·lelament, però, caldria fer una bona sacsejada a l’enfocament i pluralitat que tenen aquests programes perquè si no, els de sempre, les minories, tenen més un peu a fora que a dins. Però bé, de moment, mana el Sr. Lara. I de canvis n’hi hauran d’haver més. Molts.

El País Valencià, les Illes i Podemos

Publicat el dissabte 22 de novembre 2014 a Catalunya Plural.

Ara fa uns dies m’estrenava a CatalunyaPlural.cat amb unarticle sobre com les oportunitats de Podemos eren molt diverses segons la conjuntura existent a cadascuna de les nacions a l’Estat espanyol. Per la part catalana, l’aproximació oblidava volgudament les Illes, el País Valencià i la Franja amb l’objectiu de centrar-se més en la idea força de l’article: les fortaleses i mancances d’aquesta nova formació per afrontar el conjunt de reptes polítics que hi ha avui en dia a l’Estat. M’ho recordaven bé per Twitter els amics valencians, Toni Rico i Francesc Miralles. Des de llavors, Podemos ha acabat el seu procés intern per escollir els lideratges i el Consell Ciutadà. Durant aquest procés i amb els discursos dels seus “dirigents” hem pogut comprovar que les premisses d’aquell article es mantenen invariables.

En l’àmbit social i democràtic, Podemos és una esmena total al pacte de silenci del 1978, al règim de la cleptocràcia. Malgrat els dubtes que desperta la seva “verticalitat” i el seu discurs excessivament tàctic, manté unes potencialitats indubtables com bé mostra l’ampli suport que rep i els atacs constants que ha d’entomar per part dels agents de l’status quo. Una certesa que no sembla que puguem detectar, en canvi, en l’àmbit de la resolució democràtica de l’embat que es planteja des de Catalunya. La seva proposta, a dia d’avui, continua essent una reforma constitucional on s’inclogui un dret a decidir que en cap cas s’ha especificat que hagi de ser sobre la independència. És una fugida endavant que poc modifica el consens dels últims mesos de l’esquerra espanyola. Una fugida endavant tàcticament necessària si volen guanyar unes eleccions espanyoles, políticament insuficient si volen ser també una fórmula per garantir la translació pràctica del clam social existent a Catalunya visibilitzat amb força el 9 de novembre.

I a la resta dels Països Catalans, a excepció de Catalunya Nord? Quin paper jugarà Podemos per resoldre els conflictes existents que superen l’espai de comoditat pel propi Pablo Iglesias? És complicat fer afirmacions al respecte quan, d’una banda, existeix molta gent que coneix la realitat d’aquests territoris millor que jo i de l’altra, els propis dirigents de Podemos se n’han cuidat prou de no parlar-ne. En tot cas, apuntaré algunes idees, com sempre escrites en codi obert esperant esmenes de tothom i revisions pròpies que puguin anar arribant

Així, si prenem els resultats de les eleccions Europees i les últimes enquestes com a referència, la plataforma electoral Podemos pot ser d’allò més útil per ajudar a fer caure les majories absolutes del PP a les Illes i al País Valencià. Amb Podemos al terreny de joc, l’absolutisme del PP s’allunya. Ben cert. Ara bé, més enllà del còmput electoral, la primera pregunta, necessària i imprescindible, Podemos entrarà a governar o donarà suport implícit a les Illes o el País Valencià a governs on hi participin opcions catalanistes en un sentit ampli del terme? I ho farà bo i sabent que els desgastarà en el marc del debat espanyol de cares a les eleccions espanyoles, únic i inamovible objectiu de la formació? El cor em diu que sí. El cap em diu que a hores d’ara no hi ha cap confirmació “oficial”.

I és que Podemos diu ser i és una tercera via que aspira a governar amb majoria, sense pactes ni acords amb tercers. Vol posar fi a la lògica del bipartidisme a l’Estat i, implícitament, als blocs existents tant al País Valencià com a les Illes on governa el PP o ho fa de forma molt precària un multipartit que va del PSOE a les reivindicacions nacionals. Una proposta, doncs, que pot servir al País Valencià i a les Illes per trencar amb la lògica no només de la transició pactada sinó també amb la sensació de “derrota col·lectiva” per part de molts ciutadans d’aquests països que, des de fa massa anys, viuen amb certa impotència la imposició quasi dictatorial de les polítiques conservadores, agressives i antidemocràtiques del Partit Popular.

