Del mar, mare. De la mare, tot

Tanco els ulls i penso que no és possible que ja hagin passat 10 anys des d’aquell agost del 2006. Un 26 d’agost d’aquell any, al vespre, a l’hospital Santa Caterina, moria la Glòria Vilar i Farrerós, celranenca, dona treballadora, la meva mare. Un càncer l’havia vençut. Allà hi érem les poques persones que ella havia volgut que visquéssim les seves últimes hores de vida. Perquè ella havia decidit que seríem pocs però escollits. El seu cos s’anava apagant sense que jo, amb vint i un anys, fos capaç de comprendre realment la dimensió de tot plegat. De fet, no tinc clar a hores d’ara que hagi pogut comprendre què significa que es mori la persona que més estimes a la vida. Tampoc em preocupa. Ho visc amb la normalitat que té haver d’acceptar situacions com aquesta. Ara bé, aquell vespre sí que el tinc present. I el recordo sovint. Com també faig amb les hores i els dies que van venir tot després. Les reaccions dels que hi érem. La transparència que va provocar en les relacions familiars. La meva incapacitat de gestionar la mort amb les persones, amics i parella, que jo havia escollit perquè m’acompanyessin en el camí de la vida. Paradoxes de la vida. Bloqueig mental. Unes paraules escrites a raig, que comparaven el mar, que ella estimava, i la mare, a qui jo estimava. Moments pels quals tothom acaba passant un moment o altre a la vida però que, sens dubte, a nosaltres ens va tocar viure massa aviat.

mare

La mare era una dona de conviccions fermes, tossuda, guapa, treballadora, intensa i amb una calidesa que et feia sentir el nen o l’adolescent més afortunat de Girona i comarca. Una inconformista que mai va voler acceptar algunes convencions del moment. Una persona que et feia créixer per un camí recte però amb mostres d’amor constants. Una persona que em va ensenyar a estimar les persones que teníem a prop, a entendre que tots érem iguals, a ser solidari i em va fer descobrir la Costa Brava i el món perquè fos millor persona. Segur que no dic res gaire diferent del que han significat les vostres mares, les autèntiques protagonistes de les vides, les sovint oblidades de la història oficial, les persones que ens han guiat en els primers passos de la nostra vida. Dones amb qui segur que ens hem enfadat i ens hem incorprès desenes de vegades però de les quals hem acabat reconeixent que hem après una manera d’entendre el món. Una base que, evidentment, nosaltres confiem millorar en el transcurs de la vida. Detall rere detall, una persona imprescindible. Per això la mort d’una persona així pren una dimensió que ni tan sols 10 anys després sé acabar de situar de forma racional en el camí de cap lògica. I, de fet, em nego a fer-ho. Hi ha certes emocions que juguen en un terreny propi i que vull que visquin soles, que m’atrapin un dia a la tarda, un vespre d’estiu o en una conversa. Tenir les idees clares no vol dir que no ens puguem deixar endur per aquestes sensacions profundes i commovedores que ens dóna la vida. Que ens donen vida. Que ens revolucionen. Deixar-nos superar de tant en tant. Expressar-nos. Cada cop ho veig més clar. I plorar per la nostra gent encara que faci anys que no hi sigui, recordar-les, estimar-les i fer-les seguir amb nosaltres em sembla fins i tot saludable. Gent que sé que passi el que passi són amb mi i jo amb elles. A prop. Algunes encara hi són físicament, per sort, i d’altres en la memòria. Les imprescindibles.

Per això, avui que fa 10 anys que la Glòria, la mare, el mar, se’n va anar malgrat la seva vitalitat, he decidit que fos el dia que faig públic que a principis de setembre surt el meu segon llibre: “No t’espanti aquest vent” publicat per l’editorial Angle. Un text que busca construir i sumar en la definició d’una esquerra útil i transformadora (redundància) pel nostre país durant aquest segle. Un assaig fet a partir dels aprenentatges que he tingut al costat de molts activistes i de la mà dels col·lectius que ajuden a fer possibles els somnis. Un projecte que seria incapaç d’haver fet si no fos també per tot el que va ensenyar la mare, les estones compartides i els somriures de força que em va regalar. Avui fa 10 anys d’un dels vespres més tristos i impactants que recordo. Però dels vint-u-anys que vaig viure a prop d’aquell mar, me’n vaig endur tantes bones estones que, com a mínim, vaig decidir que viuria amb passió tant com pogués, essent incorformista, somniador i superant els reptes que tenim per davant. Fer aquest llibre, sens dubte, ha sigut un repte dur, però amb el record de la mare i l’estima de tanta gent, avui ja és una realitat. Ara només falta que us el llegiu i us agradi. Per mi, avui és un dia feliç, per haver fet un pas endavant, per dedicar-lo a la mare i perquè espero seguir portant el segell de la Glòria arreu, amb somriures, ganes de transformació i estima. Va per tu, mare.

Anuncis

One thought on “Del mar, mare. De la mare, tot

  1. gràcies lluc per compartir-ho. des de la meva experiència coincideixo amb gran part del teu enfocament. amb aquesta sensació que la mare encara hi és. i més, que és en mi, també, i malgrat les diferències, en tot allò d’ella que em va oferir i m’adono ara que forma part de la meva manera de fer o de ser.
    i enhorabona pel llibre. el demanaré a la dolors que segur que ja el té 😉
    una abraçada,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s