Guanyem. Cap fred. Cor calent.

A la gent d’Arbúcies i de Sant Pere de Ribes (i més). Picant pedra des del 1979.

Reflexionar en veu alta al voltant de Guanyem tres dies després de la seva presentació és si més no arriscat. D’un projecte que tot just acaba de néixer sempre és complicat treure’n conclusions que puguin ser sostingudes en el temps. I més en moments com els actuals en què en un mes pot arribar a plegar un cap d’Estat, un cap de l’oposició a l’Estat i el primer secretari del PSC. I tot mentre les enquestes apareixen com una nit de tempesta enmig d’un oceà i algunes veus parlen d’omissions properes de polítics com Duran i Lleida o, fins i tot, Artur Mas. Terrabastall institucional. Sens dubte. Made in 2014.

Tanmateix, sí que m’agradaria apuntar algunes idees, breus, esquemàtiques sobre com està removent el panorama la impugnació feta per Guanyem dijous passat en la seva presentació. A mode d’introducció, dos articles que em semblen imprescindibles per contextualitzar l’afer. D’una banda, l’entrevista que publica Eldiario.es a Ada Colau, portaveu de Guanyem. De l’altra, l’article finíssim de l’Andreu Barnils a Vilaweb que porta per títol, “El preciós Sí-Sí d’Ada Colau”.

Feta la introducció i les recomanacions, és hora d’apuntar quatre idees que aquest cap de setmana m’han estat rondant mentre pensava en Guanyem. Sempre, com dic, des de la distància de no ser una persona activa socialment a la capital catalana però mirar-ne amb atenció tot allò que hi passa. Especialment en l’àmbit polític.

– Guanyem em sembla un artefacte amb una potencialitat immensa per revolucionar Barcelona. Aquest és un fet innegable. Compta ara mateix amb actius i un context que li permeten fer arribar un missatge anticapitalista, de ruptura democràtica a nivell municipal i sobretot de constitució i govern de noves institucions comunitàries al servei de la immensa majoria.

– Guanyem beu  de dues pocions efectives que representen el millor de les apostes polítiques de l’esquerra en els darrers anys i, evidentment, no parlo del govern Tripartit. Penso en el municipalisme de base i rupturista sostingut en el llarg silenci per les Candidatures Alternatives del Vallès i per la CUP a desenes de municipis així com la força dels moviments socials bastits en l’antagonisme institucional (PAH, cooperativisme, centres socials creixents arreu del país i, perquè no, el pòsit de places del 15M) . Fins i tot, m’atreviria dir que Guanyem neix també gràcies a les transformacions que el moviment popular independentista ha aconseguit en la cultura i acció política catalanes des de les consultes del 2009/10. De fet, i és bo, la proposta de compromisos que fan recull molt més aquesta herència política de l’esquerra rupturista que no la pràctica de l’esquerra institucional des de la Constitució de 1978.

– Guanyem, però, també presenta dubtes sobre la gestió de la seva proposta política en clau més organitzativa, interna i democràtica. És a dir, a dia d’avui la decisió d’impulsar el projecte de dalt cap a baix, amb 30 persones conegudes que presenten “la via efectiva” i no fer la proposta des de baix forjant l’estructura a poc a poc genera dubtes en l’àmbit de saber com, qui i per què es prendran les decisions dins de Guanyem. Dit d’una altra manera, com s’articularà aquest nou actor que s’ha presentat no només per influir políticament sinó per governar Barcelona sense caure en els errors que han practicat altres forces polítiques en els últims temps? És aquest fet, el recel cap a un excés de personalisme i dirigisme que pugui dur a antigues aliances i pràctiques de política que no siguin netament transformadores així com, de sobte, centrar totes les energies en la via institucional (i no la por a Ada Colau com insinua Joan Olóriz) la que ha aixecat més recels entre part de l’esquerra i els moviments socials. Interpel·lacions que, vist l’exemple de Podemos amb la seva gran capacitat de mobilització electoral però les seves mancances en l’empoderament des de la base, semblen, d’altra banda, prou lògiques.