Ara bé, aquesta aposta amb aromes de “victòria” significa també un esberlament d’un parell de premisses treballades de fa temps pels sectors antagonistes que em semblen necessàries per qualsevol projecte als Països Catalans. D’una banda, l’horitzontalitat, la feina de base i el creixement a partir de la pròpia dinàmica de moviment. Una fórmula que tot i no ser triomfadora en termes electorals sí que ha arrossegat en els últims anys èxits al País Valencià i a les Illes i ha ajudat a crear i molt la finestra d’oportunitat que sembla que aprofitarà Podemos el maig vinent.

De l’altra, és evident alhora que preocupant la desvinculació a dia d’avui de Podemos amb el “catalanisme” existent i la formulació política del mateix. I no em refereixo únicament a la seva estratègia d’absentisme. És a dir, al fet que no esmentin la qüestió nacional en aquests territoris com a prioritat política sinó fins i tot al fet que alguns dels gestos puguin arribar a ser enormement preocupants. Exemples en tenim a Eivissa on s’ha vetat el nom genuí de la illa en el nom de la formació, en general amb el poc ús de la llengua catalana en la seva pràctica política o en el Consell Ciutadà d’una formació que assegura que Espanya és un “País de nacions” on només inclouen dues veus valencianes.

Per tant, Podemos, lluny de resoldre les dues cares de la moneda, la qüestió social i la nacional, només té potencialitat per resoldre’n una. Que ja és molt. Que és necessària. Que ja veurem com ho fa. Però ens deixa orfes per l’altra. I en aquest sentit, la lògica a seguir als Països Catalans és la que bé comentava David Fernàndez en una entrevista als Matins de TV3: processos de complementarietat i coordinació però sempre tenint en compte que no hi ha un subjecte, Espanya, i un objecte, les nacions sense Estat, sinó que existeixen diversos subjectes polítics que necessiten desenvolupar els seus propis processos constituents. Sumar per multiplicar en el marc de superació del capitalisme al Sud d’Europa però sense perdre mai de vista que parlem de sobiranies i no d’ UNA, roja y distinta!

Per elles, tot!

Un terç de les dones europees pateix violència masclista

A elles, silenciades.
Silenciades de totes les formes.
A través de totes les violències. Per sempre.
Per elles, alcem la veu.
Per elles i per nosaltres, alcem les veus.
Farts que el sistema on som esclaus les faci invisibles.
Víctimes quotidianes, sense rostre, a qui volen mudes.
I còmplices molts. Massa sovint. Massa callats.
No som silenciats, però fem massa silenci.
Ja n’hi ha prou. Alcem les veus.
Canviem el nostre dia a dia.
Transformem les nostres actituds. Batallem.
Mai més. Que tot el plor sigui per felicitat.
Que junts ho hem de fer diferent.
Perquè diferents ho hem de fer junts.

Markina, Caniles, Celrà i Podemos

Publicat l’1 de novembre a CatalunyaPlural

Markina-Xemein, a la provincia basca de Biscaia (4969 habitants). La situació de bloqueig per part de l’Estat amb el conflicte basc és una evidència. ETA, desestructurada, disposada a fer el pas definitiu; Bildu, en creixement; els partits estatals, en franca decadència i Rajoy sense moure peça: dispersió de presos, Arnaldo Otegi a la presó i converses aturades en tots els àmbits. La societat basca, però, segueix avançant, la pau és una realitat (especialment per un costat), els consensos per l’autodeterminació creixen i es fan majoritaris. I irromp Podemos. També com a força clau a Navarra. Una alternativa discursiva clara, nítida i que pot fer girar la truita en un any. El debat sobre l’autodeterminació al País Basc continua en un pla teòric, inicial, amb múltiples fronts previs per desenvolupar i en aquest sentit un impuls de Podemos a tot l’Estat podria ser clau de volta. Una tramuntanada que serviria per començar de nou la partida, amb confiança i voluntat de resoldre el conflicte i posar unes primeres bases d’exercici del dret a decidir del poble basc. Si ETA ha deixat les armes, la irrupció de Podemos hauria de ser presumptament la fi de l’immobilisme de l’Estat.

