(Rere)fons Santos Torroella

Recordo fa anys quan amb la família anàvem els diumenges a Viladamat i sempre ens en fotíem dels de Barcelona que es passejaven per les carreteres asfaltades i planes de l’Empordà amb gegantins 4×4 que els havien costat una milionada. Vèiem i veig ridícul gastar-se aquella “morterada” per un cotxe pensat per anar a muntanya i que a prop dels aiguamolls tan sols servia per vestir molt i aparentar vés a saber què. La qüestió, entenc, era semblar que havies ascendit un esglaó en l’escala social dels estiuejants al ben valorat Empordà. Una peça més d’una societat de façana que pocs anys després s’esfondraria com si es tractés de la casa de palla del conte dels tres porquets.

Molts anys després he recuperat aquella sensació. El motiu, però, no són els visitants de la plana, sinó un alcalde frustrat per ser-ho en època de crisi capitalista que busca sota les pedres la manera de ser recordat per algun motiu més que per passar-se mitja setmana al Parlament. Em refereixo a l’il·lustre de Girona qui, amb el suport dels companys de partit, del sempre aliat Partit Popular i de dues persones trànsfugues ha aprovat, fent ús del seu “vot de qualitat”, gastar-se una milionada d’euros en comprar el fons d’art Santos-Torroella. Un fons sobre el qual podeu trobar més informació aquí i que compta amb moltes peces d’art però ben poques d’una qualitat extraordinària que hagin captat l’atenció de gaire ningú. De fet, el fons i la inversió que l’acompanya, que puja a més de 5 milions d’euros, ha estat prèviament rebutjat per ciutats pioneres i referents en el món de l’art com Madrid i Barcelona.

Els seus arguments, expressats en un to molt agressiu divendres al ple, són la suposada activació econòmica que acompanyarà aquesta inversió i la referencialitat en el món de l’art que agafarà la ciutat de Girona amb aquesta adquisició. La mateixa que ha agafat en el món del cinema tenint el Museu del Cinema que pagarem durant uns quantes dècades més? pregunto jo. El debat és llarg i extens, però veig ambdós arguments molt i molt febles. L’activació econòmica hauria de ser quasi una obligació amb una inversió d’aquest nivell, però en aquest cas, no hi ha estudis que demostrin que el fons portarà més gent a la ciutat i que això de retruc farà millorar l’índex d’ocupació o la qualitat de vida dels gironins. Fum, vaja. I sobre la referencialitat cultural, aquesta adquisició és una jugada més de la política tradicional de comprar i comprar (amb recursos de tots) sense tenir encara definit quin és el pla estratègic de cultura de la ciutat i, molt menys, quin model cultural treballem pels propers anys. De fet, cal recordar que per no tenir, Girona no té ni un regidor de cultura amb condicions.

Però els disbarats de divendres no s’acaben aquí. Com a mínim hi ha dos episodis més que justifiquen perfectament recuperar un himne dels 80 per definir la situació (al final). D’una banda, el fet que aquells que es vanten d’impulsar el dret a decidir a nivell català s’aliïn amb el PP, una vegada més, per vetar una consulta democràtica per saber si volem que els recursos municipals es destinin a efectuar aquesta compra o no. Estem parlant d’entre 5 i 10 milions d’euros d’inversió en una ciutat que té un pressupost de 100 milions aproximadament i l’alcalde, que poc sovint és a l’Ajuntament i menys en els actes socials de la ciutat, decideix posar una mordassa a la boca de gironins i gironines. Esperpèntic. I més si tenim en compte que aquesta acció no sortia en cap programa electoral.

De l’altra, l’enèsim cas de transfuguisme que afavoreix la majoria d’una dreta que a les urnes s’havia quedat lluny de la majoria absoluta. És el cas de Carles Bonaventura que, traint el programa que va avalar quan es va afegir a les llistes de la CUP com a membre de Reagrupament i no fent cas a l’assemblea on es va decidir què votaria el grup municipal sobre aquest tema, va fer valer el seu vot per permetre la despesa de Santos Torroella. Ell, com anteriorment Carlos Palomares amb el PP, haurien de ser conseqüents amb les seves posicions contràries al programa que van avalar els ciutadans de la ciutat i deixar l’acta de regidors. Quedar-s’hi i aferrar-se a la cadira és precisament fer més gran l’escletxa de la desafecció política. Una xacra que tant en Palomares com Reagrupament deien voler combatre. Esperem que prediquin amb l’exemple i pleguin.  I si pot ser, que es comprin tots plegats un 4×4 i voltin per les carreteres. Potser així la necessitat d’aparentar els quedarà satisfeta.

Anuncis

Unitat de sigles

“Con su actividad y su lucha diarias, personas y grupos sociales crean el mundo social de la ciudad; y al hacerlo crean algo común en cuanto marco dentro del cual podemos residir todos” David Harvey. El futuro de los comunes en el “El síntoma griego. Posdemocracia, guerra monetaria y resistencia social en la Europa de hoy”. Diversos autors

Les últimes setmanes han servit per proposar en diversos entorns la unitat de sigles històriques de la política catalana de cara a les properes eleccions, ja siguin europees o municipals. Ho hem vist amb el debat que ha ocupat portades sobre una possible aliança entre Convergència i Esquerra que ha acabat en res per les eleccions Europees del 25 de Maig o ahir mateix, aprofitant la trobada #AraésDemà, la proposta d’ICV-EUiA de fer un front que vagi des de sectors del PSC fins la CUP deixant Esquerra de banda pels comicis municipals del maig de 2015.