– Punt a part mereix l’eix nacional amb el qual una part dels garants de l’opinió pública han qüestionat el projecte Guanyem. L’Ada Colau va acabar amb aquest primer assalt en menys de 24 hores com bé explica l’Andreu Barnils en l’article que incorporo al principi d’aquest text. I ben fet va fer. Excel·lent. Ara bé, aquest primer assalt no treu que Guanyem Barcelona haurà de saber canalitzar l’eix nacional en el seu dia a dia i apostar clarament per la desobediència i per fer de Barcelona, la capital d’un nou subjecte polític nascut de les cendres de l’esfondrament del règim espanyol. Tot i que Guanyem no tingui la independència de Catalunya com a prioritat, la seva defensa, especialment passat el 9N, sí que haurà de ser impol·luta per poder continuar presentant-se com la candidatura que recull els anhels de la ciutadania. I més si les municipals del 2015 s’acaben convertint en la ratificació “constitucional” de la consulta del 9 de novembre.

Guanyem és doncs una impugnació general al taulell previst fins fa poc per les municipals de Barcelona de 2015. Una proposta que engresca, amb moltes potencialitats, però també amb algunes mancances que caldria que afrontés tant aviat com fos possible. Capítol a part mereix la interacció de Guanyem amb partits i moviments que ja existeixen, alguns que vénen desenvolupant propostes molt semblants des de fa temps i d’altres que ara diuen voler incorporar-s’hi. En aquest punt, que parlin les assemblees i decideixin. Mentrestant, benvinguts terrabastalls polítics que obliguen a exercir la política en la seva essència: cap fred per analitzar i debatre i cor calent per emocionar-se i decidir!

Anuncis

Ni plega en Duran ni la Parlón és l’escollida

Article publicat a Media.cat divendres 27 de juny

Les darreres “grans” exclusives polítiques que han publicat alguns mitjans han estat que Josep Antoni Duran i Lleida deixava la primera línia política i que Núria Parlón era l’encarregada de “pilotar” el PSC després que Pere Navarro dimitís com a primer secretari del PSC. En ambdós casos, i quan les tintes analítiques ja omplien les columnes, els lectors vam poder descobrir que les notícies i portades publicades no havien estat rigoroses: Duran es manté en la majoria de càrrecs que ostentava abans de la suposada “exclusiva” i Núria Parlon ni tan sols s’ha presentat a les eleccions primàries del PSC.

Els motius per publicar amb atreviment informacions que s’han demostrat no prou contrastades no els puc saber. No treballo en les redaccions informatives i m’imagino que hi devien haver les raons per fer. Potser es tracta tan sols d’errors puntuals fruit de la velocitat en què s’han d’elaborar les notícies avui en dia. O potser és conseqüència d’un error de les fonts informatives utilitzades normalment pels periodistes. O vés a saber. Si algú ho sap, que ho expliqui. Aniria bé.

En qualsevol cas, però, aquests dos episodis bastant consecutius en el temps sí que em fan plantejar dos dubtes que crec raonables. D’una banda, una informació que pot no ser contrastada ha de passar a ser la primera en la jerarquia del dia superant fets noticiables contrastats i públics com va passar, per exemple, el 8 de juny amb l’obertura dels mitjans amb el tema “Duran” deixant de banda la mobilització de milers de castellers pel dret a decidir? De l’altra, els mitjans que han publicat aquestes notícies, posteriorment desmentides, no hi tenen res a dir? No haurien d’avisar els lectors i esmenar els errors comesos? O han d’aparentar normalitat com si res hagués passat?

Els darrers anys han portat la societat catalana a viure una transformació política i cultural que n’ha variat valors i idees. I aquests canvis, que incorporen també un grau de desconfiança més elevat envers els mitjans de comunicació i el món periodístic, haurien de fer-nos reflexionar i dur-nos a ser èticament impecables. Si els polítics han de començar a dimitir, quan toqui, els policies no poden tenir impunitat, mai, i totes les lleis han de ser modificables, quan ja no representin, els periodistes haurem de començar a reconèixer errors. Això ens farà més humans. I de rebot, més comprensibles i veraços. Què més volem? Jo començo a fer la meva llista.

Monarquia. Legitimitats. Girona 2007-2014.

Corria el setembre de 2007 quan el rei espanyol d’aquell moment, Joan Carles I, va visitar Girona. La ciutat va viure aquell fet entre el somriure dels grans poders i de bona part del ple municipal, la indiferència i la indignació popular davant les retallades de llibertat de moviment i expressió d’aquell dia i la crítica més explícita d’uns centenars de persones que es van concentrar el matí al carrer Emili Grahit i a la tarda a la Plaça del Vi. Va ser en el transcurs d’aquesta segona concentració que l’Enric i en Met van realitzar una acció simbòlica consistent en cremar una fotocòpia amb la imatge de Joan Carles I i Sofia, una parella que des del seu pacte amb el dictador Franco han aconseguit convertir-se, segons la revista Forbes, en les 134 persones més riques del món.