Caniles, a la provincia de Granada (4755 habitants). Poble andalús on el bipartidisme sempre ha estat un fet i ha tendit cap al PSOE. Avui aquest sistema està en crisi. No només el cas dels ERE, sinó l’estructura i el consens que fins avui existia al voltant dels pactes de l’oblit de 1978. La desconfiança en les elits és total i lògica. L’embolcall es fon i la necessitat d’una alternativa democràtica que porti a les majories socials a governar és quasi tant necessària com quan Franco moria. I tot acompanyat per les desigualtats sistèmiques i les polítiques que escanyen  fort des de la Unió Europea. I irromp Podemos. Llegint la conjuntura segurament com ningú. Amb l’espontaneïtat necessària i deslligada de qualsevol relat que faci “tuf” a transició i a règim. Canalitzant els sentiments, raons i propostes d’aquelles places de 2011 tot i desenvolupar un projecte molt més de dalt a baix que el que llavors es plantejava. Apostant per la tàctica de forma clara. Esperem que partint d’una bona estratègia. Un trampolí que s’enfila i s’enfila. Una nova eina per desterrar les elits del règim. Plenament efectiva i vàlida, al meu parer. Internacionalisme.

Celrà, a la vegueria de Girona (4914 habitants). 7 autocars a la V de l’11 de setembre de 2014. Diversos nuclis actius de l’independentisme. Allunyat de fa temps del bipartidisme dels 80 i els 90 en què CiU i el PSC s’ho “menjaven” tot a la comarca. Abraçats a l’independentisme i al dret a l’autodeterminació. La pràctica d’aquest exercici no la veuen més enllà de la primavera del 2015. És un camí recorregut des de fa, com a mínim, 4 anys i toca votar ara per anar més enllà d’un simple canvi de bandera. I irromp Podemos. Amb un nou discurs en el camp teòric essent un actor estatal. Cert. Per primera vegada una opció amb possibilitats de ser majoritària a l’Estat defensa l’autodeterminació en el debat de les idees. Benvinguda. Però aquí es queda. No avança. La seva proposta pràctica passa de nou per una reforma constitucional a dia d’avui sense data ni contingut. Llunyana. La teoria és impol·luta. La seva proposta per a Catalunya a la pràctica no. No és una solució al clam polític que milions de catalans han expressat als carrers en les mobilitzacions més grans vistes mai a Catalunya. Tampoc elaboren una crítica severa i reiterada a les decisions “antidemocràtiques” que prenen les instàncies inquisidores de l’Estat. No es mouen. I a Celrà creix la sensació que hi ha massa silenci. El fons no canvia.

Aquest és un simple exercici “ficcionat” portat a l’extrem, evidentment. Ni en aquests tres pobles existeix només el tema que he destacat en l’àmbit polític ni la realitat és així de simplificada.  Tots bevem també de fonts compartides. Tanmateix sí que crec que els tres exemples permeten veure que en la lògica de tres realitats polítiques diferenciades com són Catalunya, el País Basc i Andalusia, el fet de compartir un mateix Estat i, fins i tot, la voluntat de ruptura amb el règim del 78 no porta sempre a tenir les mateixes derivacions pràctiques de com dur a terme els teus propòsits. I és per això que Podemos té i tindrà una gran capacitat i potencialitat de respondre les necessitats que es plantegen a la gran majoria de l’Estat però no ho podrà ni sabrà fer a tot arreu.

I llavors a les minories nacionals, com sempre, els tocarà el rebre. Es canviï la Constitució o es faci un pacte d’Estat. Perquè som minoria. Sense una voluntat estratègica ni compartida en el camp teòric, de ben segur, però sí al cap i a la fi en el dia a dia de la praxis política. Els càlculs són els càlculs, els països són els països i cadascú té les seves agendes. Cadascú té el seu marc polític i és des dels respectius marcs on és pertinent fer política. Podemos ho fa en l’estatal, i d’altres ho fan en el català. Lògica pura que tensiona quan les realitats es creuen. Amb matisos i colors, com és habitual, però quan més aviat aquests marcs estiguin separats abans tindrem allò que ara en diuen una relació “win-win”.  Camp per recórrer. O així jo ho penso. Agradi o no, com deien a casa, no pots estar a missa i repicar.