L’escenari actual poc estable, ple d’incertesa electoral, d’expressió radical de les misèries del capitalisme i de la nefasta cultura democràtica de l’Estat espanyol està portant diversos actors a veure en la unitat de sigles una solució quasi sagrada. I és ben cert que, a priori, a la majoria pot sonar bé aquesta música. I encara és més lògic que molta gent ho demani perquè ensenyats, com hem estat, que el joc polític és una simple suma i resta de majoria i minories, sembla que una unitat entre sigles sigui la millor de les estratègies possibles. Tot i això, i amb la voluntat constructiva de participar en el debat, m’agradaria plantejar alguns dubtes al respecte:

2 + 2 és sempre 4? Desenganyem-nos: la principal raó d’aquells que defensen la unitat de sigles és la premissa que si x + y + z van junts el resultat en unes eleccions serà necessàriament millor que si x + y + z hi concorren separats. Aquesta afirmació és si més no tan sols una mitja veritat. Ara mateix, per exemple, no és poca la gent que pensa que a Convergència, la seva suma amb Unió li resta més que li suma o que al PSC i al PSOE el seu traç comú a Catalunya podria portar els dos partits a una situació de mínima incidència política. Però és que a més a més, i com ja s’ha vingut explicant, aliances excessivament transversals i focalitzades en un programa d’un o dos punts compartits podrien portar aquestes pròpies aliances a no convèncer els votants tradicionals de cadascuna de les opcions. És a dir: accepta tothom com a veraç l’afirmació que una coalició que anés des d’Avancem fins a la CUP, passant per ICV, però sense Esquerra, aconseguiria incorporar no només els votants d’aquests partits sinó també d’altres? O que una candidatura d’Esquerra i Convergència portaria tots els liberals i socialdemòcrates del país a confiar en aquesta entesa de cara a Europa? Jo, sincerament, tinc els meus dubtes.

Les sigles, d’acord. I el programa? Aquests dies que tant sentim parlar de sigles, poc hem sentit a dialogar sobre el programa polític, la base de qualsevol candidatura. I aquí hi ha un dels principals errors dels fervents defensors de la idea de la unitat de sigles, des del meu punt de vista. Com podem parlar de l’expressió electoral d’un seguit d’actors quan encara aquests mateixos agents no han estat capaços d’acordar el fons de la seva proposta política? No crec errar quan dic que Avancem i la CUP estan a anys lluny en les seves propostes econòmiques o de territori, per exemple, com ve han demostrat votacions al Ple del Parlament i també de l’Ajuntament de Girona on ambdós actors són representats. Diferències que també es troben a dia d’avui entre ICV i la mateixa CUP amb temes, no només com la independència sinó també amb la crítica a la MAT a les comarques gironines, o entre Esquerra i CiU a molts ajuntaments del país. No menys cert és que en els últims mesos accions com el naixement del Procés Constituent, Podemos, la Trobada Unitat Popular, les anomenades “candidatures cíviques” d’Esquerra o la Trobada “Ara és Demà” d’ICV-EUIA són nous elements que podrien fer variar la situació. Tanmateix, a hores d’ara, tant el programa comú com la unitat d’acció al carrer lligada a la confiança política i a la confluència estratègica és encara lluny de brotar i tenir així fruits consistents que no generin frustració política.

Un sol actor per a múltiples lluites? La idea del gran bloc/partit permanent que representarà durant dècades els objectius “fixes” de les classes populars catalanes és cada vegada més complicada de sostenir. I ho és perquè davant d’una realitat més difusa, amb “hòsties” rebudes des de totes bandes, la pròpia mobilització que es genera és també múltiple i diversa. És en aquest sentit que penso que el focus no s’ha de posar tant en una possible fusió de sigles entre diverses opcions electorals, sinó en buscar com teixir els canals de comunicació, transmissió i aprenentatge entre estructures polítiques i moviments de carrer i de base. Tothom a la seva manera i amb els seus referents però sempre amb més cos al carrer que a les institucions. Com s’aconsegueix doncs amb aquesta constant trobada i confluència de lluites i expressió política generar un programa polític ferm, ideològic, però que també tingui suficientment vitalitat per adaptar-se a les condicions que les pròpies mobilitzacions generen? I com fem que tot plegat sumi des d’actors polítics amb tradicions polítiques diverses? Preguntes claus que ens haurien de dur moltes més hores de debats que el de la simple la suma de sigles. I és que, molt més enllà de buscar una “fórmula màgica” per les eleccions el que hauria de preocupar a l’esquerra catalana és no estar essent prou  capaça de treballar i aportar el gra de sorra necessari des dels partits per aturar les privatitzacions, defensar el dret a l’habitatge o a assolir la independència del país. Una necessitat que si no acompleix podria portar a la consolidació de la desafecció política de les classes populars i la victòria final de les elits econòmiques.

I, deixeu-me que em mulli, no és tant una qüestió de tradicions polítiques com apunta l’amic Sergi Picazo, sinó que molta gent pensa que tot aquest camí és possible i es farà millor traçant programes comuns a desenvolupar passades comtesses electorals, desenvolupant pràctiques polítiques diverses generades per la gent i compartint pancartes i barricades cadascú amb els seus matisos, sovint imprescindibles. Perquè és des de la diversitat, que l’esquerra serà capaç d’entendre’s, de bastir i de construir. Amb consensos programàtics que no marcaran els Consells Nacionals de les organitzacions, sinó que vindran fixades per la pròpia gent, els anònims: el motor i, en definitiva, el subjecte polític a qui es deu l’esquerra aquí i a qualsevol indret del món.