L’endemà, l’anomenada “caverna espanyola” es movia, assenyalava, insultava i iniciava un procés de criminalització cap als dos activistes i, especialment, cap a l’independentisme català. Llavors, molts encara eren de l’Estatut de les meravelles. I els fets es van succeir de forma molt ràpida: l’Audiencia Nacional espanyola comença una investigació, els Mossos d’Esquadra hi col·laboren, els dos activistes han d’anar a declarar, els mitjans i la gran majoria de partits catalans giren la cara cap un altre costat, i 400 gironins/es responen al procés judicial solidaritzant-se amb els imputats cremant una fotocòpia similar a la cremada el 13 de setembre a la mateixa Plaça del Vi. I l’Audiencia hi torna. 20 persones més citades a declarar, totes a Madrid, en moments diferents per dificultar-ne la logística. En sóc un d’ells. Autobusos, furgonetes i milers de quilòmetres i hores de son robades. Però la resposta popular, no només a Girona sinó també en molts indrets dels Països Catalans, és espectacular. En un any, desenes d’actes, xerrades i concerts permeten denunciar el procés polític contra l’independentisme català per haver-se atrevit a “tocar” la monarquia aquella tardor de 2007 quan la immensa majoria li feien el joc en tots els sentits possibles. Fins i tot, molts republicans. Ho vam viure aquells mesos.

Un any després, havent patit la discriminació lingüística en territori “Audiencia”, la repressió i el maltracte de la policia espanyola i haver-hi deixat molts esforços, la campanya “Jo també cremo la corona espanyola” amb multiplicitat de complicitats va aconseguir que tots els solidaris siguéssim absolts (felicitat indescriptible) i que l’Enric i en Met fossin condemnats a petites multes que sis anys després continuen recorregudes al Tribunal Constitucional.

Si explico tot això no és només per fer un exercici de micromemòria històrica, sinó perquè aquest dijous, quasi set anys després, el rei espanyol tornarà a trepitjar la ciutat de Girona. Ara bé, el context és ben diferent. I no parlo tan sols, que també, que el rei és ara Felip VI, coronat el 19 de juny, el mateix dia que 300 anys abans les tropes del seu avantpassat Felip V cremaven i arrasaven ciutats com Xàtiva i Ondara al País Valencià. Avui en dia, la indiferència de la majoria de gironins i gironines, que s’ha pogut percebre aquests dies, és també un crit silenciós d’indignació davant la parafernàlia d’una corona que ha espoliat recursos públics, s’ha beneficiat dels privilegis reials per interessos estrictament privats com demostra el cas Noos o la fortuna del propi rei, i manté una impunitat política nascuda del corpus de l’herència del general i dictador Francisco Franco.

De fet, la monarquia espanyola, encapçalada ara per Felip de Borbó, és exactament el contrari, les antípodes, de totes les legitimitats que s’han anat bastint des d’aquell setembre de 2007 quan alguns presentaven l’Enric i en Met com a simples eixelebrats. En aquell moment no canalitzades, entre d’altres motius perquè totes les forces polítiques presents continuaven avalant el pacte constitucional nascut de les elits malgrat l’esforç de tants, les legitimitats populars tant a nivell social com nacional no havien estat guanyades amb la força que tenen avui. El procés cap a l’alliberament nacional, com a mínim al Principat de Catalunya, ha assolit victòries inimaginables fa set anys i és a punt de portar els catalans i les catalanes a decidir el seu futur en un referèndum. I en l’àmbit social, l’esmena a la totalitat del sistema econòmic capitalista així com de les estructures institucionals i econòmiques que el garanteix al nostre país compta avui amb el suport majoritari de la població gironina i catalana. És d’aquestes legitimitats, guanyades al carrer i a les quals els partits s’han hagut d’adaptar en només set anys, que neix la convocatòria d’aquest dijous “Cap pacte. Cap rei. El poble català decideix” que sortirà a les 20h de la Plaça del Vi de Girona. La convocatòria vol denunciar la presència de Felip VI a la ciutat però sobretot vol mostrar que el poble ha de poder decidir en tots els àmbits de la seva vida i bastir noves institucions comunitàries que siguin una palanca per la justícia i l’equilibri entre les persones que formem part d’un país que es vol lliure.