Postdata: L’autor té la intenció d’escriure una segona part referent al País Valencià i les Illes i completar un enfocament de Països Catalans.

La majoria social hi és

Publicat a Tribuna.cat 31 d’octubre de 2014

El règim del 78 s’esfondra a una velocitat inesperada tan sols fa un parell o tres d’anys. Ho fa per tots els flancs possibles. De manera òbvia, per un costat, ho fa a causa de la mobilització popular i la determinació catalana per decidir el seu futur i apostar per un escenari de projecte propi.

Per l’altre costat, el sistema tradicional de partits, de repartiment de poder, de relat de consens s’esfuma ràpidament i tots els “tòtems” i fonaments de la curta i maldestra “democràcia” espanyola fan aigües. També als Països Catalans. La llista seria llarga. I el nom de la corrupció, eterna.

Ambdós flancs són enormes finestres d’oportunitat per provocar una ruptura cap a la societat justa, de canvi, de majories socials que tant batallem. Per això, aquest 9 de novembre és una data que tota persona transformadora hauria de tenir marcada en l’agenda i obeir així els centenars de milers d’activistes que fa mesos que es manifesten i treballen des de l’anonimat. Una (nova) victòria popular el 9 de novembre és un pas necessari en el taulell català per avançar en aquest escenari de fi de règim.

Una participació de 2 milions de persones (complicat), de somriures, fermesa i finta col·lectiva i massiva a les impugnacions de les institucions espanyoles és imprescindible. Sinó, guanyaran els de sempre: Palace, Duran, esmorzars de luxes. Rajoy, el seu silenci i els ulls a la borsa. I crec que bonament compartim que, de victòries, ja n’han tingut massa. Podem fer-ho.

Aquest és un pas que es mou paral·lelament i de forma ràpida al del final dels grans actors del 78: PSOE, AP-PP i CiU, entre molts altres. I aquest és un element que cal saber llegir encara millor en un 2015 tant proper en què es preveuen tres comtesses electorals. De les municipals, autonòmiques al País Valencià, les Illes i la Franja i les espanyoles en vessarem molta tinta d’aquí uns mesos, però segurament les “plebiscitàries” són les que ens faran suar més en les properes setmanes si finalment, com és desitjable, Artur Mas les convoca.

I aquí és on ha arribat el moment també d’assentar les bases d’un parell de grans espais polítics nous, en tant que forces parlamentàries, que han de representar la batalla de les idees i definir la centralitat del país en els propers anys tenint en compte que afrontarem un Procés Constituent. I si ho dic és perquè crec que aquest és un escenari en el qual desplaçant l’eix cap la recuperació de sobirania política i les polítiques per a les majories en sortiríem col·lectivament beneficiats. I ho apunto deixant el debat obert, per suposat.

És l’hora de presentar dos espais nous que beguin dels espais existents però de la participació també de nous actors i persones vinculades a l’activisme del nostre dia a dia. Ambdós compromesos amb la independència, la democràcia i els estàndards del benestar. Un, que representi un centre-esquerra a l’estil dels que existeixen avui a Europa i un altre que plantegi una rupturd’arrel amb les polítiques de la Unió Europea, les desigualtats lligades a la Troika i el capitalisme que ens assetja.

El qui i el com és el més complicat i tothom té les fórmules i les cartes que s’aniran jugant, però sens dubte, per la majoria social d’aquest país, el millor seria arribar a la ruptura amb l’Estat amb dues forces que es disputin l’hegemonia i que no estiguin ancorades a la dreta sinó ben el contrari. Això també depèn de tots. I el millor de tot és que és possible. La majoria social hi és.

El 9N i la vella equació.

