El 28 de maig és sinònim de memòria

Sempre que comença la setmana del Memorial Sebastià Salellas i Magret és com si iniciés un trajecte vital cap a Cuba. M’agrada pensar que el pare hi viu refugiat de tot aquest món dèspota, de Trumps, Putins, desigualtats i injustícies. A la seva Cuba mentre jau arran de terra, com ell volia. És una setmana que procuro reconnectar amb ell i la seva memòria. Els aprenentatges a prop seu i el llegat col·lectiu que va deixar a la ciutat. Aquesta és també la filosofia del Memorial que, des de fa vuit anys, venim organitzant sempre que s’acosta la data del 28 de maig. Es tracta d’activitats que combinen taules rodones, audiovisuals i presentacions de llibres, tres formats amb què el pare gaudia de la vida i la passió per la política. I ho fem a través de temes que el preocupaven i que ell volia rescatar de l’oblit com ara: les conseqüències de les polítiques de seguretat que vulneren sistemàticament, per exemple, els drets humans de les persones preses o investigades per terrorisme.

En Sebastià Salellas parlava dels aïllaments a les presons, un tema que fa poc el Grup de Periodistes Ramon Barnils va rescatar del silenci mediàtic, de la dispersió dels presos, dels bascos però també dels catalans acusats de col·laboració amb l’islamisme radical, i les conseqüències per les famílies i els amics d’aquestes persones, de la manca de garantia processals que existeixen segons el fets de què se t’acusa o dels maltractaments rebuts a les comissaries i a les mateixes presons. Temes, tots ells, vinculats a les parets més fosques dels Estats i sovint desconeguts per la majoria de ciutadans i ciutadanes. Fins que no et toca a tu, vius tranquil pensant que res d’això és possible en aquesta democràcia liberal tant ben consolidada on vivim. Però sí, és possible i, de fet, és una constant silenciada. Per això enguany hem volgut rescatar el tema.

I ho hem fet amb una programació que comença avui anant a l’expressió més brutal d’aquesta filosofia que va ser el regim nazi-feixista durant la segona guerra mundial. L’acte inaugural és doncs la projecció d’un documental avui a les 22h al Truffaut que repassa la vida d’un gironí, en Pitu Busó que avui té 95 anys, i que va passar molts mesos (mal)vivint en un camp de treball i d’extermini nazi al nord d’Europa. El documental recull una de les èpoques més fosques i dures contra els drets humans del segle XX i vol ser un homenatge a tota una generació que es va alçar i lluitar contra la barbàrie que s’estava imposant en aquells moments. Una lluita que es va endur part dels nostres avis i àvies. Del passat, del qual sempre n’hem d’aprendre, passarem al present amb una taula rodona aquest dijous a les 19:30 al Col·legi d’Advocats sobre «els processos de terrorisme avui en dia» en què juristes de persones acusades d’aquest delicte i periodistes especialistes en aquests casos reflexionaran sobre al voltant d’un tema poc conegut.

D’altra banda, dissabte a les 11:30h presentarem el llibre «Antígona emmordassada», que relata precisament la restricció de drets que hem viscut com a societat en els últims anys a canvi de «garantir» una seguretat que és sempre un pou sense fons. Hi participaran tres dels seus autors: Montserrat Vinyets, advocada i jove de Sebastià Salellas, Mireia Vehí, diputada de la CUP i Mostafà Shaimi, activista de l’Espai Antiracista Girona-Salt. Finalment, el plat fort, des del meu punt de vista, serà la presentació d’un segon documental, «Dixan. Alger-Banyoles-Alger» que recupera el que va ser l’Operació Dixan, un atac als drets més bàsics de diversos gironins d’origen algerià i marroquí acusats dels delictes més greus imaginables pel fet de tenir sabó de rentar a casa seva. I tot en el marc de la justificació de la Guerra de l’Iraq. Aquesta projecció es farà el dijous 1 de juny a les 22h també al Cinema Truffaut i serà l’estrena del projecte.

Diumenge farà nou anys que va morir el pare. Des de llavors, sempre hem volgut recordar-lo d’una manera que fos especialment vital i compromesa, tal com era ell. Hem posat els seus valors a sobre la taula i hem recuperat idees que estem convençuts que ell faria cavalcar per Girona apassionadament i sense por. Barbut per convicció, creiem que és el millor homenatge que li podem fer. I sobretot és la millor aportació que podem fer a la ciutat des de la memòria d’una persona que és en molts de nosaltres des de l’Empordà fins a Cuba.