En perspectiva, les accions destituents del règim com aquella campanya “Jo també cremo la corona espanyola” eren vistes i analitzades com a estrambòtiques, minoritàries i poc adequades per qui escrivia les columnes del moment. Tanmateix, segurament aquella campanya com d’altres accions com”V de vivienda”, la Plataforma pel Dret a Decidir, el setmanari La Directa, la Plataforma No a la MAT o el Seminari d’Economia Crítica Taifa eren les expressions més clares de l’inici de destitució d’un règim i, conseqüentment, de la constitucionalització de noves pràctiques i realitats polítiques.

Dijous, doncs, cal que siguem molts, milers, a la ciutat de Girona per constatar que totes aquestes legitimitats continuen al carrer, l’espai més important d’exercici de la política. Mentrestant, n’hi haurà que rebran el rei amb honors i somriures, els vassalls, qui, malgrat els discursos de fireta, continuen ancorats en un règim que s’esfondra. Mal els pesi. O no. Fins dijous.

 

 

Dóna’m pit

Imatge

“Quan vius el procés català des de la distància, te n’adones que no som capaços de valorar la força popular i la capacitat autoorganitzativa que tenim ara mateix al país”. Per mi és la frase del cap de setmana. A l’Scoop, a tocar de Tower Brigde a Londres, un conegut, català emigrat des de fa tres anys, em feia una reflexió totalment pertinent. I ho era, de pertinent, perquè a davant hi teníem 150 persones de la Colla Joves dels Xiquets de Valls, de totes les edats, que estaven aixecant un castell, magnífica expressió cultural, per reclamar el dret a decidir dels catalans, innegable expressió política. I a més de 1500 quilòmetres de casa.

Tot just feia 36 hores que havíem arribat amb la Colla a l’illa. Com sempre, un aterratge a prop de camps verds, milers, i cases unifamiliars arrenglerades que recorden les bones memòries d’Edimburg. Però en aquelles hores, i coneixent que situacions calcades s’estaven produint a Ginebra, París, Roma, Berlín, Lisboa i Brussel·les, el que ens passà és perquè sigui tingut en compte.

Desenes de catalans i catalanes expulsades del país, treballant i estudiant a Londres, organitzades a través de l’ANC per dinamitzar, conduir i fer el viatge de els Joves el més cordial possible. La colla somrient amb i per a tot. Posant facilitat rere facilitat i descobrint Londres mentre jo aprofitava uns minuts per escapar-me a veure el Museu de l’Espoli Britànic (aka Brithish Museum) i una llibreria crítica molt recomanable dita “Bookmarks”. El dissabte es resumia, però, amb un vespre preciós en un parc a l’Est de la ciutat. Hi coincidim amb els amics bascos que fan la cadena humana prèvia del Gure Asku Dago. Els ajudem. Ells ens ajuden. Sopem a la gespa del parc fins que es pon el Sol. Fraternalitat, somriure i convicció que aquest és un pas més per donar a conèixer un procés. La serenitat de la raó.

I arribem al diumenge on abandonem la serenitat per l’emoció. Centenars de catalans, d’anglesos i turistes reunits al centre de la ciutat per presenciar castells que reivindiquen la democràcia. Les converses amb la gent et certifiquen que la causa catalana ja no és desconeguda. Petites grans accions com la d’ahir hi han ajudat sens dubte. Els nervis hi són. Dins i fora de la pinya. Molts catalans se sumen al castell darrere d’unes samarretes clarividents de la Colla on hi diu “Dóna’m pit”. El primer castell carregat es converteix en un clam popular que fins i tot “espanta”, per inesperat, la pròpia colla castellera. Un matí fabulós d’activació, de presència de curiosos, d’explicació, d’assoliment a mitges d’un impacte internacional a través dels mitjans. En definitiva, un resum d’allò que ha vingut essent l’avenç del poble català: feina col·lectiva, generosa, somrient, amb perseverància i, massa sovint, poc reconeguda!

Donem-nos el pit i acabem d’alçar el castell.

ps: Avís: jo hi vindré amb la gent de la Joves de Valls 😉