Escriure quan no fa ni 48 hores que es va saber que s’havia trencat la unitat dels partits en com avançar amb el 9N fa que sigui complicat tenir perspectiva. Tanmateix és segurament el moment en què cal que estiguem més fins i rigorosos en descriure en quina conjuntura ens trobem. És en contexts com aquests quan els apriorismes i els discursos que portem assumits des de fa temps ens poden condicionar i dificultar més l’anàlisi del moment. De fet, personalment, encara no tinc clares moltes coses i la sensació que tinc és que pair-ho serà més llarg que un rostit de Nadal. No dec ser l’únic.

En tot cas, un apunt previ, quatre consideracions, i una proposta.

. Apunt previ: Tota l’acció en aquest procés ve condicionada per tenir com a adversari un Estat espanyol que des dels pactes de l’oblit de la Transició ha mantingut en la seva essència la mancança de valors democràtics en massa àmbits. Un Estat que celebra que no hi hagi consulta i que procura, ell sí, posar pals, bastons i rocs a les rodes perquè catalans i catalanes no puguin decidir el seu futur polític. Un Estat que compta amb una aliança forta i ferma amb les classes dominants catalanes i que les utilitza en un format simbiòtic.

. Consideració 1. El Govern d’Artur Mas i CiU han estat incapaços de complir el mandat popular que havia sortit de les urnes el 2012. Un mandat que era inequívocament a favor d’organitzar una consulta sobre la independència de Catalunya i que, com a Govern, havien d’assumir. S’hi van posar tard i pel que sembla van fer molt poc els deures. Amb dos anys de perspectiva han estat incapaços de desplegar una alternativa a la primera pedra que hem trobat que es diu Tribunal Constitucional i que era a totes les agendes. Com aquell qui planta una tenda i no hi posa “piquetes” tot i saber que vindrà tempesta. I amb aquesta inacció i la nul·la voluntat de respectar la legalitat pensada i aprovada pel Parlament de Catalunya arribem a dilluns. Dos anys movent la figuera perquè no caigui cap figa. Dos anys en què tothom mirava la figuera, però eren ells qui movien tots els arbres. Recol·lectors de mena.

. Consideració 2. La manca de fiscalització diària d’Esquerra, soci de Govern, és també causa de l’escenari d’avui. Ells eren percebuts també com els garants perquè els primers no “fallessin” i a dia d’avui sabem que no ho han fet i que són les males relacions entre aquests dos actors les que han fet, entre d’altres raons, que l’espai de debat dels partits s’acabés. Una incapacitat que també han mostrat ICV-EUiA, que no ha volgut mai de debò que hi hagués una ruptura amb l’Estat a través d’una consulta, o la CUP que no ha trobat la manera de plantejar de forma efectiva, a hores d’ara, una fórmula de desbordar el marc excessivament legalista pactat tal i com ella mateixa demana. Autocrítica de tots. Pertinent. Coresponsabilitat en graus. I excés de confiança de la societat civil.

. Consideració 3. La nova proposta de 9N no em convenç. Cert. De la mateixa manera, però, i a risc de semblar ben contradictori i poc sòlid, que penso que el 9N continua essent positiu i necessari. Partint de la premissa que no és la consulta com havíem pensat (n’he explicat els motius), que no serà l’eina de ruptura i constituent que molts voldríem i que cal que s’incorporin garanties com les que diversos actors han reclamat, el 9N és positiu perquè té una funció en el relat que anirà venint. Si es donen aquestes circumstàncies, el 9N pot ser una mobilització prèvia d’acumulació de força abans de les eleccions, pot posar la participació i la decisió en mans de la gent i sobretot pot tornar a posar la pilota a la teulada de l’Estat. El 9N és necessari perquè nosaltres vam marcar el calendari i perquè és un exercici pràctic per demostrar que els que vivim a Catalunya (també nouvinguts i joves) som els que opinem i tenim capacitat per decidir què ha de ser aquest tros de terra. Ens dóna gruix, força i sobretot ens situa una eina que si la sabem jugar pot desbordar, de nou, tot el que s’havia previst des de les elits benpensants i de classe al nostre país. Ens toca a nosaltres donar-li el sentit que li vulguem donar. Fem-lo possible de la manera que ens interessi. Desmuntem el darrer rail de la tercera via. I que es mogui l’Estat.

Consideració 4. I a partir d’aquí vindran unes eleccions. Segurament, a principis del 2015 i hi haurà tensió i un pol fort per fer una candidatura unitària. Em sembla prou lògica la idea que Esquerra i Convergència Democràtica de Catalunya, que han compartit dinàmica i posicionaments durant dos anys, explorin la possibilitat per fer que la possible fragmentació partidista tingui una excepció en una candidatura poc marcada ideològicament però amb un punt que sigui la DUI. De la mateixa manera que em sembla prou lògica la necessitat de constituir una candidatura paral·lela promoguda per la CUP i d’altres actors lligats als moviments socials i els propis moviments que lliguin aquesta DUI amb el projecte alternatiu al d’un país “normal” en el context del neoliberalisme i les retallades. Un projecte lligat al socialisme, d’arrel democràtica, per la igualtat de drets i que superi les pròpies estructures desenvolupades fins a dia d’avui. Un projecte que sigui un pol de la desobediència que a dia d’avui encara no s’ha exercit. Una prèvia forta i lligada a l’espera de l’anhelat procés constituent. Un escenari, doncs, que presenti les forces antagòniques d’un futur Estat

Proposta: De fet, la proposta és el pa de cada dia d’aquells que, a diferència de la indiferència d’alguns, pensem que la independència és la millor manera per trencar amb l’status quo, amb un Estat que no només ens imposa les seves dinàmiques nacionalistes i antidemocràtiques sinó que representa a la perfecció els interessos d’una classe benestant, elits, majoritàriament corruptes, que s’han enriquit amb la misèria de la majoria de la població. És entre aquells que veiem en les manifestacions i l’organització popular independentista una clau de volta per ajudar a transformar-ho tot, que ha arribat el moment d’articular-nos bé i amb força per anar avançant en la necessitat de continuar mobilitzant-nos al carrer, l’espai natural de la política, i en conduir el més ràpid possible cap a la ruptura democràtica, amb consulta, DUI, o com decidim. La vella i bella equació de l’organització i la lluita, de la unitat popular, es fa més necessària que mai. Arriben els moments clau.

Media say no

Article publicat a Media.cat el 18 de setembre

A Catalunya fa temps que la consulta del 9 de novembre i el procés sobiranista ha fet moure els mitjans de comunicació. A hores d’ara tothom ja té qualificat cada diari/TV/ràdio segons quina barricada falca. De fet, fins i tot s’han creat perfils de twitter que arriben a fer mofa de les posicions ancorades de cadascun d’ells. I la sensació és que això només farà que augmentar en els propers dies encara que tot plegat pugui arribar a afectar el rigor d’allò que es publica.

Fins a quin punt a Escòcia ha passat el mateix en les últimes setmanes? Avui hi ha el referèndum en aquesta terra del nord d’Europa i des d’alguns sectors, especialment del SÍ, s’ha acusat els mitjans d’abandonar el periodisme per fer d’avantguarda del NO. La crítica ha arribat fins al punt de convocar una concentració davant dels estudis de la sempre posada per exemple del rigor periodístic, la BBC, per denunciar la situació. Una constatació que ben poc ha arribat a casa nostra on, per exemple, tothom ha posat com a exemplars els debats públics i televisats fets en les últims setmanes per la televisió pública.

Tanmateix, les persones que viuen la campanya del dia a dia a Escòcia tenen una posició prou consensuada: els mitjans britànics i també els escocesos han apostat majoritàriament pel NO. La posició la comparteixen també analistes com mostra aquesta entrevista a John Roberston de la University of West Scotland. Així, les portades de les principals capçaleres d’àmbit britànic fa dies que sobredimensionen els arguments del NO, elFinancial Times ha pres una posició activa i continuada per evitar la independència d’Escòcia i tot i que la BBC ha mantingut una programació estable on s’ha debatut equilibradament de les diverses opcions, algunes veus l’han acusat d’informació esbiaixada. D’aquest consens de mitjans tan sols se n’han salvat algunes capçaleres escoceses i revistes situades a l’esquerra i el periodisme crític britànic com és “Red Pepper”. Sembla doncs que la teoria i la pràctica del quart poder continua present. Ai si l’Escola de Frankfurt despertés